cabrera1

Lluís Cabrera. Va venir a Catalunya d’Arbuniel (Jaén) quan tenia nou anys, va fundar Els Altres Andalusos, ha escrit “Catalunya serà impura o no serà”. Ha estat convidad moltes vegades per la CUP, ômnium cultural o la ANC per difondre el separatisme. Però ara sembla una mica decebut. A una entrevita a El Crític, en deixa algunes frases:

cabrera2.jpg

 

La democràcia està malalta?

En certa mesura, sí. Als països desenvolupats existeix la democràcia, el vot, però votem persones que no manen.

La justícia no és igual per a tothom. Algú ho dubta?

Jo no. Els humans no volem ser iguals. La gent vol ser rica. I la riquesa no està a l’abast de tothom.

Tu votaries la CUP?

Ara no … No m’identifico amb res que sigui bolxevic. No he cregut mai en la revolució del 1917; va ser una revolució antidemocràtica que va donar lloc a una dictadura com una catedral.

Podem fer autocrítica?

Les alliberacions col·lectives fins ara han comportat dictadures. Per tant, ens hem de pensar molt bé com podem reformar el sistema i com podem ser demòcrates de veritat.

A Catalunya, el concepte d’identitat vinculat a puresa, ètnia i genètica està, per sort, desapareixent?

Els que opinen d’aquesta manera, per sort, ara estan força inactius, des que fa un any es va presentar el ‘Manifest Koiné’, impresentablement reaccionari … Fins que els seus impulsors i les 300 persones que el van signar no demanin perdó per haver ferit la meitat de Catalunya, el meu vot en el referèndum segurament seria l’abstenció. Han de demanar perdó per haver signat aquella bestialitat reaccionària, sectària i supremacista! I el problema més substancial són els silencis que ho van envoltar, els silencis de les persones rellevants de la cultura catalana que no s’hi van pronunciar i que, després que jo publiqués dos articles molt crítics amb el manifest, es van limitar a dir-me que era un manifest “inoportú”, que va errar el moment de fer-se públic però no pas el contingut. Estic molt ferit des d’aleshores i ja no faré cap més xerrada ni conferència als llocs on acostumava a anar, llocs on a l’ANC i a Òmnium els fa por anar a parlar i em demanaven a mi que hi anés.

Què hi trobes?

Home, és que sota el pretext de defensar la llengua catalana –un objectiu lloable i defensable– s’amagava una ideologia molt reaccionària: “Una cultura, una llengua, una identitat”. Per sort, han abaixat el to. No sé si són majoritaris dins l’independentisme, però sí que són molt actius i molt reaccionaris. Si el que ells defensen tingués èxit, es podria provocar un conflicte entre els catalans de conseqüències imprevisibles.

Què és el perillós?

Considerar que existeix un “home català”, una manera de ser català, una manera de votar a Catalunya, un himne, una bandera i que tots hem de pensar igual. Totalitarisme pur. Dins l’independentisme, els que són assenyats afirmen que aquesta manera de pensar és residual, però la meva experiència voltant per Catalunya –en les presentacions del llibre, per exemple– i participant en conferències, moltes organitzades per Òmnium i l’ANC, ha sigut molt dura.

Ah, sí?

Duríssima, i molt negativa. Perquè les persones de base de l’antiga Convergència i d’Esquerra Republicana, quan intervenien en el torn de preguntes, es mostraven molt tancades, molt! I també sectàries, molt poc flexibles en la seva mentalitat. Opinen que el castellà fa nosa i no volen entendre res de la cultura hispànica. No accepten que la cultura catalana té una profunda arrel hispànica, per raons òbvies d’història i de trajectòria comuna.

El flamenc és tan andalús com català?

I tant! Està documentat que el 1880 existien a Catalunya els mateixos pals de flamenc que a Andalusia. Aquí l’arrelament va venir donat per la població gitana, que fa uns quants segles que habita entre nosaltres. Cap al 1950 ens vam inventar la rumba catalana, que no és altra cosa que la barreja entre música cubana i música folklòrica hispànica. La rumba és cosina germana del flamenc.

I no només la rumba!

No, és clar, la música espanyola diguem-ne “culta” també hi té moltes arrels. Felip Pedrell és el mestre de Manuel de Falla. Tarragó, Sorts, Albéniz, Granados… Què fan sinó música amb arrel flamenca? L’Any Granados es va celebrar d’amagat igual que l’Any Carmen Amaya, que coincidia amb l’Any Espriu… Sempre estem igual: per a determinada gent, sembla que ens hàgim de protegir de tot allò que és espanyol.