Dites: Pierre Villar y la “colonització” d´Amèrica


 

pierre Villar
Pierre Villar

“Podem veure, darrera d’aquesta estructura [la de la colonització espanyola d’Amèrica], una concepció política i moral de la colonització? Entrem, amb això, en el tema d’una famosa controvèrsia, entre una “llegenda negra” de les “tiranies i crueltats perpetrades pels espanyols a les Índies Occidentals”, llegenda difosa pels successius adversaris d’Espanya –anglesos, francesos, criolls de l’època de la Independència- i, d’altra banda una contra-llegenda, molt recent, que pretén dibuixar un quadre idíl·lic de la colonització cristiana dels espanyols. El que cal, de fet, és distingir entre una pràctica brutal (però no més brutal que qualsevol altre tipus de colonització) i una doctrina, i àdhuc una legislació, d’intencions summament elevades (que ha faltat amb freqüència en les colonitzacions modernes). Com que la “llegenda negra” s’ha basat sobretot en les denúncies unilaterals i apassionades de Bartolomé de las Casas, ha estat fàcil posar en dubte els horrors, els vestigis concrets dels quals són difícils de detectar històricament. En canvi, els textos de les lleis i les afirmacions doctrinals són d’una autenticitat indiscutible. Negar la “llegenda negra” no és, per tant, més “objectiu” que acceptar-la sense crítica.

Avui sabem que tots els horrors són possibles. En un segle en què la vida valia ben poc, en un aïllament en què la fam i la por exigien un gran esforç, les tropes dels aventurers espanyols no són innocents, sens dubte, dels crims de què són acusades per Las Casas, confirmats fins i tot pels cronistes i religiosos que l’acusen de massa apassionat. A les illes, i en particular a La Española, el conflicte entre rentadors d’or i plantadors de canya en busca de mà d’obra indígena, acabà, com ja sabem, en una veritable caça de l’home, en el suïcidi col·lectiu d’una raça i la seva substitució pels negres, el comerç i esclavitud dels quals no foren discutits per ningú.

Quan Colom oferí com esclaus a Isabel la Catòlica els indis capturats la reina respongué: “Quins poders ha rebut de mi l’almirall per donar a algú els meus vasalls?”. Aquesta preocupació dels reis per tenir súbdits directes i lliures salvà de l’esclavitud jurídica els indis, considerats en principi com iguals des de llur conversió. A partir del 1500, aquesta tesi es repetí altra vegada a les Lleis d’Índies. Però la retirada obligació de revisar-les demostra que hi havia una gran distància entre el principi i la seva aplicació. Calia explotar la conquesta. Foren organitzades les mitas per a les mines, basant-se en costums dels propis països, que suposaven prestacions gratuïtes de treball. Al camp, sense generalitzar ni renunciar al domini directe del rei sobre l’indi, les “ànimes” d’un cert nombre d’indígenes eren “confiades” al colonitzador privilegiat, justificant la prestació de treball amb la protecció proporcionada, la subsistència assegurada i la catequització oferta. Això era la encomienda. Així s’establí una relació social semicolonial i semifeudal. Naturalment es cometeren abusos, malgrat les formes paternalistes. Les denúncies afluïren i el sobirà reaccionà, particularment amb les Nuevas Leyes de 1542. Però els beneficiaris del sistema (…) saberen resistir. Per a ells, la voluntat del rei “s’havia d’obeir, però no complir”.

Això no treu grandesa a la controvèrsia política i moral suscitada entorn del sistema. És bonic per a una nació colonial haver tingut un Las Casas i no haver-lo deixat aïllat i sense influència. L’Escola de Salamanca, amb Melchor Cano, Domingo de Soto i Francisco de Vitoria, a mitjan segle, féu passar la discussió del pla humanitari al pla jurídic del “dret de gents”. Altres teòlegs, com Sepúlveda, respongueren amb l’argument de la raó d’estat i de la imperfecció de les obres humanes. S’esdevingué també que els costums comunals precolombins, els dels inques en particular, seduïren certs esperits religiosos, i les agrupacions d’indis –les reducciones– pogueren adquirir localment (com en el cas dels jesuites al Paraguai) el caire d’un comunisme local, autoritari i teocràtic.

(…)Resulta més difícil mesurar l’extensió i profunditat reals de la hispanització lingüística i de la cristianització. El substrat indi es manté. Hom no buscà sistemàticament la destrucció, ni la segregació, ni l’assimilació de races. La massa de mestissos és enorme. Algunes nacions naixeran de tot aquest complex.

PIERRE VILAR (2000) Història d’Espanya, Barcelona, Ed. Crítica, pp 46-48

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s