Joaquim Buxó i Dulce d´Abaigar
Joaquim Buxó i Dulce d´Abaigar. (Badalona 1905- Barcelona 1979). Advocat, economista, intendent Mercantil i polític. Marquès de Castell-Florite. President de la Diputació de Barcelona (1949-1967). Per decret del ministre de la Governació Blas Pérez fou nomenat diputat a la Comissió Gestora, el gener de 1946, càrrec que ocupà fins l’abril de 1949, data de la presa de possessió de la nova corporació elegida en les primeres eleccions municipals celebrades d’acord amb la Llei de bases de règim local.
En prendre possessió de la nova corporació fou nomenat pel ministre de la Governació president de la Corporació, càrrec que ostentà fins l’abril de 1967. Va presidir l’Assemblea de Corporacions Locals i fou nomenat procurador a Corts. Donà suport al XXV Congrés Eucarístic de Barcelona.
Va restablir el Cos de Mossos d’Esquadra i va establir el Dia d’Exaltació de la Província i nomenà el general Franco “Fill Predilecte de la província de Barcelona”. Va obtenir el control del Servei d’Administració de les Travesses de l’Estat. Creà la Medalla de la Província i els Premis Sant Jordi de pintura, escultura i periodisme. Va publicar la revista San Jorge . Va remodelar el Museu Arqueològic i va instal·lar el Museu Marítim a les Drassanes i l’amplià. Va crear el Museu d’Art Escènic.
Reconstruí el pont sobre el riu Besòs en el camí veïnal de Barcelona per Sant Andreu a Santa Coloma, va millorar el camí de Monistrol a Montserrat, va construir l’Autovia del Vallès. Inicià i endegà el projecte dels túnels del Tibidabo. Va obrir els instituts laborals de Vilafranca, Sabadell i Calella.
Va crear la Càtedra de Filologia Catalana a Sant Cugat del Vallès i donà suport a la creació d’aules de llengua catalana als municipis. Fou membre d´honor de la “Hermandad de Ex-cautivos”.
Categorías:CATALANS HISPANS
somatemps.me 
Un nombre que borrar de la Historia, en damnatio memoriae, como tantos otros. ¿No es acaso un «franquista», de tomo y lomo además? La programación de la TV de Rajoy (no hablemos de TV3%) ya nos enseña que se pasó directamente de 1939 a 1977, casi cuatro décadas de inacción y opresión en las que todo el mundo se vestía en tonos grises y encalaban las casas con ceniza, para no desmentir la máxima obligatoria: «una España en blanco y negro». ¡La Oprobiosa! El Horror…
Ayer mismo TVE dedicaba una elegía romántica a esas pimpinelas escarlatas del Partido Comunista de los ’40, tan simpáticos como admirables. Dispuestos a traer el color y la alegría a Mordor. Rojo sangre de Stalin, en concreto. Y lo hicieron a travès de cierta seriecilla, porque la cultura popular es siempre el mejor vector. Si quieres manipular no propagandices: entretén.
Y el PoPó papando moscas.
Me gustaMe gusta