“La ingenuïtat del procés”, per Xavier Rius

El processime és d’una ingenuïtat que fa feredat. Frega l’infantilisme. El señorita, me ha pegado. L’exministre d’Afers Exteriors, José Manuel García-Margallo, ha reconegut els “favors” que han hagut de fer per posar traves al procés a la resta d’Europa i al món.

El president de la Generalitat ha sortit de seguida al Telenotícies fent escarafalls. Les reaccions de Puigdemont duraven gairebé tant com les declaracions de Margallo. Devia ser el primer servei de Vicent Sanchis. Havien tocat a sometent. Sortia rodeja dels micròfons de la Corpo: TV3, Catalunya Ràdio i l’ACN. No hi havia preguntes. El president tampoc s’havia pentinat.

Puigdemont afirmava que era “enormement preocupant”, “molt greu”, “impresentable”. Fins i tot demanava explicacions per haver utilitzat “recursos públics”. Què vol? Que el ministre d’Exteriors es pagui els viatges oficials de la seva butxaca?. Això no ho fa ni Romeva. I això que de vegades sembla que vagi d’excursió.

romevalincoln.jpg

Però que és pensaven? Que l’Estat espanyol es quedaria sense fer res? De braços creuats?. De vegades sembla que l’únic que hi toqui sigui Oriol Junqueras. El vicepresident va anar a Catalunya Ràdio i almenys va evitar fer sang. I això que Terribas el burxava. Terribas, de vegades, sembla ja de la CUP. Es deu estar treballant la propera temporada. Però quina diferència entre la consistència de l’un i de l’altre. 

Els Estats no tenen ànima. Encara recordo que Mitterrand -que era socialista, no del Front National- va enviar agents dels serveis secrets a Nova Zelanda per posar una bomba al vaixell de Greenpeace perquè boicotejavern les proves nuclears a la Polinèsia. Amb tanta mala sort que van matar un fotògraf portuguès.

A més, ja ho sabien. Encara recordo Romeva fent-se l’indignat el dia que El País va publicar l’ofensiva diplomàtica de l’Estat contra el procés. Després ella mateix li ha donat la volta i ha venut les pressions com una gesta personal. Això sí, a la premsa amiga. A Europa -llevat els ultres flamencs i finesos- no l’ha rebut ningú amb cara i ulls. Qui ha vist i qui veu l’antic eurodiputat d’Iniciativa. Jo vaig arribar a votar-lo.

margalloelpuntavui.jpg

A l’horta de fer balanç no ens han fet cas ni els bascos ni els andorrans. És que ni esl escocesos, que molt amablement se’ns han tret de sobre. Alex Salmond ja va dir que els casos escocès i català eren diferents. Té part de raó. El Regne Unit no té ni Constitució. I la unió d’Anglaterra i Escòcia va ser la unió de dues corones. No una unió per absorció després de perdre una guerra.

En la nostra política ‘exterior’ hem tingut episodis memorables com enviar una carta en anglès al president de la República Francesa, François Hollande. Segurament el pitjor moc que se li podia fer des de Waterloo. O aquella vegada -tinc gravada la data: 5 de novembre del 2014- que van fer un gran acte al Parlament per apel·lar a les Nacions Unides, el Parlament Europeu, la Comissió Europea, el Consell d’Europa i l’OSCE. Encara deuen riure ara.

La darrera atzagaiada és encarregar-li al Síndic de Greuge que denunciï la “politització” de la justícia espanyola al Consell d’Europa, l’ONU, la UE, el Tribunal d’Estrasburg i la Cort de la Haia. Com si Espanya fos Burundi posem per cas. Dit amb tot el respecte pels burundesos. Espero amb candelestes saber què farà perquè Ribó pot ser moltes coses, però tonto no és.

Cal tenir present una cosa: Catalunya no té or ni diamants ni petroli -almenys en quantitats suficients- ni urani. És que ni Coltan, que és el mineral que es fa servir per als mòbils. Encaixonats entre Espanya i França, tampoc hem tingut mai el suport d’una gran potència estrangera. Els portuguesos almenys tenien Anglaterra.

Convindria tocar de peus a terra i començar a explicar la crua realitat. Abans la frustració no sigui massa gran.

Font: http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/la-ingenuitat-del-proces-108998.html