“Qui és Marta Rovira?” per Xavier Rius


erc.jpg

Fa mesos em vaig trobar Oriol Junqueras al bar del Parlament -secció de les amanides- i li vaig dir a boca de canó: “Oriol, què vols? què t’inhabilitin? A qui posareu llavors? A la Marta Rovira?”. Com veuen em vaig quedar curt perquè ha acabat a la presó. Però em va contestar amb l’habitual frase de compromís: “a Esquerra hi ha bancada”. Sembla que els meus pitjors presagis poden acabar complint-se. Junqueras s’ha ofert a cedir-li el pas

El currículum professional de la senyora Marta Rovira i Vergés (Vic, 1977) es una mica per posar-se a tremolar. La seva trajectòria laboral segons la pròpia web del partit es redueix a haver treballat en un bufet d’advocats quan va acabar la carrera. Suposo que de passant:  m’agradaria saber quants casos va guanyar. I a haver estat tècnica a l’Agència Catalana de Cooperació quan manaven els seus: el republicà David Minoves. L’únic, per cert, que va aconseguir tenir dos informes de la Sindicatura de Comptes durant el seu mandat. Tot un rècord.

També professora a la llavors anomenada Escola de Policia de Mollet, però aquí s’hi deu entrar una mica per endoll. L’altre dia vaig anar al comiat del major Trapero i em vaig trobar l’exdiputat d’Iniciativa Jaume Bosch. És veritat que Bosch havia estat fa molts anys subdirector general de policies locals amb CiU, però també es va apuntar al Pacte Nacional pel Referèndum. Suposo que tot ajuda.

Això sí ocupa més espai l’activitat de Marta Rovira com a militant. Afiliada el 2005, responsable de Política Internacional entre el 2008 i el 2011, després vicesecretària de política sectorial i finalment secretària general. Per haver començat amb 28 anys no està malament.

Ho recordo perfectament. Va arribar a la secretaria general una mica de rebot després de la crisi pels mals resultats electorals del 2010. Quan van passar de 21 a 10 diputats al Parlament. Els buits de poder tenen aquestes coses. Marta Rovira va ser l’elegida per Oriol Junqueras després que derrotés a l’anterior secretari general, Joan Ridao.

Per acabar de fer bulto, inclou la seva trajectòria cívica: secretària dels Joves Advocats de Catalunya, membre de la Plataforma Solidària de la UPF, responsable de “Juristes sense Fronteres” i sòcia de la colla castellera Sagals d’Osona. Fins i tot és membre de la Creu Roja. Una mica com Ernest Benach que, per omplir el currículum oficial, va incloure que havia estat cap d’un agrupament escolta i cap de colla dels Xiquets de Reus.

En resum, l’activitat laboral de Marta Rovira al sector privat és més aviat magre. En aquests casos, jo sempre dic el mateix: vostè vol dedicar-se a la política? Una activitat desagraïda que requereix encaixar cops de colze, empassar-se alguns gripaus i esquivar moltes ganivetades, sobretot internes? Endavant, passi.

Però a la porta del Parlament -o de la Junta Electoral, tant se val- hauríem de preguntar als candidats: vostè què ha fet a la vida? És pagès i es lleva a les sis del matí cada dia per donar de menjar a les gallines o els porcs? Un bona persona que ha muntat una ONG que no viu del cuento? Un empresari que ha creat llocs de treball? Endavant.

Benvingut tots aquells que han fet alguna cosa de profit. La resta millor haurien de tenir-hi prohibida l’entrada. Millor que es quedin a casa. No és el mateix cobrar un sou públic -que el paguem entre tots- que un de privat. I veuran que no he esmentat ni politòlegs ni professors d’universitat. És un lapsus voluntari.

Per tot això em fa mica de por que Marta Rovira pugui arribar a presidenta de la Generalitat. I deixo de banda altres consideracions perquè era una de les que més anava repetint la cantarella de la “voluntat del poble”, el “mandat democràtic”, “eixamplar la base social”.

Entre les seves darreres aportacions a la política catalana hi ha la Llei del Referèndum i la Llei de Transitorietat. També, pel que sembla, empaitar Carles Puigdemont per Palau aquell fatídica nit dient-li que, si convocava eleccions anticipades, li dirien botifler de per vida. Aíxi hem acabat.

Un dels objectius de les properes eleccions -a banda que surtin els presos- hauria de ser recuperar el prestigi de la presidència de la Generalitat. No pot ser que sigui un càrrec que et pot tocar per atzar o en un rifa. Com a Carles Puigdemont. De retruc també el de la presidenta del Parlament. Al capdavall és el segon càrrec institucional del país.

Heribert Barrera (1980-1984) era químic -tenia dues carreres més: físiques i matemàtiques-; Miquel Coll i Alentorn (19894-1988) historiador; Joaquim Xicoy (1988-1995) jurista; Joan Reventós (1995-1999) opositor al franquisme; i Joan Rigol (1999-2003) humanista. Després la cosa va començar a degradar-se. Aquella Catalunya rica i plena que alguns somiàvem està més lluny que Ítaca.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s