Es tracta de Antoni de Bastero i Lledó. Fou canonge i sagristà major de la seu de Girona i examinador sinodal de la diòcesi. El 1709 fou enviat a Roma, on residí prop de quinze anys, durant els quals es dedicà a l’estudi dels cançoners provençals. Publicà (1724) el primer volum, únic aparegut, de La Crusca Provenzale—que conté un catàleg de poetes provençals, amb inclusió dels catalans—, una ortografia comparada del provençal i l’italià, i una llista de paraules provençals manllevades als trobadors pels antics escriptors toscans.

Deixà, a més, uns quaranta volums manuscrits (alguns, amb còpies d’obres de trobadors, quatre d’anomenatsZibaldoni , amb extrets d’escriptors catalans, castellans, francesos, llatins i italians), una gramàtica catalana, una Controvèrsia sobre la perfecció de l’idioma català , en gran part editada per Josep M. de Casacuberta, i Història de la llengua catalana . El 1729 ingressà en l’acadèmia barcelonina que després fou anomenada de Bones Lletres.

El seu germà, Baltasar de Bastero i Lledó (Barcelona 1687- reus 1750) fou eclesiàstic i degà del Capítol Barceloní, defensor aferrissat de Felip V. Nombrat pel Duc de Berwick vicari general castrense i vicari general de la diòcesi de Barcelona e inquisidor de Catalunya Mallorca i Bisbe de Girona.

Categorías:CATALANS HISPANS, HISTORIA