Lluis Nicolau d´Olwer
A finals de 1917 Nicolau publicà Literatura Catalana. Perspectiva General, la primera història de la literatura catalana escrita íntegrament en català. El mateix any era nomenat membre de l’Institut d’Estudis Catalans i era escollit regidor de l’Ajuntament de Barcelona per la Lliga Regionalista. Amb el temps es va anar radicalitzant. El 1922 fundà el partit catalanista Acció Catalana i col·laborà amb La Publicitat.
Col·laborador de Palestra, organització juvenil de caràcter nacionalista català, s’implicà en la caiguda de la monarquia alfonsina, i el 14 d’abril de 1931, en proclamar-se la República a Espanya, Niceto Alcalá-Zamora l’incorporà al seu govern provisional com a ministre d’economia i el 17 d’abril formà part de la delegació que es reuneix amb el president Macià per restablir la Generalitat de Catalunya, en lloc de la República Catalana dins d’una federació de pobles ibèrics proclamada per Macià.
De ell es aquesta frase:
«Els catalans més se estimaren parlar castellà sota el despotisme de Ferran VII que parlar llur pròpia llengua emparats pel gloriós Emperador dels francesos (Napoleó)».
Categorías:BIBLIOTECA Y CITAS
somatemps.me 
El dia 24 d´agost de 1833 Bonaventura Carles Aribau publicava en el diari «El Vapor» el poema conegut com «Oda a la Pàtria» (1), que hom considera el punt de partida de la «Renaixença» literària catalana; i transcorreguts 36 dies, el 29 de setembre d´aquell any, deixava d´existir Ferran VII després d´un convuls regnat de 20 anys. La quasi coincidència en el temps d´aquests dos esdeveniments no és accidental, ja que segons Lluís Nicolau d´Olwer, i molts altres autors, la publicació de l´»Oda» posà fi al període més eixorc i estèril pel que fa a la llengua i literatura catalanes, període que coincideix amb el regnat de Ferran VII.
Escriu Lluís Nicolau d´Olwer: «Els catalans, però, més s´estimaren de parlar espanyol sota el despotisme vergonyós de Ferran VII, que parlar llur pròpia llengua emparats pel gloriós emperador de França……El regnat de Ferran VII representa un moment d´abjecció en la història de la llengua catalana: foragitada de les ciutats ha de refugiar-se en el camp, i els pocs que l´escriuen tenen per galania l´ús de paraules i construccions espanyoles» (2).
Tals afirmacions de L. Nicolau són una patranya, una fal.làcia sense fonament. El cert és que durant els 20 anys de «despotisme vergonyós» de Ferran VII, entre 1813 i 1833, veieren la llum, segons Marià Aguiló (3), 123 texts catalans entre llibres i opuscles, xifra elevada a 184 mercès a un documentat estudi d´Âlvar Maduell (4). 184 dividit entre 20 dóna una mitjana de més de 9 publicacions l´any, quantitat gens menyspreable per a l´època.
Nogensmenys, el nombre real de documents literaris catalans pertanyents a l´era ferrandina, supera amb escreix la xifra de 184, ja que ni M. Aguiló ni A. Maduell tenen en compte la nodrida producció d´impresos menors com són goigs, cobles, pamflets, manifests, etc., com tampoc tenen en compte els nombrosos manuscrits coetanis que es custodien en distints arxius i biblioteques.
D´entre els escriptors d´aquest període que utilitzen la llengua catalana, són dignes d´esment el filòleg i poeta mataroní Antoni Puigblanch (5), els comediògrafs Francesc Renart i Josep Robrenyo, l´anònim autor dels «Càntics de sant Sulpici» (Perpinyà, 1826), i el gramàtic Josep Pau Ballot, que l´any 1815 publicà una meritòria «Gramàtica y apologia de la llengua catalana».
(1) El poema es titula realment «La Pàtria», amb el subtítol «Trobes».
(2) NICOLAU d´OLWER, Lluís. «Literatura catalana. Perspectiva general». Publicacions de «La Revista», Barcelona, 1917, p. 103. – IDEM. Resum de literatura catalana». Ed. Barcino, Barcelona, 1927, pp. 96-97.
(3) AGUILÓ i FUSTER, Marià. «Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860». Curial, Barcelona – Sueca, 1977, p. 612 , n. 2445 i pàssim. Fascímil de l ´edició de Sucesores de Ribadeneyra de 1923.
(4) MADUELL, Àlvar. «El Catecisme en vers (1819)». Rafael Dalmau editor, Barcelona, 1976, pp. 121-136.
(5) Sobre Antoni Puigblanch consulti´s el dens i erudit estudi d´Enric JARDÍ titulat «Antoni Puigblanch. Els precedents de la Renaixença». Ed. Aedos, Barcelona, 1960, 356 pp.
Me gustaMe gusta
No és aquesta la primera història de la literatura catalana escrita íntegrament en català: la primacia correspon a un opuscle de 64 planes estampat disset anys abans , concretament l´any 1900, i que té com a autor Mn. Norbert Font i Sagué (1). En llengua castellana la primacia pertany a «Bosquejo histórico de la lengua y literatura catalana», de Magí Pers i Ramona, publicat l´any 1850, i que es reemprimí augmentat i corregit passats set anys (1857) amb el títol de «Historia de la lengua y literatura catalana».
(1) FONT i SAGUÉ, Norbert. «Breu compendi de la historia de la literatura catalana». Estampa «La Catalana» de J. Puigventós. Barcelona. 1900.64 pp.
Me gustaMe gusta