Bernat Dedéu, professor a Blanquerna,  fa pocs mesos va perdre les eleccions a la presidència de l’Ateneu Barcelonès. Entrevistat a Vilaweb treiem protem respostes …

bernat-dedeu-001-24214459-604x270.jpg

Veient com ha evolucionat el catalanisme cap a l’independentisme, potser sí que hi ha un liberalisme creixent.
—Sí. La conferència del president l’altre dia a Madrid va ser interessant perquè el concepte d’autodeterminació va superar el concepte dependent, que és el d’independència. Forma part d’aquesta retòrica dialèctica del catalanisme. De no ser. Sembla que no és tan important el que som com el que no som. No som espanyols, etcètera, etcètera. I l’autodeterminació representa allò que explica Kant de la Il·lustració, que és un pas de la minoria d’edat, amb totes les comoditats, a la maduresa.

Amb tota la responsabilitat…
—Quan ets menor d’edat i ets subsidiari, tens moltes comoditats perquè vius a casa dels pares, et paguen les coses i tens unes lleis que poden ser més o menys estrictes. Has de tornar a casa a les onze del vespre, no et pots drogar, no has de malgastar els diners… Quan surts d’aquest entorn de confort, t’adones que l’acció de sortir-ne no era tan difícil com semblava, i que tens més responsabilitat, però també més alegries. No hi ha felicitat sense responsabilitat. Per això, la independència és una qüestió sobretot de felicitat col·lectiva. No en el sentit happyflower. Quan ets responsable dels teus actes, també frueixes del teu benestar.

Sou un tertulià?
—No me’n sento perquè la tertúlia a Catalunya no és una forma de vida. Tret que en facis moltíssimes. Si fes vint tertúlies i tingués un sosteniment econòmic com a opinador a ràdio i televisió, et diria que sóc tertulià i sense gens de vergonya. La tertúlia és l’antifilosofia. Estan ordides per fer el contrari d’allò que fa la filosofia, que és mirar de cercar la veritat, enquadrar-la i fer les preguntes necessàries. Vaig entrar a les tertúlies per casualitat. És un hàbit que tinc com qui practica un esport. No m’hi deixo pas l’ànima. De fet, moltes tertúlies en què participo em semblen horroroses i en surto més brut que net. Aquest país, com molts d’altres, és ple de ionquis d’opinió. I les tertúlies són tràfic d’opinions.

Què és en Salvador Sostres per a vós?
—Fer servir la paraula amic és difícil, perquè els tinc en comptagotes. Però és una persona que conec, amb qui gaudeixo i que llegeixo amb molta atenció. És un dels articulistes que s’ha de tenir en compte i que el país ha comès l’error de perdre. La cosa més important d’en Salvador és que en un moment determinat va obrir un camí valuós amb la seva prosa. A un escriptor se li han d’exigir dues coses: que obri un camp de llibertat i que tingui un món. Jo crec que en Salvador compleix aquests dos requisits. Va obrir un camp de llibertat. Va començar a parlar amb uns certs termes d’unes certes persones que fins aleshores eren intocables. Es va poder començar a dialogar de tu a tu amb una gent determinada perquè es va atrevir a vexar-los, a insultar-los, a esmenar-los i, fins i tot, a lloar-los. Però des d’una perspectiva de llibertat. A mi em diuen que ‘sostrejo’. És una de les moltes etiquetes que em posen per desprestigiar-me. Però no hi ha dos articulistes i dues persones més diferents que en Salvador i jo. Ni escrivim igual, ni ens interessen les mateixes coses, ni les mateixes dones ni els mateixos restaurants. Però l’aprecio perquè el seu univers és autèntic.