Mossèn Marià Grandia i Soler (Vallcebre 1865 – Madrid 1929), ha estat –fins ara– molt poc estudiat, llevat d’una petita biografia de Mn. Enric Bartrina i de dos articles a l’Erol . Molt probablement és el gramàtic més important del Berguedà. Fou vicepresident del Congrès Internacional de la Llengua Catalana de l’any 1906, els anys d’estudi de la carrera de Filosofia a Barcelona va estar vinculat al Col·legi de Sant Jordi de Barcelona del pedagog Francesc Flos i Calcat.

La seva titulació acadèmica és de dues carreres: la de Teologia i Dret Canònic i la de Filosofia per la Universitat de Barcelona; es va doctorar a Universitat de Madrid. Va gaudir d’una beca per poder estudiar hebreu a Alemanya i fou catedràtic de llatí a l’Institut de Còrdova. Realment sorprèn el seu vocabulari hebreu català de l’any 1902, va tenir certa tendència a considerar al català com a fillol de l’hebreu … i va col·laborar amb el projecte de Diccionari que feia Aladern. Les poques vegades que algú el cita darrerament és per a criticar-lo, llevat, potser, de l’Albert Rossich de la Universitat de Girona.

La seva extensa bibliografia es sorprenent per l’època que li va tocar viure. Fou un articulista polèmic a la Barcelona del tombant del segle XIX i XX. L’objecte del seu estudi fou quasi sempre la llengua, i la seva bibliografia és pot repartir en quatre matèries: la seva llengua pròpia, el català, i les tres llengües clàssiques per excel·lència, hebreu, llatí i grec.

Acava de sortir una biografia de l’estudiós Ramon Felipó, que acaba de publicar conjuntament amb la professora de la Universitat de Barcelona (UB) Maria Pilar Perea; un llibre en què en reivindica i posa en valor la figura, Notes biogràfiques de Marià Grandia i Soler i la seva ‘Monografía lingüística de Vallcebre’ (Llibres de l’Índex).

Felipó diu d´ell: «En la seva època, era el gramàtic més important després de Fabra. Va arribar a publicar un total de setze gramàtiques, una de les quals hebrea. Fins i tot va publicar un diccionari filològic bilingüe català-hebreu, ara per ara també desconegut».

Tot i l’erudició de Grandia, va proposar un model de llengua que va ser rebutjat de ple per la comunitat acadèmica catalanista. Encara en l’actualitat, Joan Solà el qualificava com que: «Era problemàtic. Tenia una preparació increïble, però va defensar tesis, diguem-ne políticament incorrectes, i per això va ser condemnat a l’ostracisme total, ja en vida».

En morir, doncs, el seu llegat va quedar també completament sepultat, com tos el grans gramàtics de l´època que s´oposaren a Pompeu Fabra

Categorías:CATALANS HISPANS, CULTURA, HISTORIA