Barcelona, 30 de setembre. Diverses organitzacions patriotes (D’Espanya i Catalans, Somatemps, Españoles de a Pie…) convoquen una manifestació que hi anirà des de Plaça Urquinaona fins a la Plaça Sant Jaume. Societat Civil Catalana es desmarca perquè, segons diuen, «no és hora de sortir al carrer». Nosaltres els hi traduïm: El PP no recolza aquesta mobilització i per tant SCC no s’adhereix a l’event. La realitat, però, supera les previsions i milers de catalans surten al carrer a defensar la hispanitat de Catalunya i a condemnar el cop d’Estat separatista de la Forcadell, l’ANC, Òdium Cultural, Cocomotxo i companyia.

Barcelona, 3 d’octubre. Les CUP i sindicats d’extrema esquerra convoquen, en teoria, una vaga general a Catalunya. El que es produeix, però, no és una vaga sinó un tancament patronal, amb empreses que, directament, no donen opció a treballar als seus empleats. Alguns treballadors altament oprimits pel govern espanyol (ironia), com els de CaixaBank, tallen la Diagonal al crit de «els carrers seran sempre nostres», consigna cupaire. Paradoxes de la vida, les CUP demanen a Cocomotxo i Junqueras que la Generalitat boicotegi al Banc de Sabadell i a CaixaBank, a punt de canviar les seves seus socials i marxar de Catalunya. Coses que passen a la Catalunya nacionalista, en fi. Però ves per on, el mateix dia i de manera espontània, grups de joves patriotes comencen a concentrar-se a Barcelona i acaben davant Catalunya Ràdio, a donar guerra a la Terribas. A la tarda tornen a concentrar-se a la Plaça Artós. Cada cop són més, centenars i, en el transcurs de la seva marxa, acabaran sent més de dos mil, arribant fins a la caserna de la Guardia Civil de Travessera de Gràcia. L’Espanya catalana està en marxa.

Tarragona el 7-O

Mataró, Badalona, Figueres, Vilanova i la Geltrú, Lleida, Tarragona… Les mostres d’afirmació nacional comencen a recórrer tot el territori, la gent n’està farta del nacionalisme totalitari, de l’ocupació de l’espai públic i de la toxicitat del separatisme. Els catalans hispans han trencat la por i comencen a sortir massivament al carrer. Els carrers no seran sempre vostres, ni de conya!

Totes aquestes concentracions, totes aquestes mobilitzacions, han estat absolutament populars, amb petites organitzacions a darrere o, moltes vegades, sense cap ni una, ni partits ni res. Això, això és el poble! Sense subvencions, sense enginyeria social, sense TV3%!

Barcelona, 8 d’octubre de 2017. Societat Civil Catalana ha convocat una manifestació que es preveu multitudinària al centre de la ciutat. Rius de gent recorren els carrers de la Ciutat Comtal amb senyeres i banderes nacionals. Ni les previsions més optimistes podrien haver imaginat una gentada similar. El centre de la ciutat, col·lapsat. El metro, col·lapsat. Rodalies Renfe, col·lapsat. Gent vinguda d’arreu de Catalunya, catalans senzills que volen viure i treballar en pau, farts d’adoctrinament nacionalista a les escoles, de coaccions, d’amenaces, de menyspreus, temorosos de veure que, en una Catalunya independent, serien ciutadans de segona.

La Catalunya hispana ha dit prou. I a davant de la manifestació qui hi havia? Ho endevinen? Doncs sí, els polítics! Rivera, Albiol… Aquests voltors no s’hi podien estar, sempre a veure si poden treure rèdit. De veritat calia estar-hi a la capçalera de la manifestació? Tot això no és mèrit vostre sinó, més aviat, malgrat a vosaltres!

És moment de mantenir la mobilització, de sortir al carrer i de fer veure al nacionalisme que no el tenim por, que no podran governar una hipotètica república amb la meitat, si no més, de la gent en contra dels seus propòsits. És moment de fer-los veure que no estem disposats a ser ciutadans de segona, que no serem els seus jueus, que no serem estrangers a casa nostra. Però també hem de tenir cura de mirar que els polítics que ens han portat a aquesta situació no capitalitzin l’èxit d’aquest moviment popular, perquè això ens pertany a nosaltres, a la gent senzilla, particulars i organitzacions petites (amb pocs recursos, millor dit) que, des de fa anys, van encendre la flama de la resistència fins a arribar a això, centenars de milers de catalans clamant per la unitat nacional. Els polítics són capaços de vendre’ns un altre cop al nacionalisme com porten anys fent. No, senyors polítics, el dia 8 no us tocava ser protagonistes. Això és la Revolta de la Catalunya Hispana. No callarem i no ens rendirem! Endavant!

Categorías:Opinión