Carta oberta als carlins catalans

Estimats correligionaris,

Vagi abans de res, prèvia a qualsevol altra consideració, una abraçada enorme i la manifestació del nostre respecte i admiració, en nom de tots els militants de la Comunió Tradicionalista. Per sobre de consideracions polítiques, d’explicacions teòriques o de raons històriques està la dura realitat d’una societat fragmentada que us està tocant viure en primera persona. Famílies, amistats i convivència trencades. Ferides terribles que costarà molt de temps estroncar. La ruptura de la pau social i de les vies mínimes de convivència és un crim de lesa humanitat i els culpables del clima guerracivilista que s’ha generat des de fa temps a tot Espanya i ara tan cruelment a Catalunya haurien de pagar per això. Sapigueu que no esteu sols.

Vosaltres coneixeu de sobres, com carlins que sou, que el separatisme no és el problema, sinó la conseqüència d’un problema. Perquè el mateix que passa amb els cossos, que es descomponen en morir, ocorre amb les societats: que es disgreguen quan perden la seva ànima. I l’ànima constitutiva (no “constitucional”) de totes les nostres Espanyes, que porta dos-cents anys en retirada, ha estat des de sempre una ànima cristiana. “O cristiana o no serà”, com va dir Torras i Bages.

Però què va ser de les nostres, de les vostres, arrels cristianes? On van quedar els set alçaments populars contrarevolucionaris de la Catalunya catòlica i tradicional? En poc més d’un segle vostres avis es van aixecar en armes contra la Convenció, contra Napoleó, contra el primer liberalisme, contra la usurpació en tres ocasions, contra la revolució del 36 … Heu pagat un alt preu en herois i en màrtirs. Mai podrà Espanya compensar tant sacrifici. I no obstant això, a dia d’avui, hem de reconèixer humilment la realitat: que les ideologies de la modernitat han triomfat. Almenys aparentment han aconseguit no només el poder polític sinó també això que en diuen l’hegemonia cultural. Amb el seu triomf han buidat de contingut tot allò pel que valia la pena lluitar. Han fet les ideologies una Espanya odiosa que és tot just un estat, una burocràcia, una trama partitocràtica que no suscita amor perquè ha renunciat a ser la nostra pàtria gran. Han fet una Catalunya mesquina, egoista, camp de cultiu de les mateixes ideologies, i feu de idèntics partits. Han fet una nova religió progre, barreja d’idolatria nacionalista amb ateisme pràctic que s’atreveix a subjugar l’Església i a adulterar el missatge de l’Evangeli. Han fet del rei una titella, dels furs un conte mal explicat, de la llengua una eina d’odi, de la història una mentida subvencionada, dels nostres joves una massa sense criteri, del nostre futur un horitzó amb més minarets que campanars.

El monstre ideològic que ocupa ara les institucions a tot Espanya, i amb més desvergonyiment a Catalunya és, per tant, el de l’anti-Espanya i el de l’anti-Catalunya.

Aquí és on cal enquadrar l’enfrontament actual. El que es porta gestant en els últims anys, i el que esclata ara mateix amb la violència d’aquesta “gent de pau” que incendia els carrers de Barcelona (de forma controlada i amb l’ajuda inestimable d’alguns bombers, per cert), és un enfrontament entre dos caps d’una mateixa Revolució. La policia i els aprenents de terrorista del separatisme no s’estan enfrontant per Espanya ni per Catalunya, sinó en defensa dels interessos dels seus caps que són, repetim-ho fins a la sacietat: l’anti-Espanya d’una banda i l’anti-Catalunya per una altra. Pretendre apagar l’incendi separatista amb més constitució és tirar gasolina al foc. Pretendre recuperar la grandesa catalana amb l’afany de crear una nova republiqueta bananera és ridícul.

Enmig d’aquest conflicte els carlins catalans, i tots els catalans de bona fe, aquells que conserven una mica d’esperit crític i de seny, teniu una missió transcendent. Cal que, passi el que passi, hi hagi algú que conservi viva l’ànima de Catalunya. Encara que sigui en petits reductes, encara que sigui a costa de viure ridiculitzats per uns i per altres. Hi ha gràcies a Déu iniciatives diverses, associacions culturals, guerrilles digitals, veus valentes que aixequen entre vosaltres la bandera de la lleialtat al projecte català i hispànic. Sosteniu, tingueu cura de tots aquells que donin el pas endavant en defensa dels vostres propis ideals. Demostreu amb fets que anomenar “carlistes” als que creuen que Puigdemont és un príncep exiliat és una simplicitat. I expliqueu que el problema d’Espanya va més enllà de la fallida de la unitat de l’estat.

Els carlins catalans sou ja ara i haureu de ser, quan Déu vulgui que tornin les aigües al seu curs, un punt de referència imprescindible per a tots els vostres compatriotes. “Endavant, fes el que hagis de fer, i passi el que Déu vulgui”. En aquesta divisa de Carles VII rau la nostra moral de victòria i la proverbial fermesa dels carlins, sempre vençuts, mai rendits, inassequibles al desànim. Ningú com vosaltres sabrà donar exemple i raons del veritable ser català. Visca sempre la nostra Catalunya hispana!

En Crist Rei,

F. Javier Garisoain Otero

President de la Comunión Tradicionalista Carlista