Exhumació de les despulles d’onze dels monjos assassinats per ser enterrades a la cripta de la basílica. 

«Aquell dia els residents, pressentint quelcom, l’havien dedicat especialment a la pregària. Vers les onze de la nit uns milicians armats que perseguien un canonge, en saber que a la mateixa casa hi havia el pis dels monjos, hi entraren i els feren baixar de l’escala, on havien pres posicions. Enmig d’altres crits amenaçadors, l’ancià P. Fontserè fou greument vilipendiat. Les víctimes foren posades en cotxes que els esperaven i es perderen en la foscor de la nit, passeig de Gràcia amunt. L’endemà, prop de la creu de Pedralbes, foren vistos set cadàvers enmig d’un toll de sang.» Amb aquesta cruesa detalla el monjo de Montserrat Bernabé Dalmau l’assassinat de set religiosos benedictins amagats a Barcelona durant els primers dies posteriors al cop d’Estat del general Francisco Franco, recollits a Els màrtirs de Montserrat (Publicacions de l’Abadia de Montserrat).

Dalmau detalla, un a un, l’assassinat de fins a vint monjos -pare Robert Grau, pare Lleó Alesanco, pare Lluís Palacios, germà Emilià M. Guilà, germà Josep M. Jordà, dom Francesc de P. Sánchez, dom Hildebrand M. Casanovas…- a mans de milícies anarquistes, republicanes i revolucionàries coincidint amb l’esclat de la Guerra del 1936-39, tot explicant que «les persecucions són connaturals a l’Església» i justificant teològicament «la gràcia del martiri». 

Lluny de buscar cap culpa en tots aquells assassinats, Dalmau es limita a descriure qui eren els monjos montserratins assassinats durant la guerra, tot i formalment estar protegits per la República i la Generalitat. La vergonya de láuto és quan exposa que  «el monestir ha procurat evitar que la mort d’ells fos instrumentalitzada, tant en el sentit d’una explotació política com en el d’un triomfalisme que cercaria un prestigi ben allunyat de la mentalitat que ha de regnar en l’Església i poc consonant amb la manera de ser de la comunitat de Montserrat».

És una llàstima que un llibre que hauria d´ajudar a entendre el perquè d´aquests martiris, en el fons amaga la causa. Però ja estem acostumats a aquestes pors.

Quan va esclatar la guerra, a Montserrat hi vivien 83 monjos sacerdots, 34 clergues, 8 novicis coristes, 52 germans conversos i 3 novicis conversos, a més de 25 col·legials i 35 escolans. Preveient com anirien les coses, la comunitat ja havia amagat la imatge original de la Moreneta -«l’abat ja veia que tot podia acabar tant en un triomf del comunisme anàrquic com en una repressió militar igualment problemàtica per a l’esdevenidor de Catalunya»- i, en esclatar la guerra, alguns dels monjos van poder ser evacuats, d’altres es van refugiar pels pobles de l’entorn del monestir, d’altres es van poder exiliar.

Categorías:BIBLIOTECA Y CITAS, HISTORIA