Manel Cuyàs

El periodista Manuel Cuyàs, redactor dels tres volums de les ‘Memòries’ de Jordi Pujol, ha parlat sobre la confessió de l’ex-president de la Generalitat. Ho ha fet amb un article al diari El Punt Avui, titulat ‘Això em passa perquè sóc més burro del que tothom es pensa’.

Extracte del article publicat El Punt Diari:

El divendres 25 de juliol al matí el servei de correus em va deixar a casa una carta d’Edicions 62 en què se’m deia que “com és pràctica en el sector” es veien “obligats a destruir 2.196 exemplars” del primer dels tres volums de les Memòries de Jordi Pujol que “per falta de rotació comercial mínima” estaven immobilitzats al magatzem de la casa editora. A les sis de la tarda d’aquell mateix dia es va saber el comunicat pel qual qui m’havia dictat aquelles Memòries i n’era el protagonista s’inculpava de tenir un capital a l’estranger (…).

El Pujol “enretirat”, el que redacta o em dicta les Memòries, estava obsessionat per dues coses: per com el judicaria la història i per la mala consciència de no haver dedicat prou temps a la família, a l’“esposa” i els seus set fills. Sembla que una cosa no hagi de tenir res a veure amb l’altra, però el 25 de juliol, després de mesos d’informacions que comprometien greument alguns dels fills, i davant la possibilitat real que el compte a l’estranger es fes públic, Jordi Pujol veu la dualitat com un dilema i, potser perquè no podia fer res més però també com a reparació paterna, opta per sacrificar el veredicte de la història a la família. A la família en sentit descendent, perquè, a canvi, ha d’inculpar el pare mort, sigui real o no l’existència de l’herència. M’imagino el dolor de Jordi Pujol, tan admirador del seu progenitor i tan elegíac sempre de l’honor. Al final del comunicat surt la paraula “expiació”, que a molta gent ha fet tanta gràcia i ha estat titllada de ridícula. Doncs en l’“expiació” hi ha la clau. El catòlic Pujol, que ha començat parlant d’“error original”, carrega la creu familiar i la seva pròpia i es presenta com a redemptor.

La redacció de les Memòries va durar sis anys. Un temps excessiu, però és que Pujol és un home dispers i sempre ocupat. Durant aquest període no em va parlar mai de diners, foscos o clars, interns o externs. Em sento enganyat? Entenc que no era el lloc per fer-ho perquè el fil conductor era un altre, però posa una taca al punt del meu currículum professional que més m’enorgullia.

La confessió ha vingut per a Pujol en el pitjor moment possible. El grau d’irritabilitat per la corrupció entre la gent que paga impostos i s’ho passa malament és molt alt. (…) Quan es va retirar de la política activa, el 2004, va semblar que tothom en aquest país era pujolista. També els seus adversaris més virulents, que reconeixien en ell l’obra feta, l’home d’estat… Així que Pujol ha “confessat”, han emergit molts ressentiments acumulats. En un passatge de les Memòries explica que el polític amb poder moltes vegades ha d’exercir de killer, que vol dir que ha de sacrificar persones pròximes si impedeixen assolir els objectius marcats. El Pujol que últimament coneixíem era un ancià amable i entranyable, però quan manava havia estat un autèntic killer. Algunes de les seves víctimes han corregut ara a venjar-se en fred. Pujol va ser també un intervencionista. Trucava als diaris per dir com ho havien de fer, entrava a les cases pel conducte de la ràdio i la televisió per impartir lliçons morals i de valors i usava la seva intel·ligència i la seva cultura enciclopèdica “insultant” per explicar episodis històrics de Catalunya i el món a tothom. Ara, els “insultats”, els “pressionats” i molts “alliçonats”, que del 2004 ençà no havien piulat o figuraven en les files dels “pujolistes” (“No l’he votat mai, però l’admiro”), se li han tirat a sobre amb forquilla i ganivet. Els amics de vegades fallen, però els enemics són d’una gran i perenne fidelitat.

Els “seus” han estat molt diligents a degradar-lo. Mai més Molt Honorable, pèrdua de sou i del despatx del passeig de Gràcia que tant estimava, retorn forçat de medalles, diplomes i honors… Seguint el breviari freudià, han parlat de la necessitat higiènica de “matar el pare”.

( Divendres, 8 d’agost del 2014)

Categorías:POLÍTICA