El 26 de gener de 1641 les tropes castellanes ataquen Barcelona. La primera envestida és contra Montjuïc. La milícia gremial de la ciutat, ajudada per contingents francesos, rebutja l’atac. Els catalans passen a l’ofensiva i els terços comencen la retirada. La batalla de Montjuïc dóna pas a la guerra dels Segadors, que dura gairebé dinou anys.
Per aquelles dates a Barcelona es trobava l’exèrcit francès que havia arribat després que Pau Claris, en l’enfrontament de Catalunya amb el rei Felip IV, els hi demanés el seu ajut. També bona part del sud del Principat es trobava ocupat pels terços castellans i ara es dirigien cap a Barcelona per posar fi a la revolta dels catalans.
Les autoritats franceses organitzaren la resistència i gràcies als combatents catalans, es van poder enfrontar a l’exèrcit del marquès de Los Velez que fou derrotat estrepitosament a Montjuïc i obligat a retirar-se a Tarragona per les forces catalanes, però sobretot per la cavalleria francesa. El marquès de Los Vélez, va fer una mala planificació de la batalla, la qual va obligar a la retirada de l’exèrcit real, mentre els catalans romanien atrintxerats sota el comandament de Tamarit i D’Aubigny.
A Barcelona hi havia el carrer dit «26 de gener», celebrant aquesta victòria. Durant la transició, algú inculte de l´Ayuntament va pensar que era per la conmemoració de l´entrada dels nacionals a Barcelona, hi la van canviar de nom. Una qüestió de cultura.
Categorías:HISTORIA
somatemps.me 
Comparteixo plenament el contingut de l´escrit signat per «Esto, ¿aquí?».
En el post de «Viquipèdia» on es descriu l´acció bèl.lica de Montjuïc (1641), es fa més d´una vegada esment de les tropes castellanes com a enemigues i adversaries de les tropes catalanes; d´ací hom pot fàcilment deduir que els nodrits grups d´IRLANDESOS, VALONS, PORTUGUESOS, ITALIANS, GUIPUSCOANS, ALEMANYS, FLAMENCS (1), BISCAÏNS i NAVARRESOS (2) que servien a l´exèrcit de Felip IV, han de ser considerats a efectes d´història militar com a CASTELLANS, cosa realment ABSURDA. Però el més punyent, el més intolerable és que en el dit post de «Viquipèdia» s´aprofiti l´avinentesa per publicitar gratuïtament entitats PARATERRORISTES com Arran i el PSAN, utilitzant com a pretext la celebració [sic] del dia del soldat català (??).
(1) La majoria dels dos-cents cinquanta oficials d´artilleria eren alemanys o flamencs.
(2) Dos terços de navarresos i, segons sembla, un de biscaïns cobrien a rereguarda la frontera catalana de ponent.
Me gustaMe gusta
Lo mejor de este relato es descubrir que en aquellos tercios reales, en los que los castellanos eran una clara minoría, eran «tercios castellanos» y «tropas castellanas». No esperaba yo encontrarme este tipo de cosas por aquí, la verdad. No es que los vascongados, andaluces, gallegos o leoneses sean «castellanos». Es que los irlandeses, los italianos y los suizos también lo son. Vamos, como en tantos relatos de la Guerra de Sucesión en los que uno descubre que los franceses eran «castellanos».
Qué obsesiones tan reveladoras. Pobres sorianos, toledanos o montañeses: siempre tan ricos y poderosos, tan numerosos y omnipresentes. Qué potencia la de Cuenca. Qué poder el de Logroño. Qué ejércitos burgaleses. Qué masas salidas de Ávila…
Y qué cómico todo.
Me gustaMe gusta
Segons l´historiador Francisco Manuel de Melo (1608-1666) (1), testimoni directe dels esdeveniments que relata, les forces militars conduïdes pel marquès de Los Vélez i que foren anorreades el 26 de gener de 1641 a la batalla de Montjuïc, estaven constituïdes per «veintitrés mil infantes de servicio, tres mil y cien caballos, veinticuatro piezas, ochocientos carros del tren, dos mil mulas que los tiraban, doscientos y cincuenta oficiales pertenecientes al uso de la artillería…..La infantería constaba de nueve regimientos bisoños encargados a los mayores señores de Castilla, cuatro tercios más de gente quintada, uno de portugueses, otro de irlandeses, otro de walones, el regimiento de la guardia del Rey, el tercio que llamaban de Castilla, el de la provincia de Guipúzcoa y el de los presidios de Portugal, con algunas compañías italianas en corto número».
(1) MELO, Francisco Manuel de; Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña en tiempos de Felipe IV. Biblioteca Clásica Española, Barcelona, 1885, pp. 160-161.
Me gustaMe gusta