L’osonenc Francesc Camprodon i Lafont, politic, amic d’en Balmes i difussor de la Zarzuela a Madrid, va escriure el 1869 una de les poesies més hispàniques que fins ara hem conegut, dedicada als voluntaris catalans que lluny de la seva terra lluitaven pel concepte hispànic.

Si hi ha criolls que sostenen

que no te fills Catalunya

per lluitar en terra llunya

lo vent los porta, ja venen.

Venen d’aquell cau que cria

minyons de cor tan valent

q’un jorn abordant l’Orient

y altre jorn la moreria.

Avuy la patria’ls demana

y may los demana en va.

¡Ay del que vulga afrontà

la venjansa catalana¡

Los veureu prompte en campanya

que com lleons embesteixen

y com anyells obeyeixen

al que mana en nom d’Espanya.

Feras de potentas garras

presentan al plom lo pit

y no tenen mes que un crit:

¡San Jordi y vivan las barras¡.

Las barras d’historia bella

que en totas lluitas mortals

han sigut sempre’ls puntals

de las tropas de Castella.

Si estant Espanya en desmay

l’atormentan uns y altres

¡Llam del cel¡ avuy nosaltres

som mes espanyols que may.

La patria es mare fins are

y si pobra y trista està,

no’s dirà q’un català

ha renegat de sa mare.

Ja venen: los porta’l vent:

mes tots avans han jurat

no tornar a Montserrat

mentre hi hagi un insurgent.

Y no es jurament de maula,

que en terra proxima o llunya

no se sap que Catalunya

hagi trencat la paraula.

Categorías:BIBLIOTECA Y CITAS