screensnapz010.jpg

Òmnium Cultural ha celebrat aquesta setmana la seva assemblea general i ha advertit a l’Executiu que no acceptarà  cap marxa enrere amb el referèndum. El document aprovat declara que “serem exigents amb el Govern, que ha de garantir l’exercici del dret a l’autodeterminació i, si el dia 1 d’octubre guanya el ‘sí’ a la independència, haurà de proclamar la República catalana i fer-la efectiva”.

“No acceptarem ni ens farem còmplices de dilacions ni rebaixes al mandat democràtic. En aquest moment decisiu, no hi ha dubtes que valguin, som al cap del camí i ha arribat el moment de la veritat”, afegeix. El text ha estat llegit pel president, Jordi Cuixart, acompanyat per la junta directiva i representants de 40 juntes territorials.

Amb tot el respecte, què és Òmnium? Més ben dit, què collons és Òmnium Cultural per posar al Govern entre l’espasa i la paret? Que s’han cregut que són per dir que “serem exigents”, que “no acceptarem rebaixes”? El Parlament de Catalunya? Un partit amb representació parlamentària? No, és una entitat que té, segons els seus propis números, 54.000 socis. Déu n’hi do, però en democràcia la força es demostra votant.

I a les eleccions que van servir per escollir Jordi Cuixart com a nou president el desembre del 2015 van votar 5.700 persones, dels quals 5.450 a favor d’ell. Llavors deien que tenien 50.000 membres. Calculin l’abstenció. Mentre que a les del 2014, que van servir per reelegir la traspassada Muriel Casals, van fer-ho 3.400 persones, 3.100 a favor. Llavors l’entitat assegurava que tenia 41.000 socis. Però de debò una entitat en la que voten com a molt 5.000 persones pot amenaçar al Govern? Què s’han cregut que són?

El problema és que els hi han donat peixet i se’ls hi han pujat els fums. Durant molt de temps l’ANC va ser la societat civil d’Esquerra i Òmnium la de Convergència. Destacats periodistes proconvergentscom Vicent Sanchis, ara director de TV3, o Francesc-Marc Álvaro havien estat a la junta directiva fent de vigilants.

De fet, Òmnium Cultural va partir la primera guerra entre Convergència i el tripartit abans que Pasqual Maragall accedís a la presidència de la Generalitat. Jordi Porta, amb el suport d’Esquerra, va guanyar les eleccions del 2002. Encara que les fronteres ideològiques tampoc eren clares. Hi havia convergents a les dues bandes.

Però la deriva d’Òmnium sospito que faria esgarrifar fins i tot al seu fundador, Joan B. Cendrós, perquè ara defensen també tancar el CIE o papers per tothom. Jo, de jovenet, encara havia assistit a un curs de Fèlix Cucurull sobre la història del nacionalisme a l’antiga seu del carrer Ample. Eren els temps gloriosos de l’entitat. Ara han perdut el nord. Com si 5000 persones poguessin decidir el futur de Catalunya. Ja n’hi ha prou de fer passa el bou per bèstia grossa.