Xavier Rius, en E-Notícies

El presentador del Telenotícies vespre, Toni Cruanyes, que posaria la mà al foc que no és ni del nou partit d’Anglada ni de Pegida, té un llibre en el que explica que “les nacions europees envelleixen molt ràpidament, fins la punt que alguns s’atreveixen a pronosticar que si, per exemple, no canvia la taxa de natalitat els alemanys, el 2300 desapareixeran com a poble, en tant que descendents biològics de la ‘raça ària’ de què parlava Hitler» (1). Com que el llibre va ser premi Joan Fuster d’assaig el 2012 tampoc crec que els membres del jurat puguin ser considerats d’extrema dreta.

Jo, quan el vaig llegir, vaig pensar: si els alemanys que tenen estat propi, que han estat una de les nacions més poderoses d’Europa -amb dues guerres mundials incloses- tenes els dies comptats, quantes generacions ens queden als catalans?.

Perquè l’espectacle dels primers nadons de l’any és com un auguri. Pitjor: és una dada estadística. Enguany el primer del 2016 ha estat l’Eric, a les comarques gironines. “El tercer fill d’una família d’origen bolivià”, explicaven al TN. Els pares, malgrat la seva joventut, ja tenn dos fills més de curta edat.

A Barcelona -més concretament a Santa Coloma de Gramenet, que ja compta amb una nodrida colònia xinesa- ha nascut la Xia. Em va cridar l’atenció que la veu en off del Telenotícies deia que, en aquest cas, era el primer fill “d’una parella d’origen xinès que fa anys que viu a Catalunya”.

Però el pare no parlava ni català ni castellà. Va fer unes declaracions -suposo que en mandarí- en les que explicava que el nom de la filla en qüestió vol dir “el primer raig de sol de l’albada” (2).

Almenys a l’hospital Sant Joan de Reus -el mateix del cas Traiber, per cert- ha nascut l’Ariadna, filla d’una família de Bellmunt del Priorat. I a Lleida, l’Albert. El gremi de forners s’ha compromès a regalar a la família el pa de tot l’any.

Enguany, en certa forma, hem tingut sort. Hi ha hagut empat entre els autòctons i els nouvinguts. Però, en general, guanyen els de fora. Sobretot si són famílies d’origen magrebí.

El 2011, per exemple, dels quatre primers catalans de l’any només un era fill de pares catalans. Els altres tres eren fills de famílies magrebines: La primera, nascuda a Mataró, era la Jasmine. El cinquè fill d’una família marroquina.

El primer nadó de Tarragona va ser el Belkhirm, també marroquí, i el primer de Lleida el Kaasem, el tercer d’una família d’origen algerià. L’únic nadó d’una família catalana va ser l’Ivan, de Santa Coloma de Farners.

Al capdavall, la taxa de natalitat al Marroc és de més del 21% (3). Taxa que, aquí, deuen traslladar o superar gràcies a l’Estat del Benestar i una generosa política d’ajuts socials. Difícilment als seus països d’origen tindrien ensenyament i sanitat de franc i de qualitat.

Suposo que a factors religiosos, socials i culturals -desconec quina és la idea de l’Islam sobre els anticonceptius, però sospito que deu estar-hi en contra- s’afegeixen altres: les dones magrebines es casen més joves que les autòctones i no s’integren al mercat laboral. O només en tasques domèstiques.

De fet, com que la igualtat home-dona és una assignatura pendent en la religió islàmica, tampoc s’integren gaire en la societat i estan dedicades exclusivament al marit i a la família. No és estrany, doncs, veure dones en la vintena amb tres o quatre fills.

Qualsevol persona que visqui en un municipi amb un elevat percentatge d’immigració com jo sorprèn que totes les dones d’origen magrebí vagin amb cotxet de nadó o envoltada de fills.

Què fan els nostres polítics en aquest cas? Res, són víctimes de la correcció política. Zapatero va cometre l’error d’insaturar el xec nadó. Un dia el llavors alcalde de Vic, Josep Maria Vila d’Abadal, em va explicar que els serveis de l’ajuntament havien detectat dones magrebines que havien anat a la capital d’Osona a parir. Al cap i a la fi només calia empadronar-se i amb els 2.500 euros podien viure, pel cap baix, sis mesos al Marroc.

I Mariano Rajoy, en plena campanya electoral, també ha comès l’error de proposar mesures per incentivar la maternitat. Si no hi ha discriminació positiva envers les d’aquí la pregunta és: cal incentivar-la més?.

La veritat és que parlar de conceptes com família o natalitat s’ha considerat molt carca. Fins que l’esquerra ha redescobert el paper de la família: en temps de crisi és el primer coixí. Sovint els pares o els avis han esmorteït el cop.

Però recordo que el 2013, quan encara era consellera de Benestar i Família, vaig convidar un dia Neus Munté a visitar els col·legis públics de Martorell. Encara estic esperant. Jo, quan hi portava el meu fill petit, sempre anava darrera de quatre dones -vestides de negra i tapades de cap a peus- amb nou criatures.

Allà vaig pensar per primer cop que, en matèria de natalitat, tenim un problema. Les dones d’aquí mai podran competir amb les d’allà a l’hora de tenir fills. Tant parlar del procés i de la supervivència de Catalunya -Mas o Homs han afirmat sovint que està en joc el nostre futur com a nació- i potser, a tot estirar, ens queden 300 anys.

(1) Toni Cruanyes: «Un antídot contra l’extrema dreta», Tres i Quatre, València 2013. Pàg 34.

(2) “Primers nadons de l’any”

(3) Ministerio de Trabajo e Immgiración, Secretaria de Estado de Inmigración y Emigración: “Guía de Marruecos para Españoles”. Pàg. 26

Categorías:MITES NACIONALISTES / MITOLÓGICAS