“Haurien d’anar a picar pedra”, per Josep López De Lerma 


Font: el Diari de Girona.

Impressionant article de l’autor en sentir-se enganyat pels líders separatistes i el seu judici sobre els líders del procés

govern.jpg

“La majoria de les primeres espases de relat mentider, hipòcrita, fals, insidiós, arter, fariseu i fal·laciós que ens ha portat al 155, són candidats”

Setmana de ruptura de la unitat de l’independentisme, de tancament de candidatures i d’autocofessions. Setmana de fugides de somnis i d’il·lusions que aterren en la realitat i s’esmicolen. Setmana de baixes en l’independentisme, setmana de constitució del partit «Jo, ja ho deia», que registra sonades afiliacions. Setmana de coneixement d’alguns noms clau en el processus que, essent rics, han apostat per trencar i empobrir el país. Setmana de nous silencis sorollosos de tots els Estats del Planeta respecte del pretès suport a la independència. Setmana de solituds, d’emprenyaments i de traïdories. Setmana en què més de dos milions de catalans han vist que els havien pres el pèl i que endemés els havien convençut per desfilar pels carrers exhibint les orelles de burro més grans que mai la humanitat sencera havia confeccionat. Setmana que demà es tanca en fals perquè el circ seguirà mentre les urnes no ens treguin del damunt tots aquests pocavergonyes que s’han carregat Catalunya i que a picar pedra haurien d’anar per mentiders i enganyababaus.

La unitat de l’independentisme ha mort sense que hagi aparegut cap esquela plorant la seva defunció. Ens diuen ara, tots ells, que anar separats és la millor manera d’eixamplar l’anterior minoria de vots que majoria d’escons va donar. TV3, Catalunya Ràdio i RAC 1, més els diaris Ara i El Punt/Avui, així com els digitals El Nacional i Vilaweb, ens ho vendran així. És la consigna del moment, com fou la contrària fa només dos anys. Són uns mentiders compulsius els uns i uns desinformadors professionals molt nodrits per la caixa de la Generalitat de Catalunya, els altres. Hem estat víctimes d’una gran i ben planificada estafa, els autors de la qual han estat el PDeCAT, l’ERC, les CUP, l’Òmnium Cultural i l’ANC. El primer que hem perdut és la respectabilitat amb quèens tractaven els tercers.

Després de l’esperpèntica confessió de la majorette Carme Forcadell en seu del Tribunal Suprem, subscrita per la resta de membres de la Mesa, dient que la proclamació de la República Catalana fou «un acte simbòlic sense repercussió jurídica»-, seguida de promesa d’acatament de la Constitució, el 155 i tutti quanti els fou posat al cim de la taula, com recull la interlocutòria, molts altres l’han volguda imitar. Els d’ERC, amb l’ Oriol Junqueras al capdavant, i el PDeCAT, sense Carles Puigdemont perquè el vol literalment enterrat, ens ha dit que el Govern no estava preparat per «donar continuïtat política de forma sòlida» als resultats de l’1-O, que no hi havia una «majoria social» que donés suport a la secessió i que havien descobert l’Estat i el seu poder coercitiu (!). Els de la CUP han fet com si res no sabessin de la DUI que sí votaren. S’han centrat a enviar-nos un missatge de «radicalitat democràtica» que ni ells saben en què consisteix.

Els errors han estat tants que els autors de l’engany i de la posterior trencadissa institucional, social i econòmica de Catalunya han obert un període d’autocrítica, però no han demanat perdó. Grotesc democràticament i molt perillós si, com sembla, la majoria de les primeres espases de relat mentider, hipòcrita, fals, insidiós, arter, fariseu i fal·laciós que ens ha portat al 155, són candidats. Abans haurien de dir-los als seus que els varen mentir de forma conscient pel que fa a la constitució de la República Catalana, que tot era quimèric per impossible, que varen jugar amb els seus sentiments i la seva raó per mitjà de la manipulació, i que són uns mediocres que mai no faran res de bo. Com el gran Cervantes va posar en boca del Quixot, « cosas veredes, amigo Sancho , que faran fablar a las piedras». I les hem vist, les coses, i hem sentit parlar les pedres. Però ningú no ha demanat perdó pel gran engany comès.

Mentre alguns varen tenir la valentia i el coratge de defensar el que varen fer davant l’Audiència Nacional i el Tribunal Suprem, em Puigdemont es va reconvertir en un nou Dencàs i va fugir cap a Brussel·les.

Passarà a la història com una persona políticament esquitxada per la ximpleria, sirgada respecte de l’independentisme, arruixada i cargolada, plena d’estries intel·lectuals que, quan estava amb l’aigua fins al coll, va deixar Catalunya en el fang en comptes de donar la cara. Un poruc i un cagat que, en la seva particular diàspora, es disposa a encapçalar una llista aliena al seu partit després d’haver estafat la bona gent que va apostar per fer dels seus somnis una realitat. Egoisme, egocentrisme i roïnesa. I en Puigfugit demana que el votin, el molt carallot! Això és Catalunya.

Josep López De Lerma

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s