1.jpg

Conocidos ya de todos (incluso de los Señores obispos de Cataluña) un sencillo párroco de Hospitalet de Llobregat, es perseguido simplemente por decir verdades como puños. Lo que no se atreven a hacer medios conservadores, lo ha hecho el digital separatista “Naciódigital”: darle la palabra por medio de una entrevista que reproducimos.

-Mossèn, ha d’admetre que està al mig de la polèmica. Se sent atret per la polèmica?

-La polèmica en si no m’atreu, però si em veig enmig d’ella, m’agrada agafar el toro per les banyes. M’agrada donar la cara i ser transparent. No voldria que la gent pensés que guardo rocs a la faixa.

-La darrera polseguera que ha generat ha estat amb motiu de la seva homilia del 24 de juny quan va dir que “l’homosexualitat és un pecat gravíssim” i que es volia fer creure a la gent que “això de ser gai és guai”. El Govern li acaba d’obrir un expedient.

-Si per fer una consideració moral -no legal ni jurídica- sobre un determinat comportament fet a l’homilia d’una missa catòlica, el poder polític pot expedientar administrativament un capellà, és que hem entrat en una dinàmica de persecució estalinista per reduir l’Església a Catalunya al silenci. Miri, l’homilia és un gènere oratori molt singular. Jo vaig fer una consideració moral sobre el pecat, que no és un concepte jurídic sinó moral. Si a un capellà se li nega la possibilitat de fer una consideració moral, estem conculcant la llei de llibertat religiosa.

-Des de la seva òptica, l’homosexualitat és un pecat?

-Sí, un pecat és una acció o una omissió contra la llei de Déu, que són els manaments. La condició de cadascú, ser homosexual, no és pecat en si mateix. El que sí que és pecat és l’acció. Una persona homosexual està cridada a viure la castedat, com un solter o un capellà. La moral catòlica ens diu que hi ha uns actes impurs que taquen la nostra ànima. El meu sermó estava emmarcat en el context de la celebració de l’Orgull Gai, aquesta festa que jo considero una provocació. Si és possible viure normalment la condició homosexual, que jo no ho crec, però si fos així, aquesta festa seria innecessària. Treu l’homosexualitat de qualsevol possible normalitat. Aquestes manifestacions exteriors estan agredint el pudor de molta gent, i també de molts homosexuals que no estan d’acord amb aquesta sobreactuació.

-Creu seriosament que des dels poders públics es promou l’homosexualitat, com ha dit alguna vegada?

-Sí, jo crec que hi ha una pressió política i, fins i tot, legal i jurídica perquè la gent acabi acceptant com a normal una cosa que jo crec que, moralment, no ho és. En el pla legislatiu es percep en les lleis que s’han fet.

-Me’n pot citar alguna?

-La llei Cifuentes. Una llei per la qual es castiga tota crítica a la condició homosexual i, fins i tot, fer alguna teràpia perquè un homosexual deixi la seva pràctica. Es vol crear un blindatge perquè als catòlics ens sembli bé el que per nosaltres no ho és moralment. Penso que han de respectar la nostra llibertat.

gay.jpg

-Vostè creu que l’homosexualitat requereix d’alguna teràpia. Per què ho creu?

-De teràpies se n’han provat moltes. Teràpies psicològiques. Però jo penso que l’única teràpia que hi ha és la fe en Crist, el seu poder de curar totes les nostres ferides. Les de tots. La confiança en un Déu misericordiós que està disposat a acollir tot aquell que es penedeix.

-Vostè va saltar al primer pla arran que el 2013 va convidar l’Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios a la processó de Setmana Santa del 2014.

-Ho vaig fer tres anys, fins al 2015.

-Comparteix l’esperit legionari?

-Miri, sí. És un esperit molt antic. Hi ha una pel·lícula, Zona hostil, que relata l’experiència real d’un grup de legionaris a l’Afganistan. En un moment donat, queden encerclats pels talibans, i un oficial amb qui estan en contacte telefònic, exclama: “El espíritu de la muerte”. I ells contesten: “Morir en combate es el mayor honor. La muerte no es tan horrible como parece. Lo más horrible es morir siendo un cobarde”. Al final, l’arribada d’uns helicòpters nord-americans els va salvar. I jo tinc tot el dret a sintonitzar amb aquest esperit. Hem de viure la vida amb valentia. Comparteixo els valors legionaris de lleialtat i disciplina.

-Aquest vincle legionari li va generar un enfrontament amb l’Ajuntament de l’Hospitalet. Com estan les seves relacions amb l’alcaldessa Núria Marín?

-A mi em crida l’atenció que el que està bé a Màlaga, o a Ronda, estigui malament aquí perquè un ajuntament ho diu. Som un país lliure. Jo em sento agredit en la meva llibertat de capellà per decidir com celebrar una processó de Setmana Santa. Per això, tinc una llicenciatura en Teologia. Si un ajuntament es pot posar en una manifestació religiosa, no estem en un estat de dret.

-Com veu la situació del catolicisme a Catalunya?

-És un tema complex. Fa cinquanta o seixanta anys, Catalunya era catòlica. Abans, el bisbe Torras i Bages explicava que quan anava pels pobles sempre trobava les famílies resant. Tot això ha canviat. No hem transmès la fe als fills. Amb la prosperitat econòmica, molta gent pensa que tot depèn de nosaltres. Miri, jo crec que en aquests moments hi ha por. L’evolució històrica fa que la predicació de l’Evangeli i l’evolució del món van a un xoc de trens. El sermó sobre l’Orgull Gai i l’homosexualitat ho demostra. El món no suporta que hi hagi una instància que no estigui al servei del poder i estableixi criteris sobre la veritat i la mentida.

-Argumenti’m en favor de cedir la seva parròquia per un homenatge a la Divisió Blava.

-Allò va ser amb motiu del 75 aniversari de la Divisió Blava. L’acte va tenir dues parts, una de religiosa, que va ser una missa pels difunts, i una d’acadèmica amb dos especialistes sobre els divisionaris. I aquest acte es va fer a la sala de teatre, amb una exposició de col·leccionisme militar amb banderes de tots els bàndols de la guerra. També hi havia banderes de l’URSS. El senyor arquebisbe em va fer la reflexió que una missa per difunts no es pot negar a ningú però que era discutible haver fet l’altre acte a la parròquia. I reconec que potser sí que no s’havia d’haver fet aquí. Jo ho vaig fer pels sis divisionaris que queden vius a Barcelona, amb més de 90 anys.

-Però no em negarà que fer un acte d’aquestes característiques implica certa simpatia ideològica…

-Entenc el que diu, però aquest acte no implicava més que un homenatge als divisionaris que queden vius. Crec que ha quedat clara la bona voluntat d’aquells espanyols i catalans de la Divisió Blava que van anar a Rússia a lluitar contra el comunisme. Van voler lluitar contra un règim totalitari al costat d’un altre règim totalitari que va resultar ser criminal. Però això ho veiem en aquest moment. La concreció històrica va ser equivocada, però en aquell context era difícil veure-ho. Hem de salvar la bona intenció bàsica de la gent que va anar a Rússia.

4

Custodio Ballester Foto: Adrià Costa

-En el web de la seva parròquia es copsa de seguida que el combat contra l’avortament és un gran cavall de batalla per a vostè. Ha denunciat en diverses ocasions que hi ha hospitals vinculats a l’Església que practiquen avortaments.

-Això em preocupa perquè jo no puc anar a protestar contra els avortaments davant d’una una clínica privada quan als hospitals que estan vinculats a l’Església, al nivell que sigui, s’estan fent també pràctiques contra la vida. Hem aconseguit que a l’Hospital de Sant Pau aquests avortaments s’hagin reduït moltíssim. Nosaltres hem parlat amb la direcció de Sant Pau…

-Quan diu nosaltres…

-La plataforma Dret a Viure. Els vam proposar obrir una oficina d’atenció a la dona embarassada amb problemes. Hi ha un conveni amb la Generalitat i l’Ajuntament perquè en l’activitat mèdica tant de Sant Pau, com el de Granollers, com el de Santa Tecla de Tarragona, es respectin els principals morals de l’Església. Penso que el senyor arquebisbe està interessat que a Sant Pau es compleixi aquest conveni. Hem ofert a Sant Pau de fer una auditoria gratuïta per comprovar que realment és així. Estem esperant una resposta.

-Quants hospitals hi ha amb presència de l’Església al patronat?

-Sant Pau, l’Hospital General de Granollers i Sant Pau i Santa Tecla de Tarragona. I després hi ha el cas més escandalós, l’Hospital de Sant Joan de Déu, perquè aquest és propietat dels germans de Sant Joan de Déu. Fan una gran tasca d’atenció als nens malalts, però també és veritat que a les urgències donen la píndola del dia després, fan esterilitzacions i tenen un centre de reproducció assistida que es converteix en una gran nevera d’embrions congelats.

-Però vostè creu que un avortament és un assassinat?

-Jurídicament, no es pot dir, però jo crec que, moralment, és un assassinat. Algú m’ha dit que estic obsessionat en això, però jo el que estic és especialitzat. Miri, quan hi va haver el cas del doctor Morín, que feia avortaments en unes clíniques privades, els activistes que anaven a les bosses d’escombraries properes, venien aquí a fer la revisió del que havien trobat.

-Aquí a la parròquia?

-Sí, i amb les proves que van trobar van poder anar a judici. Es va poder trobar molta documentació, com papers de psicòleg signats que era el certificat de dany psicològic amb el nom en blanc. Però a mi el que em va afectar va ser que un dia em vaig trobar una gasa plena de sang i, enmig, una mà de la dimensió de l’ungla del polze, tallat a l’alçada del canell. Jo quan parlo de l’avortament penso en aquella mà.

-Com veu la situació política a Catalunya?

-Bé, jo opinaré a títol personal, no com a rector de parròquia. Per mi, Catalunya és en primer lloc la seva llengua, que es parla també a la Franja, a la Catalunya Nord, a les Balears, a València. Però per mi, Catalunya té sentit si forma part d’una unitat més gran, que és Espanya, que és una unitat geogràfica, una unitat de fe i una unitat política.

-Vostè diria, com en un document de l’episcopat espanyol de fa uns anys, que la unitat d’Espanya és un bé moral?

-No, discreparia. Jo diria que és un bé. Els bens morals són els Manaments.

-Què en pensa del procés?

-Crec que és un ens muntat des d’un poder econòmic que vol un estatus econòmic que l’Estat no li vol concedir. Miri al País Basc, potser amb més sobiranistes, però allí tenen el concert, els plouen els milions i no se’ls acut demanar la independència o iniciar un procés sobiranista i revolucionari. El procés va començar com un element de pressió i ara és una bola de neu que pot arrossegar els mateixos que l’impulsen.

-Creu que el procés sobiranista és revolucionari?

-Home, si arribés només fins a Mas, o fins i tot a Junqueras, potser no. Però, amb la CUP, té elements de procés revolucionari que pot portar a una ruptura social i a ferides greus. El nou Estat català o la nova República catalana porta amb ella forces revolucionàries i ve amb la ideologia de gènere, una idea esbiaixada de família i l’avortament.

2.jpg

Custodio Ballester Foto: Adrià Costa

-El Parlament de Catalunya acaba de votar una proposició de llei per anul·lar els consells de guerra del franquisme. Hi coincideix?

-Jo hi estic d’acord, però que també declarin la nul·litat dels judicis dels tribunals populars de la zona republicana. Què guanyem de remoure els difunts de les seves tombes? Els difunts estan jutjats i en braços de la misericòrdia de Déu. Si hi poguéssim parlar des de l’eternitat ens dirien: oblideu i perdoneu. La política de memòria històrica és un error contra l’oblit i el perdó.

-No comprèn que les famílies vulguin recuperar els seus parents morts?

-Sí, és clar, hi tenen tot el dret. Però si cal parlar de víctimes, hem de parlar de totes. En el cas de Catalunya, va estar durant la Guerra Civil sota el control republicà i hi va haver moltes sentències de tribunals revolucionaris. No sé quin dels dos bàndols va tenir més víctimes.

-El papat de Francesc ha suposat un canvi dins de l’Església. Comparteix la seva
orientació?

-La fe catòlica és com un piano. Hi ha papes que toquen totes les tecles, d’altres, només unes quantes, però la simfonia també surt. Aquest papa té algunes prioritats, però les hem d”acollir perquè potser alguna d’elles les donàvem per suposades. Per exemple, el tema de la misericòrdia. Francesc té una gran sensibilitat per aquest senyor que acull els pecadors.

-Quin és el seu papa?

-Joan Pau II. Era un magnífic comunicador. Benet XVI és un gran intel·lectual, però amb un nivell de discurs allunyat. A mi m’agrada dir que l’Església és com un avió que el papa pilota però que té un pilot automàtic. Hi pot haver males travessies, però sempre s’arriba a destí.

3.jpg

Custodio Ballester Foto: Adrià Costa

-Fa uns dies, un dels homes més poderosos de la cúria, el cardenal Pell, ha estat imputat per suposats casos de pederàstia. Li importa molt l’avortament, però com defineix els escàndols de pederàstia?

-Són casos d’una gravetat especial perquè aquí es juga amb la innocència. Hi ha molts factors que han intervingut en aquestes situacions. Una és que els bisbes han de fer una tasca d’observació dels capellans i veure els que poden presentar problemes. La vida a la parròquia exigeix molta responsabilitat. Sovint, el capellà està sol, lluny de la seva família, i ha d’administrar bé el seu temps. Després, a finals dels seixanta, fruit del que va suposar el Maig del 68, hi va haver una liberalitat dels costums que es va estendre per tot arreu, fins i tot als seminaris, amb una indulgència envers les actituds i les tendències homosexuals.

-Com són les seves relacions amb l’arquebisbe Omella, ara cardenal?

-El senyor arquebisbe és una persona simpàtica, accessible, empàtica. Si un sacerdot hi vol parlar, el rep en pocs dies, que és una cosa molt important per conèixer la diòcesi.

-Creu que continuarà al capdavant de la parròquia?

-No ho sé. Jo ja porto aquí setze anys. Si en portés tres o quatre podria dir que encara no he culminat el meu pla pastoral. El senyor arquebisbe té tot el dret a canviar-me de lloc o a mantenir-m’hi.