“El dia 26 de gener de 1939, a la tarda, i pràcticament sense disparar un tret, les tropes franquistes aparegueren als carrers de Barcelona. (…) La meva mare, que sempre havia estat molt poruga, en aquella ocasió no va dubtar a llançar-se al carrer, com una mare Coraje qualsevol, per donar-los la benvinguda, portant-nos, de la mà, al meu germà i a mi.
Vàrem anar al Passeig de Gràcia, on, tres anys abans, havíem estat testimonis dels primers moments de la revolta. (…) Tot el que m’havia turmentat durant tres llargs anys havia desaparegut de cop: estàvem salvats amb absoluta plenitud. Res no sabíem, almenys els de casa, que altres persones, d’altres barris de la ciutat, en aquelles mateixes hores, començaven una nova història de persecució, de la qual nosaltres acabàvem de sortir.
(…) Ens varen manar d’obrir tots els llums de les cambres que donaven al carrer, i Barcelona va aparèixer diferent, redimida de la por als bombardejos i a la foscúria. Al carrer de la Diputació, es varen obrir totes les botelles de cava que havien estat guardades, des del primer dia, per a aquella ocasió. (…) L’endemà, ens vàrem llançar altra vegada al carrer; grups de manifestants recorríem tot el barri. La mare, portada pel fervor patriòtic del dia anterior, ens va tornar a agafar de la mà i, durant tot el matí, vàrem recórrer carrers, amunt i avall, cridant visqués a Espanya, a l’exèrcit, a Franco, a l’Església. A la Rambla de 578 Catalunya, entre Aragó i València, hi havia plantada, a la voravia, una Mare de Déu de la grandària d’una persona i mitja, de presència majestàtica i encartronada, comparable solament a la Geganta de la ciutat. No sé pas com la devien haver amagat durant la guerra. Tots els manifestants que hi passàvem pel davant ens paràvem i, braç en alt —la salutació feixista va ser apresa ben aviat—, cantàvem tot el repertori que més o menys coneixíem: la “Marxa Reial”, la “Salve, Regina”, l’himne de la Mare de Déu de Lurdes, tot naturalment menys “El Virolai”. Aquest desenfrenament patriòtic va durar no sé quants dies”.
MUÑOZ PUJOL, Xavier: De dreta a esquerra. Memòries polítiques. Edicions 62, novembre de 1990, pp 26-28.
L´autor va escriure un article fa un any en el Punt-Avui, on deia: «Fa vint anys vaig escriure un llibre que portava per títol De dreta a esquerra, un llibre autobiogràfic en què narrava el meu itinerari personal, des de la dreta sociològica a la qual pertanyia, fins a les idees d’esquerra que es van fer presents, clandestinament, durant el franquisme.»
Categorías:HISTORIA, MITES NACIONALISTES / MITOLÓGICAS

Com a exemplar paradigmàtic de l´esquerra catalanista, el tal Xavier Muñoz Pujol palesa ésser un mentider compulsiu. És fals que en 1939 no es pogués cantar el Virolai, ans al contrari: els homes del Terç de requetès de Nª Sª de Montserrat, integrat per voluntaris catalans, el cantaven PÚBLICAMENT quan es dirigien al front o entraven en combat. A Codo i a punta Targa nombrosos combatents del Terç caigueren per sempre amb el Virolai i el nom de la Madona Bruna als llavis.
Me gustaMe gusta