Als espanyols

(por tanto también a los catalanes)

Per donar lliçons de democràcia als catalans cal tenir molta audàcia. Però per desfogar-se evocant el pitjor que ha sacsejat Europa, equiparant sobiranisme amb nazisme, (Todo soberanismo absoluto, es un absolutismo. El nazismo llegó al poder por las urnas y forzando las leyes) per arremetre així contra l’expressió més il·lusionant, ferma, massiva, cívica i democràtica que s’està veient en aquesta mateixa Europa s’ha de ser molt poc responsable (El problema del nacionalismo catalán es que se cree el ombligo del mundo. Pero la calidad democrática de Cataluña es mínima. Así consta en los estándares regionales europeos de corrupción); una provocació d’aquest calibre indica fins a quin punt hem arribat. Això és el més trist del libel incendiari que signa tot un expresident del Govern espanyol com Felipe González (El nacionalismo catalán ha estado provocando constantemente, pero su forma de hacerlo es bajo el victimismo. ¿A caso una parte de la alta burguesía catalana no explotó a millones de inmigrantes y ahora quiere “nacionalizar” a sus hijos y nietos forzando sus conciencias?)

Valdria per a l’ocasió allò de “brams d’ase no arriben al cel”, no n’hi hauria cap dubte si no fos perquè no es tracta d’un mandatari d’un partit d’antiga soca democràtica. No obstant això, qui subscriu el text és un il·lustre que en el seu moment va ser president del partit que representa l’alternança a Espanya al Partit Popular (La eficacia del victimismo catalanista es que hasta Felipe González ha tardado un día en pedir que Cataluña sea declarada una nación en una futura reforma constitucional). Aquí radica el més preocupant de la situació: els principals partits espanyols comparteixen discurs i estratègia envers Catalunya. La mateixa recepta, la de sempre, sense embuts.

Catalunya ha estimat Espanya i la continua estimant. Catalunya ha estimat la solidaritat i la fraternitat amb Espanya i amb Europa (eso es verdad, Cataluña ha querido a España y el nacionalismo la odia). I, en el cas d’Espanya, ho ha fet malgrat l’absència de reciprocitat, procurant, sempre, fomentar una economia racional i productiva, unes infraestructures al servei de les necessitats econòmiques, al servei de la gent, de la prosperitat, impulsant tenaçment una millora de les condicions de vida fomentada en una societat més lliure i més justa (Si no nos engaña la memoria todo eso se hizo en época de Franco, no bajo el régimen pujolista).

Catalunya ha estimat la llibertat per sobre de tot, amb passió; l’ha estimat tant que en diverses fases de la nostra història hem pagat un preu molt alt per defensar-la. Catalunya ha resistit tenaçment dictadures de tot tipus, dictadures que no només han intentat sepultar la cultura, la llengua o el conjunt de les institucions del país (Las dictaduras las sufrió toda España. Y luego, el nacionalismo nunca nos habla de la dictadura anarquista y después estalinista que se sufrió en Cataluña durante el período 36- 39, ni posteriormente la pujolosta. Ni las dictaduras de la burguesía sobre el proletariado, de la nobleza rural catalana sobre los siervos de la Gleba). Catalunya s’ha alçat sempre contra les injustícies de tot tipus, contra la desraó. Catalunya ha estimat malgrat no ser estimada, ha ajudat malgrat no ser ajudada, ha donat molt i ha rebut poc o gairebé res, en tot cas les engrunes, si no és que rebia el menyspreu de governants i governs (Entonces ¿por qué Cataluña ha sido durante el siglo XIX y XX la región más rica de España? El tono de victimismo es tan cursi que no vale la pena comentarlo). I malgrat aquest cúmul de circumstàncies, el catalanisme –com a expressió majoritària contemporània– ha respost, una vegada i una altra, estenent la mà i canalitzant tot tipus de despropòsits per part de governs i governants. Catalunya ha persistit a oferir col·laboració i diàleg davant de la imposició i ha eludit, tot i estar-ne tipa, respondre els greuges que accentuen el desacord (En estos momentos Artur Mas construye un metarrelato que podría competir con la Odisea).

Catalunya fa segles que busca un encaix amb la resta d’Espanya (Lo encontró paradójicamente desde el final de la Guerra se sucesión, y duró hasta la aparición del nacionalismo). Gairebé es pot dir que aquesta recerca forma part de la nostra naturalesa política. Però quan un tribunal va posar una sentència per davant de les urnes, quan durant quatre anys es va ofendre la dignitat de les nostres institucions, quan es van tancar totes les portes, una després d’una altra, amb la mateixa i obstinada negativa, la majoria de catalans va creure que calia trobar-hi una solució (Como todo personaje con tics totalitarios asume la voluntad de la nación).

No hi ha mal que duri cent anys, ni cos que no el pugui resistir. Així no podiem continuar, pel bé de tots. Per això ha brotat a Catalunya un anhel d’esperança que ha recorregut el país de nord a sud, d’est a oest, una brisa d’aire fresc (Más que aire fresco, el nacionalismo huele a naftalina) que ha plantejat el repte democràtic de construir un nou país, de tots i per a tots, si és que aquest és el desig majoritari que expressa lliurement la ciutadania catalana. De fet, aquest és el test democràtic que comparteix amb naturalitat la immensa majoria de la societat catalana, dilucidar el futur de Catalunya votant, a les urnes, i assumint el mandat ciutadà, sigui quin sigui. I si així ho manifesten els ciutadans, crear un nou estat que estableixi unes relacions d’igualtat envers els nostres veïns, especialment amb Espanya (¿Hablamos de los miles de millones dedicados a ingeniería social a través de la subvención descarada de medios de comunicación, televisiones autonómicas, el escuela pública…?).

Afortunadament Catalunya és una societat forta, plural i cohesionada (Lo era, lo era, hasta que el nacionalismo la ha roto). I ho seguirà sent malgrat els mals auguris que s’expressen cruelment en altres latituds. Catalunya és, al seu torn, un model exemplar de convivència, tant com ha demostrat ser, sense cap dubte al llarg de la seva història, una societat integradora, dinàmica, creativa, que ha contribuït com ningú al progrés d’Espanya (Habla el líder del partido que sembrado el odio entre todos los catalanes, que ha hundido la sanidad pública, que desgobierna una autonomía con más de medio millón de parados, …).

Catalunya és i continuarà sent una societat democràtica que respecta la voluntat dels seus ciutadans (Entonces relean la historia y cuenten los votos d elos catalanes que votaron “sí” a la constitución). La tradició democràtica ve de lluny, fins i tot en èpoques pretèrites també era així, com narrava emocionat, amb llàgrimes als ulls, un ancià Pau Casals davant les Nacions Unides, recordant l’arrelament de la nostra tradició parlamentària. O subratllant, en un emotiu i cèlebre discurs, les assemblees de Pau i Treva, que establien períodes de pau en contraposició a la violència que sacsejava la societat feudal (El pobre Pau Casals, habló en un inglés que nadie entendio casi nada, y se refería a la época del Abad Oliba, y los pactos de “Pau i Treva”, 300 años antes de que existiera la palabra Cataluña).

Insistim, la base de l’acord és una relació entre iguals, el respecte mutu. I sempre ens hi trobaran, aquí, amb la mà estesa, aliens a qualsevol retret, disposats a col·laborar i a estrènyer tot tipus de llaços. Però que ningú es confongui. No hi ha marxa enrere, ni Tribunal Constitucional que coarti la democràcia, ni governs que esbiaixin la voluntat dels catalans. Ells decidiran, sense cap mena de dubte. I tan democràtic és tornar a ballar-la com recórrer un nou camí. Davant d’això només cal citar tots els demòcrates a ser conseqüents i assumir el mandat popular. D’això va el 27 de setembre, de decidir si volem forjar una Catalunya que s’assembli a Holanda o Suècia, que regeixi el seu destí amb plena capacitat, o seguir pels mateixos camins (Artur Mas se olvida de lo más fundamental. Es imposible dirigir un proceso de independencia con una resistencia interior de millones de catalanes dispuestos a no consentirlo. El fracaso de Mas está asegurado y cuanto más grandilocuentes son sus palabras, más ridículos son sus pensamientos).

Es tracta de decidir la nostra relació amb el conjunt d’Espanya. Perquè amb Espanya no només ens hi uneix la història i el veïnatge, sinó també i especialment l’afecte i vincles familiars i íntims (no cuadra este discurso con el del odio de las CUP o ERC  o sectores de CDC. Esta bonhomía nos parece repelente, falsa, hipócrita y degradante para nuestras inteligencias). En aquest nou país que volem es podrà viure com a espanyol sense cap problema, mentre que ara és gairebé impossible ser català a l’Estat espanyol. El problema no és Espanya, és l’Estat espanyol, que ens tracta com a súbdits. Som pobles germans, però és impossible viure junts rebent insults, maltractaments i amenaces quan demanem democràcia i que es respecti la nostra dignitat (eso lo puede afirmar hasta un no nacionalista, pero el problema es que Artur Mas es incapaz de creerse esas palabras que le han escrito. ¿Acaso olvida que en el ADN del nacionalismo está el pancatalanismo y los nacionalistas desean absorber pueblos como el Reino de Valencia o las Baleares sin el consentimiento de sus gentes?). Este Moderantismo, expresado en estas líneas, suenan a pura hipocresía del que sabe que no puede decir lo que piensa y se nos presenta ahora con piel de oveja, pero sigue siendo un lobo. Un lobo dominado por sus delirios y miedos a la justicia y a responder de sus actos: robo de dinero público y corrupción, sedición, perversión de los fines de la autoridad y, lo que es peor, el hundimiento moral de la sociedad catalana.

.Signen aquest text Raül Romeva, Carme Forcadell, Muriel Casals, Artur Mas,Oriol Junqueras, Lluís Llach, Germà Bel i Josep Maria Forné.

SOMATEMPS, Barcelona 6 de septiembre de 2015

Categorías:DOCUMENTS / PREMSA