Ramon d’Abadal (Gurb, 1772 – Vic, 1855) Pagès, militar i hereu de la casa pairal a la mort del seu germà. Es distingí lluitant contra els francesos, tant a la Guerra de la Independència, com a la resistència contra la invasió napoleònica.

Ramon d’Abadal i Calderó. (Vic, 1862 – Rupià, 1945). Polític i advocat. L’any 1899 fou elegit diputat conservador per Vic. Membre directiu de la Lliga Regionalista des de la seva fundació (1901). President de l’Ateneu Barcelonès (1902) i de l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, i regidor de Barcelona (1903 i 1911). Fou elegit senador per Barcelona (1907-18). El 1917, a Barcelona, presidí l’Assemblea de Parlamentaris i el mateix any ingressà a la comissió d’acció política de la Lliga Regionalista, que presidí des de llavors fins al 1936. El 1924 fou elegit degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona, però, el 1926, el govern de Primo de Rivera el destituí, l’empresonà i el confinà a Alcalà de Xivert (Baix Maestrat). Fou diputat a les corts de la República i al parlament de Catalunya, i en ambdós llocs presidí la minoria de la Lliga. Atacà el govern de la República per l’expulsió dels jesuïtes, i el de la Generalitat per la llei de Contractes de Conreu. En esclatar la guerra civil de 1936-39, fou perseguit per les esquerres i emigrà a Itàlia des d’on va recolzar als militars sublevats, i d’on va tornar finalitzat el conflicte.

Ramon d’Abadal i de Vinyals, (Vic 1888- Barcelona 1970). Historiador i Polític. Va estudiar dret i fou membre de la Lliga Regionalista, de la qual va ser diputat per Vic (1917 i 1921). Va dirigir ‘‘La Veu de Catalunya’’. Els seus treballs històrics es van centrar en el període comtal català i els seus antecedents. L’any 1913 publicà amb Ferran Valls i Taberner els Usatges. L’any 1914 va dur a terme la tesi sobre Les Partides a Catalunya. De l’obra Catalunya carolíngia, publicà “Els diplomes carolingis a Catalunya” i “Els comtats de Pallars i Ribagorça” (1955) i deixà en curs de publicació avançada “El domini carolingi a Catalunya” (1971). Fugí a Roma durant la República i donà suport als revoltats. Després de la guerra del 1936-1939 formà part del consell privat de Joan de Borbó. També va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

Jaume Abadal i Oller. (Barcelona, XVII –XVIII). Militar austriacista i ciutadà honrat. El seu pare posseïa un gran negoci de revenedoria i li deixà, en morir, una fortuna important. La seva mare, Isabel Oller, es casà en segones núpcies amb el revenedor més important de la capital, Amador Dalmau i Colom. Les dues fortunes s’associaren en la pràctica, ja que Jaume Abadal es relacionà sempre molt cordialment amb el seu padrastre i fou gran company del seu germanastre, el famós Sebastià Dalmau i Oller, tot i que aquest era bastant més jove que ell. En 1697 fou capità de la Coronela de Barcelona, durant el setge que sofrí la ciutat davant les tropes franceses del mariscal Vendôme. Secundà estretament la política austriacista i antiborbònica dels Dalmau. En 1706 comandava la companyia de Confiters al nou setge de Barcelona establert pels borbònics. Guarnia la línia de comunicació amb el fort de Montjuïc el dia que els enemics, tot just arribats al pla de Barcelona, atacaren la muntanya i la fortalesa i foren rebutjats. Durant la guerra de Successió contribuí a les fortes aportacions financeres de la família a favor del rei Carles. També lluità novament amb les armes a la mà. En 1709 fou capità comandant del nou regiment format a Barcelona per combatre l’amenaça francesa al front de Vic. En 1713, com a membre del Braç Popular, fou un dels principals defensors de la tesi de resistència a ultrança contra Felip V. Aquest any i el següent formà part de les juntes del govern provisional català i es destacà en l’organització de la defensa contra els borbònics.

Categorías:CATALANS HISPANS