De E-Notícies

Després dels atemptats de París te n’adones que, a casa nostra, s’han fet declaracions públiques d’una extrema frivolitat. Com el dia que l’encara conseller Homs, em va dir que s’havia de mostrar «respecte» per les mesquites salafistes que hi ha a Catalunya La Vanguardia havia publicat uns dies abans que, a casa nostra, n’hi ha la meitat tot l’Estat (1) i em va contestar que no es podia “estigmatitzar” ningú.

Si fa no fa com la seva successora, Neus Munté, a la que un parell de mesos després li vaig plantejar la mateixa pregunta arran dels atemptats a Tunísia. Allà el govern tunisià havia anunciat que les tancaria cosa que, al final, no sé si ha fet. No està Tunis per tirar coets. Ni Líbia, a 200 quilòmetres de la costa italiana, on hi ha un govern legítim a Trípoli i un de salafista a Tobruk.

Però aquí encara ens l’agafaem amb paper de fumar, som presoners de la correcció política. El president de la Generalitat, Artur Mas, s’ha afanyat a dir aquest dissabte que “les atemptats de París no són un tema de religions”. Resulta que és “es tracta de la lluita del bé contra el mal”. A mi m’ha recordat Ronald Reagan i el seu eix del mal. Enlloc ha parlat de terrorisme islàmic. Que no s’emprenyi el senyor Àngel Colom.

I el cap de llista per ERC a les generals, Gabriel Rufián, ha manifestat que el que no s’ha de fer és criminalitzar “segons quines creences religioses”. Mentre que el número dos, Joan Tardà, ha fet una “una crida a la fraternitat entre els homes i dones i entre els pobles” com si això ho arregléssim amb un foc de camp.

M’estalvio de comentar l’entrevista que els hi han fet a ambdós al Primera Pedra de Rac1 -inclosa alguna pregunta del presentador, Joan Margarit- perquè mereix un article a part. La culpa, segons Joan Tardà, és d’Occident perquè no hem estat “capaços de repartir millor la riquesa a nivell mundial”.

Fints i tot de les democràcies occidentals que “han de fer d’una vegada per totes la catarsi. No pot ser que les democràcies, també l’estat espanyol, siguin les grans venedores d’armes a tots els sàpatres del món”. Fins i tot Joan Tardà ha acabat citant Noam Chomsky.

És com Miquel Iceta que, en el discurs no pronunciat a la conferència del PSOE perquè s’ha suspès hagués afirmat que “nuestros adversarios son los intolerantes y los fanáticos. Nuestros enemigos son la pobreza, la desigualdad y la incultura. Y sabremos derrotarlos”.

No, els nostres enemics són els terroristes islàmics. Cal començar a dir les coses pel seu nom. O el relativisme moral ens durà al suïcidi. Tenim un problema -i gros- amb l’Islam. Sortosament no amb tot -són 1.500 milions, pobres de nosaltres en aquest cas-, però com a mínim una part: no són quatre gats. En resum: no tots els musulmans són terroristes, però sí que tots els terroristes islàmics són musulmans.

Ja ho va dir un dia l’articulista de l’Ara -no de l’ABC ni de La Razón ni d’El Mundo- Xavier Roig, d’altra banda gens sospitós de proximitat ideològica al PP, arran dels atemptats contra Charie Hebdo: “no eren terroristes budistes. Ni terroristes mormons. Ni tan sols terroristes a sequeres. Eren terrorisques islamistes que van matar en nom d’Alà” (2). Doncs això.

També cal prendre mesures, ja. En primer lloc cal posar Schengen en quarentena i recuperar els controls fronteres. No pot ser que una persona que entri sense permís per Grècia o per Melilla pugui arribar a Berlín o a París sense traves. Això o ens tornarem tots plegats euroescèptics: de què serveix la Unió Europea si no pot garantir les nostres fronteres exteriors ni la seguretat interior?

En segon lloc, cal replantejar la política d’asil. Refugiats? Sí, però els que poguem acollir i sempre amb un compromís d’integració: aprendre l’idioma o idiomes i assumir els malanomenats valors occidentals. No són occidentals, són universals: els drets humans, la democràcia parlamentària, la separació de poders, la igualtat home-dona, la laïcitat, el respecte a gais i lesbianes. Aquests darrers, a l’Estat Islàmic, els degollen.

Amb franquesa, no he acabat d’entendre com Europa ha d’acollir tots els refugiats siríans, eritreus, somalís, afaganesos i, en canvi, Aràbia Saudita i els rics països del Golf els rebutgen encara que són de la seva mateixa confessió religiosa.

En tercer lloc, la política d’immigració d’un país no pot ser can pixa. Per exemple: si tanquem els CIE com ho fem quan un jutge decreta que cal expulsar un immigrants sense papers? L’anem a buscar a casa seva? Li preguntem si us plau, molt amablement, si vol abandonar el país?.

A més si tanquem els CIE què fem amb les tanques de Ceuta i Melilla? Les enderroquem i deixem entrar tothom, oi?. Aquí han arribat a fer manifestacions de cent persones reclamant el tancament del CIE de la Zona Franca -cent persones!- que ha sortit pel Telenotícies cap de setmana.

En quart lloc cal replantejar la política d’ajuts socials. Vostès saben que Chérif Kouachi, un dels assassians de Charlie Hebdo, vivia dels ajuts socials?. Sí, sí dels ajuts socials! La integració en un país no depèn dels ajuts socials ni de les subvencions: si no hi ha voluntat d’integració no hi ha res a fer.

L’exdiputat socialista Mohamed Chaib -que ho va ser durant dues legislatures- revela al seu llibre “Ètica per una convivència” que hi ha gent que viu dels ajuts socials. “No anem bé -explica- quan una persona que fa quinze o vint anys que és a Catalunya s’aixeca al matí i pensa que els serveis socials li continuaran solucionant tots els problemes socials» (3).

El propi president de la Generalitat en funcions, Artur Mas, va assistir el passat 12 de setembre, en plena precampanya, a un acte amb sor Vicky Molins a Barcelona. Saben que va dir la coneguda amb el nom de la santa del Raval? “M’he trobat moltes persones l’aspiració de les quals és viure del Pirmi” (4).

Això sí després, per complaure, la CUP el candidat de Junts pel Sí proposa la renda mínima garantida al debat frustrat d’investidura. Una mesura que, encara me’n recordo, la pròpia consellera Munté va calcular que ens costaria 3.000 milions a l’any.

Però sobretot, i aquesta seria la cinquena mesura, no es pot deixar la política de seguretat, d’asil o d’immigració d’un país en mans de les ONG, de Joan Tardà, del Síndic de Gregues -aquest també volia tancar els CIE- o de TV3. És un veritable suïcidi.

Si mai tenim un ensurt a Catalunya com el que ha passat a París, a Londres, a Madrid o a Nova York també serà culpa de la nostra classe política que, durant anys, han preferit mirar cap a una altra banda en comptes de començar a posar el fil a l’agulla.

(1) La Vanguardia (Eduardo Martín de Pozuelo): “Catalunya acull la meitat de mesquites salafistes d’Espanya, 5 d’abril del 2015

(2) «Charlie Hebdo i l’islamisme, encara”, 16 de gener del 2015

(3) “Ètica per una convivència”, Esfera dels Llibres, Barceona 2005, pàg 28

(4) La Vanguardia (Josep Gisbert): “Mas reivindica l’essència social de l’independentisme”, 13 de setembre del 2015

Categorías:MITES NACIONALISTES / MITOLÓGICAS