Un botiguer torna de vacances, per Albert Soler


La notícia és que un botiguer ha tornat de vacances. Dit així, i encara que el botiguerisme sigui a Girona una religió, pot semblar un fet fútil i més si sabem que en Matamala va marxar perquè va voler, s’ha estat un any i mig vivint a Waterloo perquè li ha donat la gana, i ha tornat quan li ha passat per la fava, ja que ningú el reclamava. Hauria tornat un mes abans o un any abans, i els guàrdies civils de l’aeroport li haurien fet el mateix cas: cap, a menys que hagués fet escala a Amsterdam per proveir-se de mercaderia. Però l’oportunitat de quedar com a paletos provincians era massa llaminera per deixar-la escapar, així que un grup de gironins amb res millor a fer, més les autoritats municipals i autonòmiques, ocioses per definició, van anar a rebre’l com si fos un marine que tornava després de sis anys presoner del Vietcong. Semblava l’entrada de Jesús a Jerusalem, hosanna, no li faltava a en Matamala més que entrar a Girona a cavall d’un burro. I no serà que en faltessin. Fins i tot Laura Borràs, la consellera més gran que ha tingut mai Catalunya, per desgràcia només en el sentit físic, va anar a abraçar el pobre Matamala, que va pensar que li queia a sobre una figura del mont Rushmore.

Entenc les llàgrimes de la família, de ben segur que no esperaven veure mai més el pare/marit. No són gaires els homes que una vegada s’han acostumat a la bona vida, sense treballar i lluny de la família, tornen a casa. En Matamala passarà a la història per ser dels pocs homes que va anar per tabac i han tornat, és normal que els seus éssers estimats desbordin emoció, l’estadística no jugava a favor del retrobament. És cert que a vegades les llàgrimes familiars són de decepció, un s’ha desfet de tots els records del fugat, la cadira del cap de taula, uns quants discs, roba vella que només feia nosa, el Grecian 2000, la tovallola de platja, tres biografies de Puigdemont que ja ningú no llegiria, i un pot de laxant. A veure qui no ploraria, davant la perspectiva de dedicar una tarda a reposar tot el que has llançat. Mai no ho sabrem, les llàgrimes són com les ventositats, només un mateix sap si afloren per alegria, per tristesa o per ràbia.

Un home que es fuga de la llar només torna a casa si el que li ofereixen és prou sucós. Després d’haver tastat l’autèntica bona vida, no és suficient un whatsapp dient «et trobem a faltar, torna a casa», no, a aquests nivells es necessita molt més, perquè un recordi que té família. I quin millor lloc se li pot trobar a algú que ja no recorda el que és treballar, que un seient al Senat? El Senat es va inventar per a això, per a gent que ha oblidat treballar, per a gent que no ho ha fet mai i per a gent a qui falten motius per tornar a casa.

Molts han acusat Puigdemont de nepotisme, per haver col·locat el seu fidel criat encapçalant la candidatura al Senat. Res d’això. En Puigdemont, que coneix per pròpia experiència que quan un tasta les bondats de la vida de rodríguez -a més, gratuïta mercès a les caixes de resistència dels generosos llacistes-, no té cap desig de fer marxa enrere, li va oferir seient al Senat per instar-lo a tornar, qui sap si per amor a la institució familiar -dels altres- o perquè ara que li han -hem- posat secretària, a la Casa de la República no hi cabem tots i a més vull intimitat.

El retorn d’un botiguer. Quina vergonya, ser gironí. Quina vergonya, ser català.

Albert Soler

Diari de Girona. 17.05.2019

madrid 9

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s