Enric Prat de la Riba i “La nacionalitat catalana”. Els origens del nacionalisme català, per Josep Alsina


prat2.JPG

Enric Prat de la Riba i “La nacionalitat catalana”. Els origens del nacionalisme català (III Congrés de la Catalanitat hispànica)

Josep Alsina i Calvés

Els pares del catalanisme polític son, sens dubte, Valentí Almirall, Francesc Cambó i Enric Prat de la Riba. Almirall, en el seu llibre “Lo Catalanisme” ens parla de catalanisme i de federalisme; Cambó, per la seva part, defensa el regionalisme, no com una solució per Catalunya sinó per a Espanya. És amb Prat de la Riba i el seu llibre, “La Nacionalitat Catalana” quan els termes i conceptes de nacionalitat i de nació catalana passen a formar part del vocabulari del catalanisme. En aquesta ponència volem estudiar les fons ideològiques de La Nacionalitat Catalana, en el nostre entendre conservadores, i àdhuc contrarevolucionàries i situar-les en el seu context històric. També volem investigar i valorar les realitzacions polítiques reals de Prat de la Riba.

BIOGRAFIA BREU

Enric Prat de la Riba i Serrà va néixer a Castellterçol, a la Masia de can Padrós, el 29 de novembre de 1870, en el si d’una típica família benestant catalana de propietaris rurals. Va ser el cinquè de vuit germans. El seu pare era home de profundes conviccions catòliques, encara que lliberal. Va estudiar el batxillerat i la carrera de Dret a Barcelona, i va començar les seves activitats polítiques en el si del Centre Escolar Catalanista, constituït el 21 d’octubre de 1886, on fou anomenat secretari de la Junta de la Secció de Dret i Filosofia.

L’any 1892 participa en l’Assemblea General de la Unió Catalanista a Manresa, on s’aprova el document “Bases per a la constitució Regional Catalana”, també conegut com a “Bases de Manresa”. A 1894 publica, juntament amb Pere Muntanyola l’opuscle Compendi de la Doctrina Catalanista.

L’any 1901 es funda la Lliga Regionalista, i Prat de la Riba és anomenat director del seu diari “La Veu de Catalunya”. El 1904 es produeix l’escissió dels sectors d’esquerres (que acabarà donant lloc a la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya): el partit guanya més homogeneïtat i Prat de la Riba, juntament amb Francesc Cambó i Duran i Ventosa, forma part de la comissió d’acció política, autèntic triumvirat que controla el partit per sobre de la directiva.

L’any 1906 es crea la coalició Solidaritat Catalana, integrada per la Lliga, els carlins, els integristes catòlics i els republicans no lerrouxistes, que, encapçalada per Cambó, aconsegueix una important victòria electoral, esborrant pràcticament del mapa polític de Catalunya als partits “turnistes” i oligàrquics. El mateix any publica “La Nacionalitat Catalana”, llibre que Eugeni D’Ors anomena “el llibre de capçalera de Catalunya”. L’any 1907 Prat de la Riba és elegit president de la Diputació de Barcelona, càrrec que mantindrà fins a la seva mort. Entre les seves realitzacions trobem la remodelació del palau gòtic de la Generalitat i la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans.

Prat3.jpgL’any 1908, malgrat els esforços de Prat de la Riba, es disgrega Solidaritat Catalana. Aquest fracàs es veu compensant, amb escreix, amb la fundació de la Mancomunitat de Catalunya l’any 1914, fruit d’un pacte amb el govern conservador de Eduardo Dato. Prat de la Riba és president de la Mancomunitat, que és la seva obra i la culminació de tota la seva vida política. Entre les seves realitzacions positives cal esmentar la fundació de l’Escola Superior d’Agricultura, l’Escola d’Aprenentatge, el Consell d’Instrucció Pedagògica, L’Escola de Bibliotecàries, l’Escola de Filatures, el Laboratori Superior de Química, la Biblioteca de Catalunya, la xarxa de biblioteques públiques….

L’any 1916 la Mancomunitat publica un manifest contra el centralisme, redactat per Prat de la Riba, amb el títol Missatge del Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya en defensa dels drets de la llengua catalana, i el mateix any redacta el manifest “Els parlamentaris regionalistes al Pais. Per Catalunya i l’Espanya gran”, on defensa l’autonomia de Catalunya i la unitat Ibèrica. L’any 1917 participa en l’Assemblea de Parlamentaris, on es critica durament el “turnisme” dels partits dinàstics, però la seva salut es comença a ressentir. Es retira a la seva localitat natal de Castellterçol, on mor el primer d’agost del mateix any.

TRETS IDEOLÒGICS DEL PENSAMENT DE PRAT DE LA RIBA

El pensament de Prat de la Riba és complexa, i recull influències diverses: el positivisme, les idees contrarevolucionaris de Charles Maurras, l’organicisme social i el romanticisme alemany són les seves principals fonts d’inspiració. En qualsevol cas, el que mai trobem en el pensament de Prat són elements lliberals ni individualistes.

La “societat donada”

Gonzalo Fernández de la Mora, en el seu llibre “Los teóricos izquierdistas de la democracia orgánica”, contraposa el pensament de Locke i Rousseau, segons el qual el ser humà és un ser aïllat que lliurement pacta amb altres i crea la societat, amb el model organicista, segons el qual l’ésser humà no crea la societat, sinó que apareix en ella, no la inventa, sinó que la troba com una cosa prèvia, ja donada . Neix en una societat familiar, de la que rep la vida, la llengua i un patrimoni cultural. El pensament de Prat de la Riba cal emmarcar-lo en aquesta segona corrent de pensament.
Així ens diu:

L’home neix, creix, es forma i viu dintre d’una societat. Ve al mon amb un cos determinat, on els seus pares han deixat els gèrmens de predisposicions fisiològiques i morals, una mena de residu o garbelladura de tota llur vida passada, influïda i determinada per les condicions del medi social en que va a desenrotllar-se. El seu esperit es desperta a la vida de la intel·ligència amb els accents d’una llengua determinada, que li dona fetes i acabades les idees, i tot un sistema de vincles intel·lectuals .

En lògica conseqüència, Prat de la Riba es posiciona en contra del racionalisme abstracte i del mecanicisme.

Al mateix temps que aqueixa corrent materialista feia a l’home esclau de la naturalesa física, l’idealisme abstracte i generalitzador del segle XVIII i principis del XIX va arribar al cim del seu esclat amb el triomf del doctrinarisme apriorístic de la Revolució Francesa .

Les societats humanes no són mecanismes, són organismes. En defensa de les seves tesis cita a Shelling i al filòsof contrarevolucionari francès De Maistre.

Schelling va ésser l’home de generalitzar el concepte, introduït per De Maistre, de l’evolució orgàniques: que la societat és un organisme, i que l’evolució social és essencialment orgànica

Per Prat de la Riba, doncs, les societats humanes no estan formades per la lliure associació dels individus, sinó que es formen per un llarg procés de decantació històrica. Raça, llengua, institucions, dret, van mollejant aquestes societats, i el resultat d’aquest procés és la formació de les diferents nacionalitats. Cal afegir que per Prat de la Riba nacionalitat és un concepte que es refereix a nació (com humanitat es refereix a ésser humà), per tant no hi ha nacionalitat sense nació, ni nació sense nacionalitat. En aquest sentit tenia les idees més clares que els que van redactar la nostra meravellosa Constitució, on es diu que Espanya és una nació, formada per regions i “nacionalitats”.
La definició que fa Prat de la Riba de la Pàtria catalana sembla copiada de la Charles Maurras, que va definir la nació com a “terra dels morts”.

La terra és el nom de la pàtria, la terra catalana és la pàtria catalana; totes les generacions ho han sentit, totes les generacions ho han consagrat. La terra dels pares, que guarda les despulles dels nostres morts i guardarà les nostres i les dels nostres fills, és la terra viva de les generacions que són el pit mai no assecat que nodrirà les generacions vinents, com ha nodrit les passades .

Res de “dret a decidir”. Res de “és català que es sent català”. Res de “és català el que aprèn el català i és del barça”. Ni tan sols res de “és català el que viu i treballa a Catalunya”. De fet només es català el que té arrels profundes a Catalunya, el que pot identificar Catalunya amb la “terra dels morts”. Charles Maurras no ho hauria dit d’un altra manera.

Nació i nacionalitat: la nacionalitat catalana

Fins aquí el pensament de Prat de la Riba té una notable coherència. És un pensament organicista, conservador, àdhuc contrarevolucionari, que refusa l’individualisme i el racionalisme de la Il·lustració. Però quan intenta definir la nacionalitat, i, més específicament la nacionalitat catalana, cau en un seguit de contradiccions, que procedeixen, al meu entendre, de la influència Romàntica. Allà on entra el Romanticisme comença la confusió.

Uniocatalanista.jpgLa primera confusió és entorn dels elements que defineixen la nacionalitat. Passa revista a les diferents teories que parlen de raça, de llengua, de territori, etc. I arriba a la conclusió que cap d’aquests elements, per separat, pot definir la nacionalitat. Però en lloc d’inclinar-se per una conjunció orgànica de tots aquests elements, decantats a través de la història, ens parla d’una cosa estranya, inassequible, “l’esperit del poble”, una mena d’inconscient col·lectiu: el Volkgeist. L’ésser i l’essència del poble estan, no en les races ni en les llengües, sinó en l’anime. La nacionalitat és doncs, un Volkgeist, un esperit social o públic. Quan es parla “ser” o “d’essència” es parla de quelcom que està fora de la història, fora de l’espai i del temps. I aquí trobem una segona confusió important: Prat de la Riba ens parla d’una suposada etnos ibèrica:

Quan el viatger fenici que Avié va copiar, cinc-cents anys abans de J.C., resseguia les costes del mar Sard, va trobar-hi l’etnos ibèrica, la nacionalitat ibera, estesa des de Múrcia al Roine, això és, des de les gents libifenícies de l’Andalusia oriental fins als lígurs de la Provença. Aquelles gents són els nostres passats, aquella etnos ibèrica la primera anella que la història ens deixa veure de la cadena de generacions que ha forjat l’ànima catalana .

Això no té cap ni peus. No hi ha cap evidència de què els pobles ibers estiguessin limitats en aquesta àrea geogràfica (que curiosament coincideix amb els “països catalans”), ni que en aquests territoris no hi hagués, abans dels ibers, població autòctona (protobasca) , ni que posteriorment no hi arribes població cèltica.

Però a banda d’aquest “detalls” antropològics sembla que el que Prat de la Riba ens vol dir és que l’essència de la suposada nacionalitat catalana la trobaríem ja en aquests pobles, i tot el que vindria després, és a dir, el llatí, el Dret Romà, el cristianisme, la revolució industrial, etc., serien només qüestions epidèrmiques, superficials, perquè el fet important seria aquest Volkgeist, situat fora de la història.

lligaLa llengua catalana, el dret civil català, el romànic català, l’esperit comercial, no serien elements històrics i culturals que haurien anat formant una identitat, sinó a l’inrevés, que una “ànima col·lectiva”, fora de la història, hauria anat forjant tots aquests elements. Si existeix un esperit col·lectiu, una ànima social catalana que ha sabut crear una llengua, un Dret, un art catalans, he dit el que volia dir, he demostrat el que volia demostrar: això és, que existeix una nacionalitat catalana

Per Prat de la Riba el model és el del nacionalisme alemany. D’aquest model sorgeix el Volkgeist. I sorgeix també la identificació de la nació amb la llengua. Encara que en teoria negui que la llengua, per si sola, identifiqui a la nació, en la pràctica identifica la nacionalitat catalana amb les “terres de llengua catalana” i, a imatge del pangermanisme alemany parla de pannacionalisme

L’aspiració d’un poble a tenir política pròpia, a tenir un Estat seu, és la fórmula política del nacionalisme. L’aspiració que tots els territoris de la mateixa nacionalitat s’acoblin sota la direcció d’un Estat únic és la política o tendència pannacionaliste .

Encara que Prat de la Riba no parla de “països catalans”, sinó de “terres de parla catalana”, la ideologia pannacatalanista queda aquí perfectament definida. Però en agafar Alemanya com a model, Prat de la Riba cau en un altra contradicció. Oblida que el nacionalisme alemany va ser un element polític d’integració, i que es va fer sota el lideratge de Prússia, que juga un paper semblant a Castella en la forja de la Hispanitat. La construcció d’Alemanya no es fa destruint una unitat ja preexistent, sinó unificant regnes i “nacionalitats” més petites.

Els ciutadans de l’Alemanya feudal sospiraven per aixecar un sol Estat al damunt de la colla d’Estats germànics de llavors, i el poeta cantava. “Jo no sóc de Baviera. No sóc de Prússia. No sóc de Saxònia. La meva pàtria és més gran” .

No sabem exactament que pensaven els “ciutadans” de l’Alemanya feudal, però podríem afirmar, igualment, que un súbdit dels reis catòlics podria haver dit: “Jo no sóc de Castella, no sóc d’Aragó, no sóc de Navarra: la meva pàtria és més gran, és la Hispanitat”.
En realitat no és així. No es pot ser alemany en abstracte. Només es pot ser alemany sent de Baviera, de Saxònia , de Prússia o de qualsevol altra part d’Alemanya. De la mateixa manera que es pertany a la Hispanitat només a través de l’arrelament en les petites identitats de Catalunya, de València, de Castella, etc. Un no és espanyol per l’adhesió a uns principis constitucionals abstractes, sinó per l’arrelament a una terra, a un municipi, a una comarca, a una regió, que s’integren orgànicament en una Pàtria gran. Això és el coherent amb aquest organicisme social que el mateix Prat de la Riba defensa en alguns passatges del seu llibre.

Nació i Estat

Però Prat de la Riba no deixa de sorprendre’ns. Recapitulem una mica: existeix una nacionalitat o nació catalana, animada per un Volkgeist o “ànima col·lectiva” que ha donat forma a totes les manifestacions culturals del poble català. Aquesta “ànima col·lectiva” està fora de la història, i ja es manifesta en un “etnos ibèric” que anava de Múrcia fins al Roine. Allà on hi ha terra de parla catalana hi ha nació catalana i aquesta nació catalana ha de tenir un Estat propi, que unifiqui tots els territoris catalans.
En lògica conseqüència l’Estat espanyol és un Estat artificial, que reuneix a diverses nacionalitats sota el domini de Castella

Quan va constituir-se la monarquia espanyola, si l’activitat política fos un producte de l’Estat, els governants del nou Estat haurien desenrotllat una política nova: a l’Estat espanyol li corresponia una política espanyola. Però les coses van passar d’un altra manera. Els governants varen seguir obertament la política d’una sola de les nacionalitats unides, i és que en el fons, disfressat amb el nom d’espanyol, va governar, com segueix governant, Espanya l’Estat castellà, aqueix Estat que, seguint la mateixa ficció, amb el nom d’espanyol ens imposa el Dret de Castella i amb el nom d’espanyola, la llengua castellana .

Sembla que Prat de la Riba oblida la revolta Comunera contra Carles V, que de castellà no en tenia res, doncs havien nascut i s’havia educat a Flandes. La seva política no va ser “castellana”, ni tan sols “espanyola”: va ser imperial, va defensar uns interessos que estaven molt per sobre dels interessos “nacionals” espanyols: la unitat catòlica d’Europa, la Contrareforma, Hispanoamèrica…. Precisament és aquesta política imperial, almenys durant els Àustries majors, el que permet mantenir la diversitat hispànica. Quant comença una política “nacional”, primer amb l’absolutisme borbònic (que no eren castellans, sinó francesos) i després amb el liberalisme de la Restauració és quan comença el centralisme i la uniformitat, que venen acompanyant la decadència del que és Hispànic.

I ara bé la traca. El llibre de Prat de la Riba acaba amb el següent paràgraf, que porta per títol “la federació Ibèrica”.

Llavors serà l’hora de treballar per reunir tots els pobles ibèrics, de Lisboa al Roine, dintre d’un sol Estat, d’un sol Imperi; si les nacionalitats espanyoles renaixents saben fer triomfar aquest ideal, saben imposar-lo com la Prússia de Bismarck va imposar l’ideal de l’imperialisme germànic, podrà la nova Ibèria enlairar-se al grau suprem de l’imperialisme: podrà intervenir activament en el govern del món amb les altres potències mundials, podrà altra vegada expansionar-se sobre les terres bàrbares , i servir els alts interessos d’humanitat guiant cap a la civilització els poble endarrerits i incultes .

Prat de la Riba està descrivint l’Imperi Hispànic, l’Imperi de Carles V i de Felip II. El que era Hispània abans de l’absolutisme borbònic i del centralisme liberal. Hem començat amb el catalanisme i hem acabat parlant d’Imperi. En el fons i a pesar de tot sembla que al final Prat de la Riba és un catalanista hispànic. Només que en comptes de parlar d’Hispània parla d’Ibèria, i en comptes de parlar de pobles hispans, parla de nacionalitats.

Prat de la Riba regeneracionista?

eugenio_D'Ors.JPG
Eugeni d´Ors

José Maria Marco, en el seu llibre La libertad traicionada: siete ensayos españoles ens col·loca a Prat de la Riba, juntament amb Costa, Ganivet, Unamuno, Maeztu, Azaña i Ortega y Gasset, dintre de l’òrbita del regeneracionisme, i com un producte més de la profunda crisi del 98. En tots ells trobem una crítica profunda de l’Espanya de la Restauració, una certa agressivitat contra Castella (la majoria d’aquests autors eren de la “perifèria”: Unamuno i Maeztu bascos, Costa aragonès y Ganivet de Granada), una certa nostàlgia d’un passat remot i idealitzat i una voluntat de construir una Espanya nova. L’odi de Prat de la Riba contra Castella, per exemple, seria homòleg al que Machado, al que també podríem incloure en aquest grup, manifesta quan escriu:

Castilla miserable
Ayer dominadora
Envuelta en sus andrajos
Desprecia cuanto ignora.

Les crítiques d’Unamuno al “casticismo”, o l’afirmació del primer Maeztu, en el seu llibre Hacia otra España de què Castella hauria de ser colonitzada econòmicament per Catalunya i el País Basc, les zones industrialitzades d’Espanya, estarien en la mateixa línia.

La proposta de Ortega i Gasset al seu discurs, després recollit en un llibre, Vieja y Nueva Política, sembla que descriu la victòria electoral de la Lliga de Catalunya, en la coalició Solidaritat Catalana, contra els partits dinàstics l’any 1907. El pensament de Prat de la Riba (així com el de Cambó i el de D’Ors) estaria molt imbricat amb tot el que s’ha vingut a denominar “literatura del Desastre”: Regeneracionistes, generació del 98, Ortega i Gasset. El nacionalisme català seria només una estació de pas cap a l’Imperialisme, cap a la construcció d’aquesta gran Ibèria, de Lisboa fins al Roine.

PRAT DE LA RIBA POLÍTIC

Fins ara hem parlat del Prat de la Riba ideòleg del nacionalisme català. Parlem ara del Prat de la Riba polític. Hem de dir, en honor a la veritat, que aquest descontrol romàntic que fa trontollar el seu pensament que, malgrat tot, tenia unes bases sanes, no apareix en absolut en la seva activitat política real. Prat de la Riba polític és un home que no cau mai en la desmesura, que mai patrocina cap política d’odi, que no és sectari ni partidista i que la seva gestió, primer com a president de la Diputació de Barcelona i després com a president de la Mancomunitat de Catalunya està plena de realitzacions positives (Fundació de la Biblioteca de Catalunya, de l’Escola de Bibliotecaris, de la primera xarxa de biblioteca publiques, etc.)

mancomunitat.jpgLa Mancomunitat de Catalunya, creada l’any 1914 gràcies a un pacte amb el govern conservador de Eduardo Dato, és la realització pràctica de les idees més positives de Prat de la Riba. El seu fonament és la democràcia municipal: els municipis mancomunats formen les diputacions, i les quatre diputacions catalanes cedeixen les seves competències a la Mancomunitat. No té res a veure amb l’embrió d’Estat (d’Estat lliberal) que va ser la Generalitat republicana, recollit després per la Generalitat de Catalunya, i estès al conjunt d’Espanya en l’Estat de les Autonomies consagrat per la Constitució de 1978.

Prat de la Riba no era un home de partit. Al seu propi partit, la Lliga de Catalunya, el considerava, més que com un partit, com un moviment, com un “poble en marxa”. Mai es va fonamentar en criteris partidistes per triar els seus col·laboradors, sinó buscant les millors persones, és que millor podien servir a Catalunya. Així es va rodejar d’homes de gran talla política i intel·lectual, com Francesc Cambó o Eugeni D’Ors. Aquest últim, una de les figures intel·lectuals més importats del segle XX en la cultura espanyola, va influir molt en l’evolució del pensament de Prat de la Riba del nacionalisme a l’Imperialisme. De fet, l’últim paràgraf de La nacionalitat catalana, que abans comentàvem, sembla inspirat directament per D’Ors.

Si la Mancomunitat hagués completat la seva fórmula de representació municipal-territorial amb un altre de representació sindical o gremial hauria estat un exemple paradigmàtic de Democràcia Orgànica, és a dir, aquell sistema de representació del ciutadà no a través de partits polítics, sinó de cossos socials. Un model pels que volem la superació del desastrós Estat de les autonomies, consagrat en la Constitució de 1978, però que no volem la tornada a un centralisme uniformista, estrany a les tradicions polítiques hispàniques.

Prat de la Riba, l’home que per una banda és pot considerar el pare del nacionalisme català, firma l’any 1916 el manifest Els parlamentaris regionalistes al País. Per Catalunya i l’Espanya Gran on es pot llegir:

Fent així d’Espanya, no la suma d’un poble i les despulles mortes d’altres pobles, sinó la resultant viva, poderosa, de tots els pobles espanyols sencers, tal com Déu els ha fet, sense castrar-los abans arrancant-los la llengua, la cultura, la personalitat que són l’anhel vital de la seva força.

Això era l’Espanya Gran. Això es Catalanisme Hispànic.

Moltes gracies.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s