García Lorca asesinado en Granada… y 16 poetas en la pacífica Cataluña de Companys

Josep Aragonès i Xelma. (Barcelona XIX- Montcada i Reixac 1936). Director de la Colònia Asland i poeta. Autor de obres poètiques com “Adéu al hivern”, “Fulla Caiguda”. Fou assassinat per milicians d´esquerra el 27 de Novembre del 1936.

Ramon Arrufat i Mestres, (Cervera 1870- Barcelona 1936). Prevere, poeta en català i professor. Estudià la carrera eclesiàstica a Tarragona. Vicari de la parròquia de Sant Miquel (1885). Impulsor i director del col·legi institut d’ensenyament secundari de la Mercè de Montblanc. El centre, amb la col•laboració de l’Ajuntament, funcionà de 1887 a 1891. A Cervera dirigí el col•legi de l’Estudi Nou, juntament amb el seu germà Climent, també sacerdot. El 1901 passà a dirigir el col·legi provincial de Tarragona. Sobresortí com a poeta místic. Els seus amics i Pin i Soler els consideraven un digne successor de Verdaguer. Autor de diverses obres en vers i prosa, la majoria inèdites, publicà: Recull de poesies catalanes. Tarragona, 1887, La Cabeza del Conde de España. Barcelona,1923; El buen ciudadano, Cartilla de educación cívica para texto de lectura en las Escuelas de Instrucción Primaria. Barcelona, 1926. Un cop jubilat es retirà a Barcelona, on fou consiliari d’Acció Catòlica (parròquia de la Concepció) i beneficiat de la parròquia de Sant Josep Oriol. Morí assassinat el 1936 a mans de milicians esquerrans.

Joaquím Ausellé i Rigau. (La Cellera de Ter XIX- 1936). Poeta, professor del Colell, músic i sacerdot. Rector de la parròquia de la Cellera de Ter, era organista i compositor. Dinamitzador del “Centre Parroquial”. Fou detingut a l´inici de la guerra civil i assassinat. El seu germà Josep Maria Ausellé i Rigau (La Cellera XIX- Cervera 1936, claretià) també fou assassinat amb altres 42 religiosos més.

Tomàs Bellpuig i Joy. (Barcelona, 1879 -1936). Escriptor i poeta. Ordenat de sacerdot el 1900, els anys següents exercí com a professor de llatí i d’humanitats al mateix Seminari de Tortosa. El 1909 coneix Joan Baptista Manyà a la tornada de la seua estada a Roma i entaulen una gran amistat. El 1919 funden la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de la Cinta i Bellpuig n’és elegit viceconsiliari. Poeta verdaguerià, la seua obra poètica es decanta per la poesia religiosa, sobretot de tema eucarístic, a més dels nombrosos poemes dispersos, en publica dos llibres: Composicions eucarístiques(Barcelona, 1922) i Composicions eucarístiques. (Segona sèrie) (Tortosa, 1926). Per altra banda, també és autor de la lletra de diversos goigs, que promouen la devoció popular, i també novenes. De goigs, en coneixem almenys tres: a) Goigs en honor de la Mare de Déu de la Cinta (1932); b) Goigs de la Mare-de-Déu de l’Aldea venerada al Terme de Tortosa (s. d.), i c) Goigs a llaor de la Mare-de-Déu de Montserrat, venerada dels tortosins al seu nou Santuari de l’avinguda de Mig-Camí (1933). De novenes, en coneixem dos: a) la que publica a Lo Beat Francesc Gil de Frederic. Vida i martiri. Novena – Goigs (1919); i b) Novena a Madona Santa María de la Rápita venerada dins la Clausura de les Monges Santjoanistes de Tortosa (1922). Com a dramaturg és autor de 4 drames religiosos sobre vides de sants màrtirs: a) El Triunfo de la Virginidad. Melodrama sacro en un acto (Tortosa, 1905 i 1915), traduïda també al català: La Virginitat triomfant. Drama sacre musical en un acte i en vers (Barcelona, 1935); b) Sang tortosina. Drama històric en un pròleg, dos actes y un epíleg (Tortosa, 1915); c) Soldats de Crist. Episodi tràgic en un acte i en vers (Tortosa, 1924), i d) El Màrtir de l’Eucaristia. Drama en dos actes per a nois (Barcelona, 1926). També va escriure per entregues una novel·la ascètica: Or a les brases. Traduí al català les obres de sant Cebrià. Per tal d’escapar de la persecució de què eren objecte tots els catalans catòlics o de dretes al començar la guerra civil, el dia 15 d’agost de 1936, Bellpuig i Manyà es traslladen de Tortosa a Barcelona per refugiar-se. A finals de setembre el detenen quan anava a la Conselleria d’Ordre Públic de la Generalitat a buscar un salconduit per a traslladar-se a Vic, i foren assassinats pels grups d´esquerra que sembraren el terror a Catalunya.

Manuel Caballeria i Budallès. (Ripoll 1872- Gombrèn 1936). Sacerdot, poeta i compositor de sardanes. Mossèn de Ripoll i d´Orís, la seva família eren militants de la CEDA. Compositor de sardanes, entre elles “El passerell i el gafarró”, “La mallerenga i el bitxac “ i “La piula i l’ull de bou”. Fou detingut per milicians i assassinat el 3 de Setembre de 1936. Alguns dels seus familiars també foren assassinats per esquerrans, com Josep Caballeria i Peix (Ripoll 1892- 1936, comptable i dirigent de la CEDA) i enEusebi Budallès i Gombau (Ripoll 1866- 1936, propietari i militant de la CEDA).

Josep Casassa i Tasis. (Sarrià de Ter 1903- Catalunya 1936). Sacerdot, folklorista i poeta. Fou ordenat sacerdot el 1930 i destinat com vicari a Sant Joan de les Fonts. Participà en els Jocs Florals i guanyà diversos premis el 1933 (Sant Feliu de Codines). Com a periodista col·laborà a “En Patufet”, «El Cigronet», «La Mainada», «La Rondalla del Dijous» i als diaris: «Diari de Girona», «El Deber», «La Tradició Catalana», «La Ciutat de Sabadell», el «Butlletí del Grup Excursionista i Esportiu», de Girona, i a la pàgina infantil del diari «El Matí». Va escriure desenes de rondalles sobre el folklore català (De tipus bíblic: «Els Sants Innocents», «Per què el romaní floreix a cada Maredéu, o La Fugida a Egipte», «Reis», «La menta trapacera», «Per què les violes són morades», «La cueta és l’ocell més alegroi», «Per què el gripau no té cua i el taup no té ulls», «Sant Pere» i «La Sagrada Família»; de tipus hagiogràfic: «Sant Mer, abat de Banyoles», «Santa Eulàlia Verge i Màrtir», «Dimes, el Bon Lladre», «Sant Ermengol», «Fra Joan Garí de Montserrat», «Sant Isidre, Llaurador», «Santa Quitèria», «Santa Càndida, mare de Sant Mer», «Sant Antoni de Pàdua», «Sant Cristòfol», «Santa Margarida», «Santa Elena», «Santa Afra», «Sant Magí», «La DegoIIació de Sant Joan Baptista», «Sant Gil», «La Mare de Déu del Tura», «Sant Ferriol», «Sant Cebrià i Santa Justina», «La Verge del Remei», «Sant Galderic», «Sant Martirià», «Sant Eustaqui», «Sant Eloi» i «Sant Llàtzer»; i un bestiari: «El guillot massa eixerit», «El llop valent», «Un llop talòs», «Un llop a la trampa» «El gat i la rata»; i d´altres com «La rondalla de l’àvia», i l´últim que publicà: «Calendari d’En Patufet», el 1936). Detingut per les alimanyes republicanes, fou torturat i assassinat en lloc i data desconeguda. El seu germà Narcís Casassa i Tasis fou mort el 1939 a Calaf, membre de la “Lleva del Biberó”.

Josep Colom i Alsina. (Súria 1906 – Montblanc 1936). Escriptor, poeta i sacerdot.   Va estudiar al seminari de Solsona i destinat posteriorment a la diòcesis de Tarragona. Nomenat prevere de Montblanc, va promoure el grup montblanquí Fra Magí Català de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, de la que fou consiliari. Autor dels Goigs a llaor de Sant Cristòfol (1936) patró del barri montblanquí del mateix nom. La seva producció poètica, generalment de temàtica religiosa. A l´inici de la guerra civil s´oposà a la destrucció del temple de Santa Maria per part dels milicians d´esquerra. Detingut i empresonat a Montblanc, fou assassinat a l´agost de 1936. Va escriure una dramàtica poesia estan al captiveri, “El temple flamejant”: “Que m´has fet Montblanc d´aquesta glòria, que un jorn els avis cenyiren en ton front?, ¿Per què l´has ennegrit la teva història, marcant sobre els seus fulls segells d´afront?”.

Antoni Doltra i Masferrer. (Vidreres 1880 – Palafolls 1936). Poeta i prevere. Fill d’una família molt humil, estudià al seminari. Fou prevere (1905) i obtingué la llicenciatura en teologia (1906).Va ser rector, entre d’altres parròquies, de l’església de Santa Maria de Pineda de Mar. Va fundar el Centre Cultural i Recreatiu de Pineda, una entitat que naixia el setembre de 1930 amb l’objectiu d’oferir als joves de la població un punt de reunió i trobada. Pel que fa a la poesia havia participat en certàmens joc floralescos i havia publicat el recull “Cançons i rimes (Poesies)” (1923). Dos anys després de la primera publicació, va veure la llum “Visions (Quadrats escènics)” (1925) que contenia un total de quatre quadres escènics (Nit de Reis, El pont del diable, Els fills de Jacob i Sant Diumenge) tots ells ja estrenats al públic anys abans. Participà en els Jocs Florals i hi obtingué diversos guardons, com la Flor Natural del certamen de la Bonanova.. I, finalment, l’any 1926 va editar “Proses humils (Assaigs literaris)”, recopilació de textos publicats en revistes i periòdics. En la temàtica de les seves obres (especialment poesies i assajos) hi predominava la religió, la pàtria, la cultura popular, les rondalles i descripcions de la naturalesa. En l´esclat de la guerra civil fou perseguit, torturat i assassinat pels membres del comitè antifeixista de Pineda. Altres pinedencs assassinats per les esquerres foren en Francesc Boguñà i Pallàs (Sant Andreu del Palomar 1884- Pineda 1936, empresari tintorer de “Boguñà S.L.”, membre de la CEDA i regidor de l´ajuntament, s´enfrontà amb els revoltats del 1934 i fou assassinat); i Joan Martorell i Comas (Pineda de Mar XIX, propietari i dretà, assassinat al reclamar les seves terres al comitè antifeixista).

Josep Forn i Talló (Igualada 1886- Òdena 1936). Sacerdot, escriptor i poeta en català. Guanyador de la Viola d’Argent als Jocs Florals de Girona de 1918. Autor de cants i poesies de caire catòlic, com “El temple de Santa Maria d’Igualada”, poeta finíssim i bon coneixedor del llatí, i enamorat de la Litúrgia havia traduït al català els himnes i els salms del Missal. Fou detingut i assassinat per membres del comitè revolucionari poc desprès de l´esclat de la guerra civil a “Cal Sabater” d’Òdena.

Narcís Jofre i Costa. (Malgrat de Mar 1897-1936). Sacerdot i poeta. Era el capellà de la parròquia de Sant Nicolau. Quan va esclatar la guerra civil s´hauria pogut escapar fàcilment, però preferí quedar-se entre els seus feligresos. S’amagà a casa d’una neboda seva, on fou descobert. Capturat el dia 6 d’agost de 1936, se l’endugueren al cementiri malgratenc, on cridà i perdonà. Allí el van torturar i assassinat el 6 d´agost. Els botxins volien tapar-li els ulls. Mossèn Jofre s’hi negà, ja que volia morir coratjosament per Crist. Altres sacerdots malgratencs assassinats foren en Joaquim Turró i Viñas (Malgrat de Mar, 1878-1936, sacerdot adscrit a la i capellà del col·legi de les religioses carmelites, fou mort el 5 d´agost) i Fèlix Paradeda i Robert (Malgrat de Mar, 1865-1936, sacerdot i escriptor, especialista en història local, fou detingut a casa seva el 7 d´agost del 36, i se l’endugueren al cementiri de la població. Van obligar el fosser a cavar un clot i hi tiraren el mossèn encara viu. L’enterramorts es resistia a colgar-lo; però l’obligaren a completar la feina amb l’amenaça que, si no ho feia, l’enterrarien viu a ell).

Josep Matamoros i Sancho. (Alcanar, 1866-1937). Canonge, historiador i poeta. Publicà “La Cruz. Sus diversas manifestaciones y aplicaciones” (1913), “Historia de mi pueblo, Alcanar” (1922) i la “Monografía catedralicia” (1928) de Tortosa. Publicà els reculls poètics “Oda a la Santísima Virgen de la Cinta” (1928) i “De mis verdes años… Flores marchitas” (1928). Col·laborà a “El Estandarte Católico” i “Correo de Tortosa”, sovint amb pseudònims, com “Un Alcanarense” i Benjamín. Fou perseguit durant la guerra civil per les esquerres i va morir assassinat per enverinament per un apotecari d´esquerra.

Antoni Navarro i Grangé (Vilaller 1867- Barcelona 1936). Sacerdot, poeta, activista cultural i pedagog. El maig de 1901 guanya el seu primer premi important en els Jocs Florals de Lleida. El 1901 fou nomenat ecònom de Juneda i el 1904 rector de Montclar i s’inaugura llavors una etapa de clara estabilitat personal, que es tradueix en una progressiva participació en la vida cultural i literària i en una clara intensificació de la seva producció poètica. Des del 1902 al 1913 Navarro participa en revistes, Catalunya (1903-1905), publica a Barcelona dos reculls poètics: Pirinenques (1903) i La balada de l’hivern. (De 1902 a 1906, participa en la tasca de recerca dialectològica per al diccionari de mossèn Alcover, col·labora activament a la revista Catalunya (1903-1905), on publica diversos poemes, i presenta la comunicació “El català a-n el Ribagorça” al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). El 1908 llegeix, a Sabadell, el seu estudi “Mossèn Jacint Verdaguer y sa obra poètica” i publica el text “La casa encantada de Pinyana” al Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, entitat a la qual es vincula com a soci delegat el 1911. Aqueix mateix any, guanya la Flor Natural en els Jocs Florals de Barcelona amb el poema “Idil·lis lluminosos” (l’any anterior ja havia guanyat el mateix premi en els Jocs Florals de Lleida per la composició “Pluja de nards”). El 1912 publica el recull recopilatori Cançons perdudes i inicia les seves col·laboracions literàries a El Diario de Lérida, Lo pla d’Urgell i La Falç. L’any 1913 presideix els Jocs Florals de Lleida, i el 1914 edita el volum “Recitacions”. L’any 1914 deixa la rectoria de Montclar i col·labora activament en diverses publicacions periòdiques (La falç, l’Escut, Crònica Targarina, entre d´altres), i els seus esforços se centren sobretot en l’organització d’iniciatives culturals, la posada en marxa i la direcció de diversos centres escolars (a Juneda i a Mequinensa). L’any 1924, es trasllada a Barcelona, on fa tasques pastorals a la parròquia de Sant Josep Oriol i exerceix de capellà adjunt a l’església de Nostra Senyora de Pompeia, s’incorpora a la penya literària del cafè Colón, i col·labora en el projecte d’Arxiu de Tradicions Populars que dirigeix el seu amic Valeri Serra i Boldú. La seva poesia, d’estil popular unes vegades i d’altres artificiós, és centrada en la descripció de les terres pirinenques. El 26 de Desembre de 1936 fou detingut a Barcelona per milicians de la Generalitat de la República catalana i assassinat immediatament.

Manuel de Peñarrubia i de Morenés (Tarragona 1862-1936). Periodista, poeta i procurador. Conegut per ser l´inventor del bastó blanc pels cecs el Desembre de 1931. Fill d’una il·lustre nissaga, la seva àvia era filla dels “Barons de les Quatre Torres”. Militant monàrquic, catòlic i dretà, fou regidor de l´ajuntament de Tarragona el 1901. Va estudiar per ser procurador, professió que desenvolupà a Tarragona i fou vocal del “Tribunal Tutelar de Menors”. Va ser president de la comissió provincial de la Creu Roja. El 1929 va aconseguir portar a Tarragona la Delegació dels Cecs i va implantar per als invidents el bastó blanc. Va ser mecenes de les associacions culturals filantròpiques i de la societat Arqueològica. Va col·laborar al Diario de Tarragona i al Diari La Cruz. Peñarrubia, a més de pronunciar conferències i promotor de festes literàries, va fer moltes cròniques ciutadanes i d’esdeveniments que va utilitzar en el periodisme, publicant el llibre “Excelencias y Beneficios que reportan el buen trato y protección de los animales”. Com a poeta, va publicà “’La Virgen de los Valles”, “Las palomas de la libertad”, “Nubes de verano, poesias castellanas i catalanas” i molts d’altres també dedicats a personatges il·lustres de la ciutat. Fou assassinat pels marxistes el 28 de setembre de 1936.

Francesc Saladrigues i Martí (Bellpuig d´Urgell 1865- Vimbodí 1936). Sacerdot tradicionalista i poeta. Rector de l´Espluga de Francolí i mossèn de “L´Ermita de la Santíssima Trinitat”. Fou perseguit i detingut pel “Comitè antifeixista de l´Espluga” (integrat per reconeguts veïns del poble d´ERC), castrat, i assassinat el 24 de Juliol de 1936 a la carretera entre Prades i Vimbodí; el seu cadàver ultratjat, restà insepulta durant molts dies, fins que el seu cos fou ruixat amb gasolina i cremat. Els seus nebots foren en Salvador Saladrigues i Oller. (Bellpuig d´Urgell 1890- 1968). Sacerdot, llicenciat en Sagrada escriptura, professor i escriptor. Professor del seminari de Solsona i secretari del Bisbe Tarancón. Va escriure “La concòrdia evangèlica”. El seu germà fou en Ramon Saladrigues i Oller. (Bellpuig d´Urgell 1883- 1953). Escriptor i tipògraf. El 1908 va creà la empresa “Saladrigues Impressors i llibreters” i publicà la revista en català “Lo Pregoner” de caire tradicionalista i dretà, prohibida per la República i represa a la fi de la guerra civil.

Pere Verdaguer i Costa (Vic 1888- Sant Julià de Vilatorta 1936). Sacerdot, poeta i assagista. Membre de la “Colla de Romeus” de l´esbart dansaire de Vic. Va escriure el llibre de poemes “Aures de la Plana”, avui perdut, i era un especialista en el poeta “Guerau de Liost”. Fou premiat en els “Jocs Florals de 1935” amb una englantina. Fou assassinat a finals del 1936 a mans dels revolucionaris d´esquerra.

Lluis Carles Viada i Lluch. (Barcelona 1862-1938). Periodista, publicista, poeta i escriptor especialista en Mossèn Cinto Verdaguer i en Cervantes. Col·laborà en nombroses publicacions, com “La Creu del Montseny”, “Lo Pensament Català”, “Almanac de lo Teatre Catòlic”, etc. Fou cofundador de la Societat Catalana de Bibliòfils, i publicà estudis sobre lexicografia (Observaciones al Diccionario de la Real Academia, 1887) i diverses bibliografies (com Impressores barceloneses). És autor també de poesies catalanes i castellanes, recollides als volums Pasionarias, Elegíacas, Flors de tardor, etc, i de diverses traduccions. Publicà Del amor al libro. Aforismos rimados(1927). Fou membre de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i secretari de l´Ateneu Barcelonès, hispanista i catòlic. El 1932 fou candidat a les eleccions generals per Barcelona a la candidatura “Dreta de Catalunya”. Fou assassinat als 76 anys en una txeca de Barcelona, torturat per milicians d´esquerres.

Dolça i pacífica Catalunya…

https://www.dolcacatalunya.com/2016/08/conozca-los-16-poetas-catalanes-asesinados-companys/

Categorías:CATALANS HISPANS, HISTORIA