Cartell de «corrida» a Reus, 1968.

Com en altres poblacions catalanes, la tradició de bous a la festa reusenca es vincula principalment a la festa major de Sant Pere i a les festes de barris que diferents carrers de la vila organitzaven, sobretot a l’estiu, en honor dels seus patrons particulars. Unes  festes en què no hi podia faltar el fer córrer la badella.

Les actes del Consell de la Vila recullen, amb voluntat de privarles, les activitats que configuraven les festes de barri reusenques a
mitjan segle XVIII. Així, el 24 de juny de 1756, a l’inici del període festiu estiuenc, el Consell delibera sobre la necessitat de prohibir «las festas que feyan los barris a las capellas de los respectius portals y casi tots los demés carrers» per ser més pròpiament  «divertiments humans que no dedicació y consagració de cultos als sants, puix lo que merament concestian era en fer los sacristans y sacristanas, acompanyats de música, matinadas per las casas enramant las portas de espígol o altres odoríficas herbas, fer córrer per tota vila, amb gran albarot de xichs y grans, un bou o vadell, y després, fent-lo matar y tallar, repartir-lo venent entre los del barri o carrer, en no poch dany de las comunas carnisserias […]».

Hem d’agrair el zel descriptiu dels prohoms de la vila –sens dubte preocupats pel perjudici econòmic que els hi ocasiona aquesta carn que no es comercialitza mitjançant la carnisseria municipal– ja que ens informa del costum de córrer el bou. Sembla –i cap altre document conegut contradiu aquesta suposició– que la mort de l’animal era estrictament funcional. És a dir, que el bou s’escorxava, a banda de l’estricte ritual festiu, per tal de vendre la seva carn.

El cert és que a l’època ja s’havia fet alguna corrida –és a dir, curses de braus a l’espanyola– a la vila. El 1733, amb motiu de  l’extensió del prec de sant Bernat Calvó, es van celebrar dues curses de braus a la ciutat. Per la petició que els promotors fan a l’Ajuntament, coneixem el caire de l’activitat. Són mestres d’ofici, «los quals se ofereixen fer venir a sas costas, toros dels més braus y fieros de España, triats de les més famosas toradas de Igea de los Cavalleros, en lo Regne de Aragó, frontera de Navarra; y  torejadors dels de major habilitat.Y fer també a sas costas tots los tablados y catafals de la plaça [del Mercadal], solament lo Comú los donés dos dias de corridas, y en estos aquell lloguer proporcionat y ben vist que podien treure dels catafals y sos puestos, donant libres totas las finestras de la plaça, ab pacte que no sen poguessen obrir de novas ni posar-se gent per las teuladas».

A banda d’aquestes corrides, més aviat excepcionals, i de l’habitual córrer la badella, folkloristes com Joan Amades ens parlen del
bou enflocat: «Antigament, a Reus, al matí, havien deixat anar un bou que voltava pels carrers i que la fadrinalla empaitava i atiava
a crits. La correguda del bou havia donat lloc a molt aldarull i renou i les autoritats es veieren obligades a reprimir el costum, puix que arribava a fer enutjòs el trànsit per la ciutat. La bestiola anava tota enflocada i enfaramallada, i el fet d’arrencar-li alguna de les cintes o flocs constituïa una valentia i una proesa. El costum va donar origen a la comparança “enflocat com lo bou de Corpus”. Sembla que aquest costum no havia estat privatiu de Reus, sinó que s’havia practicat també per altres poblacions […]».

La  documentació de què disposem –encara que recull sobradament el costum de matar bous i repartir-ne la seva carn en diades
assenyalades com Carnaval, Corpus i Sant Pere– no precisa, ni de lluny, la forma com aquests bous eren sacrificats. De totes formes, la cerimònia descrita per Amades –arrelada en el món romà– és creïble i practicada en l’antigor en nombroses viles.
Sigui com sigui, a la ciutat, durant el segle XIX i fins ben entrat el XX, és vigent una pràctica de correbous que Antoni de Bofarull descriu i valora, el 1880, afirmant que «si’l cos de ruchs és un preludi dels hipòdroms, la badella era una pretensió tauromàquia, despullada de tota barbaritat». Per a Bofarull, la pràctica de deixar solt l’animal pels carrers no representa grans perills i tampoc ocasiona grans perjudicis: «de ficarse la badella, per exemple, en una botiga de plats y ollas, pero la trancadissa que’n resulta no deixarà de fer riurer, y no plorarà l’amo dels plats trencats, perquè com l’Ajuntament l’indemnitzarà (cosa no difícil de lograr, sobretot si’s té un parent regidor), encara ha de benehir la badella, que, en pochs minuts, li ha fet despatxar més mercaderia que no hauria despatxat en dos mesos o potser en sis».

Per concloure amb una afirmació que reflecteix prou bé l’ambient convuls del darrer quart del segle: «Se podrà citar lo cas raro de
algú que fugint se giràs un peu, però succeheix també un dia de alarma en una professó, o quant hi ha corredissas en temps de barricadas». Els programes de festes de barri del segle XIX i començaments del XX anoten, efectivament, aquest costum, tot i que sembla  minvar amb el pas del temps. Així, Pere Cavallé afirma, cap al 1889, referint-se a la festa major de Sant Pere, que «se feyan festas populars que proporcionavan molta animació, com per exemple: córrer la badella, fer cossos, balls representats y fins torres;
tot això avuy ja no’s fa».

Categorías:CULTURA