Estem fins als co… de Carles Puigdemont!


carles_puigdemont-655x368

 

Els nacionalistes porten des de l’any 2012 donant la murga diàriament amb el maleït procés. Cinc anys monotemàtics, cinc anys d’ocupació de l’espai públic, de menyspreu als catalans que no som separatistes (bé, això molts més de cinc), d’intoxicació als mitjans, d’estelades a dojo, de referèndum, de volem votar, de desobediència, d’independència.

Va arribar el 9-N del 2014 i van fer aquell simulacre de referèndum de «Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como», una mena de broma que volien fer passar per legítima i democràtica.

Va arribar el dia 6 de setembre del present i, en una vergonyosa sessió al Parlament de Catalunya, es va aprovar la Llei del Referèndum i es va violar la Constitució i fins i tot l’Estatut de Catalunya, alterant l’ordre del dia de manera barroera i passant per sobre de l’oposició, que va ser absolutament atropellada. I aquests són els que presumeixen de demòcrates! En aquella sessió es va convocar la segona edició del butifarrèndum, on vam viure el lamentable espectacle de l’1-O.

Va arribar el 20-S i es van produir 14 detencions de diferents càrrecs separatistes per la seva relació amb la preparació d’un referèndum il·legal, i el dia va acabar amb la Guardia Civil i la comitiva judicial assetjada en un edifici durant hores i els vehicles policials destrossats, tot això amb una vergonyosa inacció dels Mossos d’Esquadra per a major deshonra del cos.

existe-una-alternativa-al-155-ofrecer-un-referendum.jpg

I va arribar l’1-O, el dia que segur tenim tots més gravat a la retina i, precisament per això mateix, el que caldria analitzar amb més sang freda. L’1-O va ser una absoluta vergonya, un referèndum il·legal fet amb un cens que no havien de tenir, amb les institucions absolutament parcials, amb les mitjans públics fent campanya descarada per la opció secessionista, sense cap mena de control ni garantia, una calamitat i una aberració democràtica on, a més a més, les organitzacions civils i el govern de la Generalitat van utilitzar les masses nacionalistes en un irresponsable i gravíssim exercici d’agitació política per impedir que les Forces de Seguretat, en compliment d’un mandat judicial, clausuressin els centres de «votació». Després, les càrregues, les notícies falses, la manipulació, Doña Capsulitis amb els dits trencats que no estaven trencats, victimisme, espectacle nacionalista en estat pur, falses acusacions d’agressió sexual, els 800 i pico ferits que, oh, miracle, passen tres setmanes després a ser més de 1000! Ni ells es creuen aquestes xifres. Quatre, només van haver-hi quatre ferits. Atesos és una altra cosa. Mentides i més mentides, una dia per a la vergonya de Catalunya i d’Espanya tota.

Tot això no els esgota, no els cansa? A la gent corrent, segur, però sembla que als fanàtics nacionalistes no, perquè no deixen d’alimentar el circ.

Hem afegit a tot això un nou element més: el ridícul. 10 d’octubre. Puigdemont compareix al Parlament i fa una declaració i no declaració d’independència, unes paraules ambigües que deixa tothom bocabadat, ningú no té del tot clar si ha declarat la república catalana o no. Els fidels separatistes, congregats a l’Arc del Triomf, deixen unes imatges d’estupefacció que donaran peu a tot tipus de burles a les xarxes socials; passen en qüestió de segons de l’èxtasi a la decepció absoluta. Però no és tot, no. En acabat el ridícul vergonyós que van fer, amb centenars de mitjans de comunicació de tot el món, 72 diputats separatistes signen un document d’amagatotis proclamant la república catalana. Quina vergonya, quin espectacle tan lamentable. Que si sí, que si no, que si podria ser, ja veurem, que suspenem la república, que si ara signem un paperet…

«En política es pot fer de tot menys el ridícul». Josep Tarradellas

Però no estaven contents amb això, no. Ahir mateix el senyor Puigdemont va anunciar una compareixença on tothom esperava una convocatòria d’eleccions autonòmiques. Aquest era el rumor que corria i cert havia de ser vistes les reaccions de les CUP i d’ERC. Primer havia de parlar a les 13:30 al Palau de la Generalitat. Després van dir que no, que a les 14:30. No sortia, i van dir que hi hauria un ple parlamentari. Els separatistes dividits i llençant-se ganivetades, Puigdemont presentat com a traïdor, els cupaires emprenyats com una mala cosa… Quina poca serietat. Bé, doncs al final, sessió parlamentària i, per fi, surt el Cocomotxo. I què va fer, convocar eleccions? Doncs no, ara no volen votar!! Va declarar la independència? Tampoc. Va passar la pilota al Parlament, que haurà de votar república catalana sí o no! Covard. Ridícul. Vergonyós. Puigdemont, t’has cagat!

imagen

I avui tots hemm vist un altre espectacle lamentable al Parlament de Catalunya on s´ha proclamarà la república catalana.

A partir d’aquí, vagin a saber com acabem; té més pinta d’anar cap a l’Ulster que cap a la Dinamarca del sud. Lo normal és que no acabem bé, evidentment. Que Déu ens ajudi. N’estem farts de tots vosaltres, colla de fanàtics. Estem fins als collons de Carles Puigdemont!



Categorías:POLÍTICA NACIONALISTA Y NOTÍCIAS

3 respuestas

  1. ¿No lo podríais escribir también en castellano? Es por no discriminar la otra lengua que se habla en Cataluña.

    Me gusta

    • Sí, procuro hacerlo en los dos idiomas pero ayer, sinceramente, no tuve tiempo. Ahí lo tiene:

      Me gusta

      • Los nacionalistas llevan desde el año 2012 dando el tostón diariamente con el maldito proceso. Cinco años monotemáticos, cinco años de ocupación del espacio público, de desprecio a los catalanes que no somos separatistas (bien, esto muchos más de cinco), de intoxicación en los medios, de esteladas a chorros, de referéndum, de queremos votar, de desobediencia, de independencia.

        Llegó el 9-N del 2014 e hicieron aquel simulacro de referéndum de «Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como», una especie de broma que querían hacer pasar por legítima y democrática.

        Llegó el día 6 de septiembre del presente y, en una vergonzosa sesión en el Parlamento de Cataluña, se aprobó la Ley del Referéndum y se violó la Constitución e incluso el Estatuto de Cataluña, alterando el orden del día de mala manera y pasando por encima de la oposición, que fue absolutamente atropellada. ¡Y estos son los que presumen de demócratas! En aquella sesión se convocó la segunda edición del butifarrèndum, donde vivimos el lamentable espectáculo del 1-O.

        Llegó el 20-S y se produjeron 14 detenciones de diferentes cargos separatistas por su relación con la preparación de un referéndum ilegal, y el día acabó con la Guardia Civil y la comitiva judicial asediada en un edificio durante horas y los vehículos policiales destrozados, todo esto con una vergonzosa inacción de los Mossos d’Esquadra para mayor deshonra del cuerpo.

        Y llegó el 1-O, el día que seguro tenemos todos más grabado a la retina y, precisamente por eso mismo, el que habría que analizar con más sangre fría. El 1-O fue una absoluta vergüenza, un referéndum ilegal hecho con un censo que no tenían que tener, con las instituciones absolutamente parciales, con las medianos públicos haciendo campaña descarada por la opción secesionista, sin ningún tipo de control ni garantía, una calamidad y una aberración democrática donde, además, las organizaciones civiles y el gobierno de la Generalitat utilizaron las masas nacionalistas en un irresponsable y gravísimo ejercicio de agitación política para impedir que las Fuerzas de Seguridad, en cumplimiento de un mandato judicial, clausuraran los centros de «votación». Después, las cargas, las noticias falsas, la manipulación, Doña Capsulitis con los dedos rotos que no estaban rotos, victimismo, espectáculo nacionalista en estado puro, falsas acusaciones de agresión sexual, los 800 y pico heridos que, oh, milagro, pasan tres semanas después ¡a ser más de 1000! Ni ellos se creen estas cifras. Cuatro, sólo hubo cuatro heridos. Atendidos es otra cosa. Mentiras y más mentiras, un día para la vergüenza de Cataluña y de España toda.
        ¿Todo esto no les agota, no les cansa? A la gente corriente, seguro, pero parece que a los fanáticos nacionalistas no, porque no dejan de alimentar el circo.

        Hemos añadido a todo esto un nuevo elemento más: el ridículo. 10 de octubre. Puigdemont comparece en el Parlamento y hace una declaración y no declaración de independencia, unas palabras ambiguas que dejan a todo el mundo boquiabierto, nadie tiene del todo claro si ha declarado la república catalana o no. Los fieles separatistas, congregados en el Arco del Triunfo, dejan unas imágenes de estupefacción que darán pie a todo tipo de burlas a las redes sociales; pasan en cuestión de segundos del éxtasis a la decepción absoluta. Pero no es todo, no. Después el ridículo vergonzoso que hicieron, con centenares de medios de comunicación de todo el mundo, 72 diputados separatistas firman un documento a hurtadillas proclamando la república catalana. Qué vergüenza, qué espectáculo tan lamentable. Que si sí, que si no, que si podría ser, ya veremos, que suspendemos la república, que si ahora firmamos un papelito…

        «En política se puede hacer de todo menos el ridículo». Josep Tarradellas

        Pero no estaban contentos con esto, no. Ayer mismo el señor Puigdemont anunció una comparecencia donde todo el mundo esperaba una convocatoria de elecciones autonómicas. Este era el rumor que corría y cierto tenía que ser vistas las reacciones de las CUP y de ERC. Primero tenía que hablar a las 13:30 al Palau de la Generalitat. Después dijeron que no, que a las 14:30. No salía, y dijeron que habría un pleno parlamentario. Los separatistas divididos y tirándose cuchilladas, Puigdemont presentado como traidor, los cupaires incordiados como una mala cosa… Qué poca seriedad. Bien, pues al final, sesión parlamentaria y, por fin, sale el Cocomotxo. ¿Y que hizo, convocar elecciones? Pues no, ¡ahora no quieren votar!! ¿Declaró la independencia? Tampoco. ¡Pasó la pelota en el Parlamento, que tendrá que votar república catalana sí o no! Cobarde. Ridículo. Vergonzoso. ¡Puigdemont, te has cagado!

        Y hoy todos hemos visto otro espectáculo lamentable en el Parlamento de Cataluña donde se proclamará la república catalana.

        A partir de aquí, vayan a saber cómo acabamos; tiene más pinta de ir hacia el Ulster que hacia la Dinamarca del sur. Lo normal es que no acabamos bien, evidentemente. Que Dios nos ayude. Estamos hartos de todos vosotros, pandilla de fanáticos. Estamos hasta los coj… de Carles Puigdemont!

        Me gusta

Deja un comentario

DESPERTA

Red sociocultural