«Yo soy español«, «viva Cristo Rey» i «tres per cent». Aquests eren alguns dels lemes que els assistents a la manifestació del 12 d’Octubre –unes 10.000 persones segons les estimacions d’aquest diari i 4.500 segons la Guàrdia Urbana- a passeig de Gràcia han corejat amb més entusiasme. No hi ha faltat, evidentment, el pas doble que proclama «y viva España«. Però el que ha aixecat més els ànims dels espanyolistes, tant durant la baixada per l’avinguda de la capital catalana com durant els parlaments a la plaça de Catalunya, han estat les referències al president, Artur Mas. «Arturo, cabrón, morirás siendo español«, li dedicaven a l’inici de la marxa.

La mobilització, convocada per la plataforma D’Espanya i Catalans, ha aglutinat diverses organitzacions como Convivencia Cívica Catalana, una de les més actives en l’ofensiva contra la immersió lingüística. Fins i tot hi havia un grup de bolivians, adornats amb vestits tradicionals que, amb tambors i flautes, tancaven la manifestació. Els aglutinava la Plataforma Hispanoamericana Cataluña, des d’on es demanava respecte per la immigració i que s’ensenyi tant català com castellà a les escoles. El fet que la convocatòria aplegués organitzacions tan diverses ha desembocat en una combinació de perfils molt diferents.

Tan bon punt s’acostaven les onze del matí, el gruix de gent que anava acumulant-se davant de la Pedrera s’anava engrandint. Primer, eren pocs centenars, però la convocatòria s’ha anat eixamplant fins a ocupar tot l’asfalt de passeig de Gràcia. Encapçalava la manifestació una pancarta que, tant en català com en castellà, posava «Barcelona, capital de la hispanitat». Aquest és el lema que l’organització ha defensat durant els parlaments. Sigui com sigui, unes 10.000 persones han omplert l’avinguda i s’han concentrat, després, a la part central de la plaça.

Els tocs de color els acabaven de donar les banderes espanyoles amb el Sagrat Cor de Maria. Fins i tot hi havia la imatge de la verge en una pancarta que encapçalava la marxa.

La capçalera de la manifestació ha arribat cap a tres quarts de dotze a la plaça de Catalunya i poc després de migdia han començat els parlaments. Des del principi, s’ha posat la convocatòria com un exemple d’austeritat i d’organització de la societat civil que no compta amb el suport ni de partits polítics ni d’administracions «a diferència d’altres», segons el presentador, i en referència als actes de l’Assemblea Nacional Catalana i d’Òmnium Cultural. El vicepresident de la plataforma d’Espanya i Catalans, Javier Vecino, ha tancat els discursos assegurant que l’acte ha estat «més auster que en altres ocasions» però no en el «sentiment».

Entre el públic, es notava orgull pel fet de no comptar amb la presència ni de Societat Civil Catalana ni de la resta de partits unionistes. El Partit Popular, l’únic que ha fet acte de presència i que ha intentat capitalitzar la concentració a darrera hora, rebia mostres tant de suport com de denúncia. El candidat a la presidència de la Generalitat, Xavier García Albiol, ha estat citat des de la tribuna i diverses persones l’han ovacionat amb crits de «Javi, Javi». El líder de la formació a l’Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández Díaz, també ha estat aplaudit, especialment quan Vecino li ha agraït tant la presència com el suport en concepte de «material».

Els missatges dirigits al PP eren ambivalents perquè, mentre s’agraïa la presència de García Albiol i Fernández Díaz, també es llançaven missatges contra el president espanyol, Mariano Rajoy. Curiosament, la figura de Rajoy seria, després d’Artur Mas, la que ha rebut més crítiques per part de les persones que han fet els parlaments. Un dels que se n’ha encarregat ha estat el president de Convivencia Cívica Catalana. Francisco Caja ha acusat Rajoy de donar «mostres suficients de la seva ignorància constitucional i de la seva covardia política». Per la seva banda, el president d’Espanya i Catalans, Eduardo García, ha sentenciat que «l’amenaça del separatisme s’ha de tallar d’arrel, sense més pasteleos, sense més pactes». «Crec que parlo força clar», ha afegit per tal de fer evident a qui es referia.

A qui també li ha tocat el rebre ha estat al Bisbe de Solsona, Xavier Novell. Francisco Caja s’ha referit a ell com un dels «clergues ultramundans» que fan dringar les campanes «per l’odi a Espanya». Al·ludia, d’aquesta manera, a la recomanació que va fer Novell d’acompanyar des dels campanars la celebració de la darrera Diada. Amb aquestes referències, Caja farcia un parlament que acabava, en to d’agitació, clamant que s’està «davant d’un cop d’estat i d’un delicte de desobediència».

Vicente Polo també ha intentat combatre els arguments que es donen des de l’independentisme afirmant que «no hi ha motius d’ordre econòmic o polític que justifiquin la secessió». En aquest sentit, ha assegurat que el nivell de vida dels catalans és un 24% superior a la mitjana espanyola. «Catalunya no està explotada», ha conclòs. Seguint aquest fil, ha recuperat el missatge dels organitzadors. «Ells estan organitzats i finançats per les administracions, nosaltres som pobres», ha proclamat tot afegint que «ells treballen molt seriosament».

Canvi de papers

Observant els parlaments i la mobilització des de la distància, la sensació és que l’independentisme i l’espanyolisme s’han canviat els papers. Tant pel radicalisme d’alguns assistents com pels missatges dels discursos, sembla que els defensors de la pàtria espanyola s’estan trobant amb el paper que tenia l’independentisme als anys noranta. També ho recorda el rol de víctima, d’organitzacions allunyades dels partits i maltractades per l’administració. El mateix que feia l’independentisme extraparlamentari ara fa vint anys i més enrere.

L’espanyolisme es busca a si mateix. Ho ha evidenciat el discurs de Javier Barraycoa, del Foro Arbil. Barraycoa ha qualificat de «traïdors» els espanyols que, «enverinats pel nacionalisme», diuen als catalans «que se’n vagin d’Espanya». «No fareu que ens n’anem, ha clamat tot afegint, entre crits d’assentiment, que «la plaça de Catalunya és el cor d’Espanya», i que «el cor de Barcelona batega amb la passió del que estima, no del que odia». L’amor a la suposada hispanitat de Catalunya, però, contrastava amb la fúria despertada cada cop que es feia referència a la figura d’Artur Mas.