calleja4

Alegoría de Casanova en el 11 de septiembre, con el anacronismo de soldados usando barretinas.

GONZÁLEZ CALLEJA, EDUARDO. “’Bon cop de falç!’ Mitos e imaginarios bélicos en la cultura del catalanismo”. Historia y Política. Ideas, procesos y movimientos sociales, 14 (2005/2 = El Nacionalismo catalán: mitos y lugares de memoria) 119-163.

calleja3

Cartel de la Guerra Civil, alegórico a la guerra dels Segadors

Comença fent un acurat repàs als principals mites historiogràfics, de la mà dels seus ‘pares de la pàtria’ Eugeni d’Ors, Rubió i Lluch, Nicolau d’Olwer, Sampere i Miquel, Víctor Balaguer, Soldevila, Vicens Vives, etc.), des dels almogàvers passant pels miquelets, fins els herois cívics defensors del dret (Berenguer d’Entença, Roger de Flor, Bernat de Rocafort, Pau Claris, Rafael de Casanova, Moragues, Bach de Roda, Prim, etc.). Dedica sengles apartats al Corpus de Sang (1640), l’Onze de Setembre (1714), la Guerra Gran (1793-1795), i les d’Àfrica i Cuba (s.XIX). Amb tot plegat, l’autor configura els elements necessaris per explicar quina evolució va tenir aquesta mentalitat basada en l’exaltació de l’orgull d’antigues gestes bèl·liques, i ho fa a partir dels principals esdeveniments polítics d’ençà la Renaixença. Aquest procés evolutiu s’abocà cap a una dicotomia entre pacifisme i antimilitarisme, com a exponents dels greuges rebuts i les agressions contra el nacionalisme.

Es repassen, llavors: l’Avalot de es quintes (1773), les Bullangues (1835), la imposició del servei militar obligatori (1845), la Revolució de 1868, etc. Si a les Bases de Manresa (1892) no es qüestionava l’existència d’un Exèrcit, després del desastre de Cuba (1898), i durant els primers anys de la nova centúria, “el militarismo se convirtió en el principal enemigo del nacionalismo catalán”, i en sorgiren espontàniament manta manifestacions: assemblees antimilitaristes, aplecs d’excombatents, etc., prenent d’ençà un decidit posicionament antibel·licista que, de la ma de la democràcia política, el civisme o la integració, han passat a ser part essencial de la nova mentalitat nacionalista. A finals del s. XIX i principis del XX, van tenir molta influència a l’acció social i política catalana, els moviments revolucionaris a Itàlia (Garibaldisme) o a Irlanda (d’independència), la “Setmana Tràgica”, l’Anarquisme, la Gran Guerra (1914-1918), la dictadura de Primo de Rivera, i, finalment, el Feixisme, el Republicanisme i la Guerra Civil.

A l’últim Franquisme, sorgiren a la península moviments insurgents, de tall reivindicatiu i d’oposició al Règim, a Catalunya la FAC, el PSAN, Terra Lliure, el MDT, i en una dimensió més social i del tot pacífica, el F.C.Barcelona, per a l’autor un “instrumento de lucha de esa secular ‘guerra civil’ metafísica que Cataluña libra contra el Estado”. A l’epíleg, després de donar voltes als mites i al seu significat i rellevància, incideix en el seu oblit, amb percentatges significatius d’enquestes que evidencien, ja el 1991, la residualitat del record que el ciutadà català conserva de tot l’imaginari secular.

calleja2

Eduardo Calleja