El darrer dia 16 de novembre va ser inaugurada a Sitges l’exposició “Ramon Casas: La modernitat anhelada”.

Aquesta mostra, que reuneix 178 obres de l’artista i d’altres coetanis seus, és l’última i més important de l’AnyRamon Casas celebrat aquest 2016 i durant el qual s’han commemorat els 150 anys des del naixement d’aquest personatge cabdal de l’art català. Aquesta exposició defuig del clàssic discurs antològic, estructurant la visita en cinc àmbits temàtics. I com no podia ser d’altra manera, el Ramon Casas més taurí també hi és present al llarg del recorregut. Però, no deixa de ser curiós que en una exposició emmarcada dins de l’Any Ramon Casas, és a dir, dins d’un programa institucional sota la supervisió del Govern i manipulat en funció dels seus interessos polítics en pro de la quimèrica cerca d’un estat propi, el qual ha de dotar-se d’una fictícia història i essència cultural desvinculada i diferenciada de la resta del territori hispànic, hi sigui present la Festa. I es que en el cas de l’obra pictòrica de Ramon Casas, la catalanitat de la tauromàquia i en concret de les corregudes és tan evident i innegable, que no han tingut més remei que donar-li visibilitat. Encara que només sigui una mica. Tot i així, el discurs oficial de l’exposició ninguneja la vessant taurina de l’artista, tractant-la com el resultat de la contaminació “espanyola”. Com un contagi o una imposició cultural per part de la resta de l’Estat. Es neguen a assumir i reconèixer les arrels taurines de Catalunya. Que la tauromàquia hi és present a la nostra terra des de temps immemorials. Que això també és nostre.

La temàtica taurina a l’obra de Casas, com gran aficionat als toros que era, va ésser principal i majoritària en la seva producció artística. L’espai taurí de l’exposició es troba en un petit racó del Museu Maricel (on ha sigut instal·lada la mostra) i es composa d’una reduïda selecció d’obres i fotografies pertanyents a diverses institucions i col·leccions particulars. No obstant, per a tots aquells taurins catalans val molt la pena la seva visita, sobretot per la crònica que Casas fa de la tauriníssima Barcelona del seu temps, quan les corrides de toros encara es trobaven distanciades dels enfrontaments polítics.

ramon-casas-picador

En aquest espai, doncs, trobem tres olis de Casas en els quals es representa el terç de vares a l’escenari taurí per excel·lència de la Barcelona de finals del segle XIX: el Torín. Aquesta va ser la primera plaça de toros convencional -abans els festejos taurins es celebraven a la Plaça del Born i la Plaça de Sant Jaume- que va tenir la ciutat comtal. Inaugurada al barri de la Barceloneta al 1834, es va tancar uns anys més tard a conseqüència d’un esclat de fúria popular que va esdevenir en manifestació anticlerical, amb crema de convents inclosa, arrel d’una corrida nefasta en el transcurs de la qual van sortir per la porta de torils set toros mansos i descastats que van acabar amb la paciència dels aficionats que van assistir-hi.

Al poc temps es va encunyar una famosa cançó popular que resumia d’aquesta curiosa manera els fets esdevinguts: El dia de Sant Jaume / de l’any trenta-cinc / hi va haver gran broma / dintre del Torín; / van sortir set toros / tots van ser dolents / això va ser la causa / de cremar els convents. Rere aquests incidents el Torín va romandre tancat fins l’any 1841, quan es va reobrir al toreig i va reprendre l’activitat taurina fins a la data del seu enderrocament al 1923. El Torín va ésser succeït per Las Arenas i La Monumental -inaugurades als anys 1900 i 1914 respectivament- i durant dues dècades hi va haver activitat taurina a les tres places de toros de Barcelona simultàniament. Així la capital catalana va esdevenir en la capital taurina del món.

img-20161130-wa0001
Racó tauri del Museu Maricel

Sens dubte, el que queda palès a l’obra taurina deCasas és la importància i la serietat del primer terç de la lidia en els seus temps. Com es pot apreciar en aquest espai de l’exposició, l’artista li atorgà un gran protagonisme a la figura del picador a la seva obra. Més inclús que al propi matador. De fet, entre finals del segle XIX i principis del XX, el picador rivalitzava en protagonisme, popularitat i valor amb el matador. El terç de vares encara no s’havia convertit en un mer tràmit. El picador encara no era un subaltern més de la quadrilla. A més, Casas transmet a través de la seva obra la veritat, la puresa i la duresa d’aquesta primera part de la lidia en aquells temps. L’ús de les proteccions per als cavalls de picar no es generalitzaria fins a la dècada de 1930. Els cavalls que abans d’aquesta darrera reforma estructural de la lidia es destinaven al terç de vares eren animals esquàlids, vells o malaltissos que ja no tenien cap altra utilitat a la vida quotidiana. Per aquest motiu, alhora de citar al toro, tant el cavall com el picador estaven molt més exposats. A aquests temps de les corregudes que retrata Casas pertanyen aquells mítics terços de vares durant els quals els toros prenien set i vuit vares. També era habitual que molts cavalls acabessin morts o agonitzant sobre l’arena amb les tripes desarramades. La bravura d’un toro es mesurava per la quantitat de cavalls que arribava a tombar. Amb la incorporació dels petos protectors s’eviten aquestes escenes considerades desagradables segons les noves sensibilitats dels públics. Encara que molts aficionats dels temps de Casas van estimar aquesta mesura com perjudicial per a la Festa i una mutilació del terç de vares.

Certament, arrel d’aquesta modificació, aquesta part de l’espectacle ha anat progressivament a menys. En part, ja que el toro es desgasta molt més en el cavall degut a que aquests són més robustos i a que el càstig té més intensitat i els toros sovint surten malferits d’aquesta sort. Això al marge de que en la lidia moderna tot es fa en favor del lluïment del matador i l’acte final de la corrida. Per bé o per malament l’evolució de les corrides ha estat aquesta i és interessant contrastar el terç de vares dels nostres dies amb el que Casas retrata a la seva obra, que queda complementada a l’exposició amb una seqüència fotogràfica d’aquest primer terç de la corrida i un àlbum de fotografies on també podem contemplar altres sorts de l’espectacle taurí en diferents festejos celebrats a la plaça de toros de la Barceloneta.

A l’exposició també hi és present un vestit de torero. Una de les peces exposades que més llueixen i que més han captivat l’atenció dels visitants. Aquest vestit li va donar un matador de l’època a Santiago Rusiñol. Malauradament no ha quedat constància de qui va ésser. Molt probablement alguna amistat seva. El que sí es segur es que va pertànyer a un matador, ja que el brodat és en or. Aquesta valuosíssima peça de museu estava tota destrossada i arraconada de mala manera en un baül del Cau Ferrat, la residència de Rusiñol a Sitges i el temple que va consagrar a les arts i al modernisme. Fins que fa uns pocs mesos, i amb motiu precisament d’aquesta exposició, es va encarregar la restauració de la mateixa. Del vestit es conserven la jaquetilla, l’armilla i les calces; ricament ornamentats aquests elements amb alamaras rematats en cristall. Una retrat fotogràfic d’un torero de l’època ajuda al visitant a fer-se una idea de com era el vestit de torejar íntegre, també amb les sabatilles, les mitges, la camisa, la corbata, la montera i la capa de passeig. A Rusiñol i Casas els va unir una gran amistat, tant que a Sitges van viure a tocar l’un de l’altre. En Rusiñol al Cau Ferrat i en Casas a Can Rocamora. Una anècdota molt divertida diu que, durant un carnaval, en Santiago Rusiñol es va disfressar de torero amb aquest vestit i que, junt amb Ramon Casas disfressat de manola amb mantó de Manila, es van presentar d’aquesta guisa al Casino Prado de Sitges i van acabar a cops de puny.

img-20161204-wa0008
Vestit de llums de Santiago Russiñol

Al marge de l’espai taurí de l’exposició dedicada a Ramon Casas, als Museus de Sitges podem trobar altres referències a la Festa. A la col·lecció permanent del Museu de Maricel (i també a l’exposició temporal de Casas) podem veure una rajola de pisa esmaltada on es representa a un torero entrant a matar. Aquesta ceràmica forma part d’un auca titulada Els adelantos del segle XIX, la qual s’entregava per fascicles amb la revista Pèl & Ploma, una de les principals publicacions modernistes, fundada i dirigida per Ramon Casas i Miquel Utrillo. En aquest auca es representen precisament els nous avenços tecnològics que arriben a Catalunya a finals del segle XIX i també les manifestacions culturals i festives més populars d’aquells temps. Això demostra l’arrelament de la tauromàquia i de les corrides al nostre territori i com estava perfectament integrada a la societat catalana.

A més, el Cau Ferrat custodia una tauromàquia de Pablo Ruiz Picasso. Aquesta obra, juntament amb quatre més que Rusiñol li comprà a un jove Picasso de només disset anys quan visità el Cau Ferrat, van ser les primeres obres que Picasso va vendre a algú. L’artista malagueny, a més de visitar el Cau Ferrat de Rusiñol a Sitges, va viure a Barcelona i va freqüentar la cerveseria de Els Quatre Gats on també s’hi feien tertúlies taurines. Casas iRusiñol varen ser un referent per l’incipient Picasso, als quals acabaria superant artísticament. I tots tres tenien com a denominador una afició desmesurada per la Festa.

Tres artistes. Tres moderns. Tres tauròmacs amb un veritable coneixement de la corrida de toros que podem veure i sentir als Museus de Sitges. I d’entre ells, Ramon Casas com a forjador de la cultura catalana moderna a través de l’art. Una cultura que no s’entenia, ni s’entén, sense la Festa. De nou, una manifestació més de la Catalunya taurina. Aquesta vegada a Sitges i de la mà de Ramon Casas.

http://www.vadebraus.com/ramon-casas-mes-tauri-arriba-sitges/