Isabel Coixet

(De e-notícies)

La cineasta Isabel Coixet, en un article a El País, ironitza en afirmar que els catalans no independentistes «som el pitjor de cada casa. I som molts. Més del que sembla. Més del que tothom creu. Passem gairebé desapercebuts, caminem de puntetes».

«Som els tímids que ens callem en les discussions perquè el nostre no és discutir», explica. També reconeix que “no ens agraden els crits, els himnes, les marxes, les banderes, els discursos. No són per a gent de la nostra mena, però som perfectament capaços de tolerar i de respectar als que vibren amb ells encara que no tinguem d’aquest esquiu gen que ens permetria passar-ho bé a les cercaviles».

«Som catalans als que la independència i tot el que suposa ens fa una mandra immensa. Ciutadans de quarta, frívols i dropos, conscients d’estar cometent un sacrilegi espantós pel qual assumim la penitència i el càstig que caurà inexorablement sobre els nostres caps. Ja ho he dit: el pitjor de cada casa», apunta.

«La idea d’Espanya no ens fascina, però no ens repugna. No sabem si els rumors sobre la llista negra dels catalans de ‘pacotilla’ són certes, però és clar estem a favor de la seva existència: gent com nosaltres no hauria de tenir cabuda ni veu en aquesta gran nació que, pel que sembla, s’acosta».

Coixet afirma que «no ens agafem de la mà, no posem banderes als balcons, ens traiem, amb educació però amb fermesa, de sobre els postulants que criden per explicar-nos la bona nova». «Com ens sentim a casa tant a Olot com a Orense o a Orà, ens diuen, merescudament per descomptat, botiflers, espanyolassos, xarnegos, desgraciats i fins i tot cosmopolites», sosté.

«Som tan il·lusos que l’únic que volem és viure en un lloc que es digui com es digui i tingui la bandera que tingui, però en el qual la justícia funcioni sense traves, els que manen no fiquin mà a la caixa, les carreteres tinguin el ferm en bon estat, els metges i les infermeres de la sanitat pública tinguin temps per atendre’ns, on cada un pugui parlar i cantar i treballar en l’idioma que vulgui, les escoles públiques ensenyin els nens a pensar i una mica de matemàtiques i natació (sense exagerar matemàtiques), la llum, el gas i l’aigua i un sostre estiguin garantits, els bars posin un cafè decent i poca cosa més».

«I on, a ser possible, els discursos, llevat que els escrigui David Foster Wallace, quedin relegats als banquets de noces o als aniversaris dels centenaris de la família”, afegeix.

«Ara, des de fa massa anys, ens sentim atrapats en el temps com Bill Murray a El dia de la marmota, però ni tan sols tenim una Andie McDowell per la qual valgui la pena despertar un cop i un altre en el mateix dia etern i escoltar fins l’avorriment a Sony and Cher cantar I’veu got you babe. Segur que hi ha coses pitjors, però ara mateix no se’ns ocorre cap», conclou.

Categorías:MITES NACIONALISTES / MITOLÓGICAS