Carles Vilarrubí (dreta) amb l’anterior conseller d’Empresa i Ocupació de la Generalitat, Francesc Xavier Mena

(De Eldiario.es)

En el moment de més desprestigi del pujolisme i la seva forma, finalment acreditada, de fondre els interessos patriòtics amb els personals, Artur Mas ha distingit amb la Creu de Sant Jordi a un dels més insignes membres del que va ser el sector negocis de CDC, tal vegada l’únic que no n’ha sortit escaldat. Carles Vilarrubí i Carrió va ser als vuitanta i noranta un dels homes més pròxims a Jordi Pujol i Lluís Prenafeta, un jove ambiciós i fidel en qui podien confiar cegament per a les tasques més delicades. Company de generació i amic de Jordi Pujol Ferrusola, Artur Mas i Felip Puig, el seu matrimoni, a començaments dels 2000, amb l’hereva de la multimilionària nissaga Daurella el va allunyar d’aquells ambients mundans per elevar-lo a l’olimp de l’alta societat barcelonina, des d’on el salt a la vicepresidència del Barça (i qui sap si algun dia a la presidència) li ha donat l’aureola de respectabilitat que el seu passat de lampista del règim mai hagués fet preveure. La Creu de Sant Jordi és la cirereta d’una «brillant carrera».

Vilarrubí ha estat a la rere-botiga de totes les salses des què en la campanya electoral de les primeres autonòmiques, les que Pujol guanya contra pronòstic, exerceix de xofer personal del candidat convergent.  Vilarrubí es guanya a pols la confiança de l’entorn Pujol, que tres anys més tard el recompensa amb l’encàrrec de tirar endavant les emissores de la Generalitat. Amb 29 anys Vilarrubí és nomenat director general de Catalunya Ràdio sese cap experiència  en el món de la comunicació radiofònica.

Tres anys més tard, el 1986, rep un nou encàrrec delicat: posar en marxa les loteries catalanes. Prenafeta col·loca Vilarrubí com a director de l’Entitat Autònoma de Jocs i Apostes, però es destapa l’adjudicació amanyada de les loteries a una empresa de la família Suqué (la dels Casinos). Aquells eren temps en què les irregularitats en la gestió pública eren mansament enterrades, i aquesta és la sort que correrà el denominat Lotto-gate.

D’aquí Vilarrubí dóna el salt  a l’empresa privada, primer com a home a Catalunya de Trébol Internacional, el grup empresarial de Manuel Prado y Colón de Carvajal  i poc després com a conseller delegat de Grand Península, la firma amb què Javier de la Rosa es fa càrrec de l’operació de salvament del que acabaria denominant-se Port Aventura.

És conseller de la Seda de Barcelona (on coincideix amb Artur Mas i Jordi Vilajoana), intervé en la privatització de Potasses del Llobregat i del Centre Informàtic de la Generalitat, i, conseqüència del Pacte del Majestic (1996), entra als consells d’administració de Telefónica i Antena 3 Televisió, al mateix temps que Rafael Español, amic de Jordi Pujol Júnior, ho fa al consell d’administració d’Endesa. En aquells temps Telefónica fa diverses operacions empresarials amb TV3 (Mediapark, Audiovisual Sport), però l’arribada de César Alierta a Telefónica en substitució de Juan Villalonga ocasiona la sortida de Vilarrubí del consell. Som al març de 2001.

Més o menys en aquells temps es produeix el matrimoni amb Daurella. Amb 45 anys Vilarrubí entra per la porta gran a la jet set catalana. Ara ja pot dedicar-se a passions dignes de la seva classe i condició, com l’automobilisme (corre en curses d’aficionats formant equip amb Jordi Gené, el germà gran de Marc) o l’hípica (inverteix en una quadra i presideix el Club Internacional de Propietaris de Cavalls de Salt), a guiar els primers passos d’Iñaki Urdangarín pel món dels negocis (el col·loca al consell de l’editorial Motorpress Ibérica), o a ocupar cadires institucionals selectes, com el patronat del Palau de la Música (en temps de Millet) o, encara més, l’actual junta directiva del Barça, mentre Artur Mas posa la seva dona a presidir el Teatre Nacional de Catalunya.

Tot això, òbviament, sense deixar de tenir un ull pels seus negocis. Gràcies als seus contactes, Rothschild assessora la venda de Chupa-Chups (familia Bernat) a la multinacional italiana Perfetti VanMelle, i la de Joyco (Carulla) als nord-americans de Wrigley, així com la sortida a borsa d’Almirall (Gallardo), entre altres operacions.

Amb tot aquest full de serveis, és indiscutible que Carles Vilarrubí Carrió mereixia una Creu de Sant Jordi.

Categorías:POLÍTICA