Friedrich Engels
Escribía Engels:
“no hay nación alguna en Europa que no cobije, en alguno de sus rincones, ruinas de uno o más pueblos, resto de una población antigua, reprimida y subyugada por la nación que más tarde ha sido portadora del desarrollo histórico. Estos restos de nación, pisoteados despiadadamente por la marcha de la historia, como dice Hegel, estos desechos de pueblos (Völkerabfälle), son siempre y lo seguirán siendo, hasta su completa asimilación o desnacionalización, los fanáticos de la contrarrevolución, de la misma manera que su existencia es una protesta contra la gran revolución histórica”, entre ellos se cuentan en Europa occidental “los galos en Escocia, defensores de los Estuardos de 1640 a 1745, en Francia los bretones defensores de los Borbones de 1792 a 1800, los vascos en España, seguidores de Don Carlos”.
(Artículo publicado en el “Neue Rheinische Zeitung” del 13 de enero de 1849, en Marx-Engels Werke, vol. 6, Berlín, 1960, 165-176, p. 172.)
Insignia bretona
Categorías:HISTORIA, MITES NACIONALISTES / MITOLÓGICAS
somatemps.me 
És innegable que Karl Marx posseïa una sòlida formació intel.lectual, però el seu company i col.lega Friedrich Engels, ultra ésser un escriptor mediocre, palesa tenir una formació cultural més aviat deficient, i en els seus escrits abunden els erroors i les incongruències. Valgui d´exemple el present article, en el qual Engels fa esment de «galos (=gals) en Escocia», però Escòcia no la poblaren els gals (1), sinó els escots, poble procedent del nord d´Irlanda de parla gaèlica que entre els segles IV – VI d. C. es va establir a l´Argyllshire, a les Terres Altes («Highlands») i a les Illes Hèbrides. Fa esment de «bretones defensores de los Borbones de 1792 a 1800», i és cert que en temps de la Revolució Francesa es verificaren revoltes a Bretanya, Provença, Normandia, Anjou i a d´altres indrets, però no foren els bretons, ans foren els vendeans (habitants de la regió de La Vendée) els actors, entre 1792 i 1800, de massives i sagnants rebel.lions de caire reialista, brutalment reprimides. Esmenta també «vascos en España seguidores de don Carlos», però pel gener de 1849, data de l´article, els que enarboraven la bandera de don Carles (Carles VI) no eren els bascs, sinó els catalans tot sols alçats en armes contra el govern central isabelí en l´anomenada 2a Carlinada o Guerra dels Matiners (1846-1849). Tot el que he escrit fins ací, emperò, és poca cosa, una insignificança, són «peanuts» , com diuen els anglosaxons, si ho comparem amb l´ús que Engels fa de mots tan perillosos com «Völkerabfälle», mot emprat amb freqüència pels ideòlegs del nazisme. És ben cert que els postulats ideològics de l´extrema esquerra s´identifiquen sovint amb els de l´extrema dreta, i és ben certa la dita popular segons la qual els extrems es toquen,o, com afirmava humorísticament el comediògraf Pedro Muñoz Seca (2), «los extremeños se tocan».
(1) Poble d´estirp celta que habitava a l´antiga Gàl.lia, és a dir, a l´actual França.
(2) Autor, entre altres, de la divertidíssima comèdia satírica «La venganza de don Mendo». Fou assassinat pels republicans el 28 de novembre de 1936 a Paracuellos del Jarama.
Me gustaMe gusta