No sé en quin geriàtric està ingressada la Núria de Gispert, però si jo fos la família, em preocuparia, no sembla que la vigilin gaire (dono per fet que no viu a casa, és evident que requereix atenció continuada). Els cuidadors tenen l’obligació de no permetre l’accés a les noves tecnologies a les àvies amb símptomes evidents de senectut, perquè tant poden entrar a pàgines porno per recordar la seva joventut, com fer compres milionàries per Amazon, com publicar tuits que fan avergonyir tothom, excepció feta de la pròpia tuitejadora, que viu en el seu món de fantasia. La senectut és molt traïdora, no perdona ningú, i als primers senyals -sortir a la premsa vestida de fada per convertir-se en la riota de tot un país, ja indicava que la cosa del terrat no anava bé- la família més propera hauria d’haver pres mesures dràstiques. Incapacitar un familiar sempre és dur, però a vegades és millor prendre decisions difícils que haver de lamentar més endavant no haver-ho fet. Fa anys que hauria de tenir restringit l’accés a Internet, com no sigui sota la supervisió d’algú de confiança. Se’ns adverteix fins a l’exasperació que no permetem que els nens naveguin sols per internet i, en canvi, no se’ns avisa dels avis, que són molt més perillosos. El meu fill de nou anys -ja s’està convertint en personatge habitual d’aquesta columna-, per exemple, mai no em faria avergonyir d’ell a causa d’Internet. En canvi, si la de Gispert fos la meva besàvia, ara mateix no sabria on amagar-me.

Visito sovint la residència on viu la meva tia, i puc donar fe que allà les infermeres són molt curoses amb les noves tecnologies, no deixen que ni avis ni àvies juguin amb tablets ni ordinadors. La meva tia podria fer-ho sense perill, si volgués, perquè conserva el cervell en perfecte estat (potser és per això, que no li interessa), però en les meves visites no puc deixar de veure altres inquilins i inquilines -cridant perquè sí, bavejant o simplement vegetant-, qualsevol dels quals podria ser la de Gispert, i noto una suor freda només de pensar que poguessin inundar les xarxes amb els seus pensaments: seria la fi del món. No entenc, per tant, que en la residència de la de Gispert no es prenguin unes mínimes mesures de seguretat, sabent que la bona dona ja ha viscut els seus dies més clarividents, que les estones de lucidesa, cada cop més escasses els darrers temps, potser no tornaran, i que a partir d’ara tot el que faci o escrigui, servirà només per avergonyir família i amics.

El seu tuit qualificant de porcs tota la gent que a ella no li agrada prou, no té massa importància, segurament tenia un mal dia perquè alguna altra resident li havia agafat un caramel que guardava per a l’hora de berenar, aquestes coses passen, els geriàtrics són un món a part. Ara bé, una cosa és disculpar-la a causa del seu estat i l’altra és que se li hagi d’atorgar la Creu de Sant Jordi. Qui se’n farà responsable si se la menja? I si la clava a una infermera que li ha insistit massa que s’ha d’acabar la sopeta? I si la confon amb el supositori de les vuit del vespre? No sembla que a la seva residència siguin gent gaire curosa en la vigilància, així que, per evitar mals majors, jo li retiraria la Creu i li enganxaria a la pitrera tres tiretes de cel·lofana de colors: ella quedarà igual de contenta i no hi haurà cap perill.

Que trist i inexorable és el pas del temps, que no perdona ningú.

Albert Soler. Font: DiarideGirona

Categorías:BIBLIOTECA Y CITAS, Opinión, Revista de prensa