Al costat de Mas, d’esquerra a dreta, Sobrequés, Cardús, Giner, Casals, Requejo y Rubert de Ventós

Mas aconsegueix el somni de Pujol: la fi de la intel·lectualitat crítica

(Article de Manuel Manchón al Economistadigital)

Potser és dels pocs intel·lectuals crítics que queden a Catalunya. Antoni Puigvert es preguntava tot just fa un any, després de conèixer-se la confessió de Jordi Pujol: «Havent situat l’accent a la identitat cultural, per què ha tingut tantes dificultats amb intel·lectuals i creadors?»

Pujol va lluitar des del primer moment contra els intel·lectuals, perquè, en la seva gran majoria, van apostar pel progressisme d’arrel marxista, i el catalanisme que defensaven xocava amb el seu nacionalisme i la seva idea de Catalunya.

La batalla va ser crua, i va tenir el seu punt àlgid amb el llibre de Jordi Solé Tura,Catalanisme i revolució burgesa, publicat per Edicions 62. Va provocar una enorme polèmica, que d’altres autors com Josep Termes, i un dels seus deixebles, Agustí Colomines, van combatre durant anys, i que segueixen combatent periodistes com Francesc Marc Alvaro o Francesc Canosa.

Aclamat a la plaça Sant Jaume

Pujol va guanyar eleccions i va governar. I aquells intel·lectuals marxistes es van ser més o menys adaptant a les circumstàncies, encara que van llançar-se invectives periòdiques a mitjans com ara El País. Ara les coses han canviat, i aquells mateixos intel·lectuals han buscat recer, o s’han reorientat per complet, formant part, per exemple, de la llista sobiranista pel 27-S.

L’escena s’ha pogut reconstruir gràcies al diari Vilaweb, com es pot apreciar a la perfecció al reportatge que va elaborar el diari i que manté a la seva hemeroteca. És el 20 de setembre de 2012. Artur Mas s’ha entrevistat amb Mariano Rajoy a La Moncloa. La reunió, segons el President, no surt bé. Volia un acord, o la promesa d’estudiar un acord sobre el pacte fiscal. Rajoy s’hi nega. I Mas es veu obligat a convocar eleccions, després que la manifestació de la Diada, nou dies abans, hagi resultat un clam a favor de la independència.

La cròniques periodístiques asseguren que Mas, de retorn al Palau de la Generalitat, sobre les set de la tarda, es va veure «obligat a fer acte de presència» a la plaça Sant Jaume, on unes quatre mil persones el van aclamar al crit d'»independència», en una concentració per mantenir l’esperit de la Diada que havia organitzat l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).

Presència disciplinada d’intel·lectuals

L’assagista Jordi Amat reconstrueix el que va passar, gràcies a Vilaweb i ho exposa a l’inici del seu llibre El llarg procés (Tusquets). Resulta que no hi havia res que s’hagués deixat a l’atzar. Que el pacte fiscal era una mera excusa. I que a la plaça Sant Jaume estaven citats historiadors, politòlegs, sociòlegs, intel·lectuals, en definitiva, que havien d’abrigar el President amb la idea que un gran corrent transversal aprovava la via independentista que culminarà a les eleccions del 27 de setembre, passant pel fiasco per Mas que va suposar les eleccions de novembre de 2012.

Carles Fabró, el cap del Gabinet de Relacions Externes i Protocol de Presidència de la Generalitat, que porta molts anys al càrrec, surt del Palau de la Generalitat i indica a un conjunt d’intel·lectuals que se situïn al lloc que els correspon.

En el següent plànol ja hi apareix Mas, envoltat de Jaume Sobrequés, Salvador Cardús, Salvador Giner, Ferran Requejo,Muriel Casals –número tres a la llista de Mas- i Xavier Rubert de Ventós. Tots ells connectats amb més o menys intensitat amb l’esquerra que va combatre a Pujol, però queen els últims anys han nodrit el nou discurs sobiranista de Convergència, lluny de les tesis federalistes i properes al PSC de Pasqual Maragall d’antany.

Por a quedar-se fora de l’hegemonia 

Per què? Jordi Amat explica a Economia Digital que és dur quedar fora del poder. «A ningú no li agrada quedar fora de l’hegemonia», assegura, després de lamentar «que s’hagi perdut una llibertat d’esperit considerable».  Als intel·lectuals, al final, «els agrada aparèixer a la fotografia dels vencedors», afirma l’autor d El llarg procés, un assaig prolífic sobre la cultura i el poder a Catalunya des de 1937 a 2014.

Al llibre es pregunta per aquesta imatge, al costat de Mas, a la plaça Sant Jaume, d’intel·lectuals que sempre van defensar el catalanisme de Maragall, com ara Giner o Rubert de Ventós.

«Em sembla que aquesta imatge visualitzava la consagració d’una hegemonia intergeneracional que no tenia com a prioritat la crítica del poder –la funció paradigmàtica de la classe intel·lectual—sinó la construcció d’un nou poder en aliança amb un poder ja establert. No era exactament, per tant, una claudicació (la primera idea d’Amat), sinó una mostra de l’alineament amb una estratègia política de ruptura amb l’Estat des de dins l’Estat mateix».

El nervi civil s’empobreix

Jordi Amat es pregunta el cost d’aquesta aposta, d’intel·lectuals que han renunciat al seu paper crític en la societat catalana, i que ha deixat el procés sobiranista sense una massa de reflexió interna, amb escasses excepcions, com Puigvert, que manté viu l’esperit del catalanisme integrador de Maragall, i que rebutja que aquest corrent es doni per mort.

«Em sembla que aquesta dinàmica empobreix el nervi civil de la societat en la mesura en què es van tancant els canals per a un exercici tranquil, raonat i dialogant d’autocrítica».

Ara hi haurà un ball de noms per anar en la llista sobiranista, a la qual Mas hi figura com a número quatre, un fet que el conjunt d’intel·lectuals que es considera punter a Catalunya considera del tot lògic.

Vanagloriar-se del fracàs d’Espriu 

Prèviament, hi ha hagut un treball d’acostament, per part del poder, i Mas ha aconseguit, mancant conèixer el seu possible èxit o fracàs en el 27-S, el somni de Pujol, que amb prou feines hi hagi una crítica dels intel·lectuals a un disseny polític que es vanaglòria del «fracàs» d’Espriu.

I és que «el procés de soberanització», com ho va encunyar Agustí Colomines, i explica Amat, «passa, entre multitud d’aspectes, per imposar un relat uniforme del passat sobre el qual es pugui construir un projecte de futur basat en la idea de ruptura inevitable amb Espanya».

I afegeix, «Estem desconnectats, diuen, quan allò per al que treballen els sobiranistes, legítimament, és per desconnectar-nos».

Aquest era, per exemple, segons Amat,l’objectiu «descarat» del simposi Espanya contra Catalunya, que va dirigir a l’inici del procés Jaume Sobrequés, un senyor que, en el seu moment, va defensar el catalanisme que va encarnar durant dècades el PSC.

De federalista socialista a independentista.

Categorías:POLÍTICA, Uncategorized