Al 2010 sortia el llibre El feixisme a l’Alguer (Angle Editorial, Barcelona), de l’historiador alguerès Marcel A. Farinelli. És un llibre curt però força interessant per la temàtica. Ja que sobre el tema no s’ha escrit gairebé res: el «sardofeixisme«. És a dir, un feixisme peculiar de Sardenya que va tenir el seu arrelament a l’Alguer.

l’historiador alguerès analitza el fenomen del feixisme a Sardenya i també conclou que va tenir característiques diferents respecte alcontinent (o sigui, la Península Itàlica), especialment perquè a l’illa el sardisme polític es va fusionar amb el feixisme i va acabar donant lloc al que es coneix com a sardofeixisme. Una altra diferència és que a Sardenya no hi va haver el conflicte polític violent que sí que es va produir a la resta de l’Estat italià abans de la presa del poder per part de Mussolini. Pel que fa al feixisme alguerès, Farinelli explica de manera molt gràfica: “L’Alguer es va posar la camisa negra amb lentitud” (p. 71). Això no obstant, el nou règim polític va ser acceptat majoritàriament per la població algueresa i alguns fins i tot s’hi van entusiasmar.

El feixisme i catalanisme a l’Alguer

El llibre també aborda la interessant qüestió del comportament del règim feixista davant la catalanitat de l’Alguer. Pel que fa al cas particular de l’Alguer, cal tenir en compte que el règim feixista no va considerar mai la ciutat sarda catalanoparlant com una minoria comparable als casos del Süd-tirol, Ístria o Trieste, perquè el català de l’Alguer es considerava, bàsicament, una curiositat folklòrica, una relíquia històrica que aniria desapareixent.

D’altra banda, l’alguerès era una llengua exclusivament familiar i no coneixia cap mena d’ús públic, per la qual cosa els feixistes no van veure mai cap amenaça en l’alguerès. Això explica que no hi hagués persecució física ni legal de l’ús de l’alguerès, també perquè a l’Alguer en cap moment no es va produir una associació entre catalanitat i antifeixisme.

L’últim capítol del llibre analitza el comportament dels catalanistes algueresos davant el feixisme i també estudia la trajectòria política d’alguns intel•lectuals algueresos.

Pel que fa al primer catalanisme alguerès de començaments del segle XX, el que es va manifestar a través del grup de La Palmavera, cal dir que és imprescindible llegir l’excel•lent llibre de Pere Català i Roca titulat L’aventura catalanista de ‘La Palmavera’ (l’Alguer, 1906) (Edicions del Sol, l’Alguer 1998). Respecte a aquesta colla de joves intel•lectuals algueresos en els quals Eduard Toda va fer encendre l’espurna del catalanisme, cal dir que de seguida hi va haver una clara diferència entre la visió d’Antoni Ciuffo i la de Ramon Clavellet (establert definitivament a Catalunya a partir del 1906), més madura i reivindicativa, i la de la resta del grup, que no va voler polititzar mai la reivindicació de l’alguerès (limitada a la producció poètica, encara que fos de nostàlgica reivindicació d’un passat comú amb la germana Catalunya) i que va seguir amb certa preocupació la deriva ideològica del company Ciuffo cap al fascisme.

Antoni Ciuffo.

El cas és que, amb l’arribada del feixisme cap als anys 20, el règim no va considerar un perill aquests catalanistes algueresos.

Sigui com sigui, és interessant l’anàlisi que Farinelli fa de l’evolució d’alguns d’aquests intel•lectuals, com Joan Palomba, mestre d’escola que el 1906 va publicar la Grammatica del Dialetto Algherese odierno que aquell mateix any va presentar al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat a Barcelona, on va acudir amb Antoni Ciuffo com a integrants de la delegació oficial algueresa. Així, Farinelli mostra com Palomba, un cop va acceptar que la via del catalanisme estava ja exhaurida per seguir la seva carrera intel•lectual, es va adherir al feixisme després de la Marxa sobre Roma (1924) i es va integrar plenament al règim tot escrivint treballs apologètics i propagandístics.

També és interessant el cas de l’arxiver municipal Carmen Dore, del qual Farinelli explica que, sense mostrar mai una actitud obertament contrària al feixisme, sí que s’hi va integrar.

Finalment, un cas contrari analitzat per Farinelli és el de Rafael Sari (1904-1978), que va fer l’evolució inversa: del feixisme al catalanisme. Ara bé, el que realment crida l’atenció és que, acabada la Segona Guerra Mundial (als anys 1946-47), s’iniciés un nou moviment catalanista a la ciutat i que fossin precisament Palomba, Dore i Sari els qui fundessin, el 1952, el Centre d’Estudis Algueresos.

Categorías:BIBLIOTECA Y CITAS, HISTORIA, MITES NACIONALISTES / MITOLÓGICAS