Traducció de Eduard Tàmaro
El mallorquí Jaume Pujol dugué a terme una traducció inèdita entre 1835 i 1850. Eduard Tàmaro i Fabrícias va traduir la primera part del Quixot, que s’imprimí al català, a la impremta barcelonina de Cristòfol Miró el 1882). La primera traducció impresa gairebé íntegra del segle XIX fou la realitzada el 1891 pel catedràtic Antoni Bulbena i Tussell amb el títol L’enginyós cavaller Don Quixot de La Mancha, i fou reimpresa el 1930 i el 2005. El sacerdot mallorquí Ildefons Rullan també en féu una versió amb el títol L’enginyós hidalgo Don Quixote de la Mancha, Felanitx, impremta d’en Bartomeu Reus, 1905-1906). Octavi Viader, el 1936 en féu també una traducció i Joaquim Civera i Sormaní en va fer una altra a Barcelona (Editorial Tarraco, 1969)
Tanmateix, l’única traducció completa, que fins i tot inclou àdhuc alguns poemes que els anteriors traductors havien deixat en castellà, és la de l’advocat mallorquí i gran cervantista Josep Maria Casasayas, que hi dedicà quaranta-vuit anys durant els quals la va reescriure vint vegades. En va imprimir només vuit exemplars que regalà a cadascun dels seus néts, atès que cap editorial va voler imprimir-la per al gran públic. Aquesta traducció combina els diferents dialectes catalans i posseeix una àmplia i erudita anotació.
Una de les col·leccions més importants d’edicions del Quixot que existeixen al món és la de la Secció Cervantina de la Biblioteca de Catalunya, a Barcelona, que es basa en la col·lecció Bonsoms enriquida després per Joan Givanel.
Categorías:CULTURA
somatemps.me 
Amplio informació: Com bé diu el text de l’article, la traducció inèdita de Josep Maria Casasayas, combina els diferents dialectes catalans, sí catalans. Ell mateix, en una entrevista al Diari de Balears (12/9/2022) va explicar que va voler mostrar tota la riquesa dialectal de llengua catalana i per això va fer que el Quixot parlés en mallorquí, mentre que la resta de personatges «xerren en menorquí, eivissenc, barceloní, valencià, vigatà, alguerès o gascó de la Val d’Aran». Per si algú encara no ho sap, també informo que les fronteres administratives actuals (modernes i artificials) no coincideixen amb les fronteres entre els diferents dialectes. Així, a les illes Balears s’hi parlen 3 variants, al País valencià 2 (el valencià i el castellonès-tortosí) i al Principat de Catalunya, incloent la Franja de Ponent, un bon grapat més (castellonès-tortosí, lleidatà, tarragonès, català central, rossellonès).
Me gustaMe gusta
El mallorquin lo escribiria en mallorquín, a ver si vosotros ahora tambien estais de cuerdo con el genocidio cultural que los catalanistas estan llevando a cabo en mallorca.
Si pompeu fabra no escribe la gramatica catalana hasta 1918 y esa primera traducción esta escrita por un mallorquin entre 1835 y 1850, en que catalan lo escribió….
ala venga a ver cuando dejais en paz a los mallorquines, que hablan una lengua mucho mas antigua que el catalán, concretamente desde el año 123 a.c. en que Cecilio Mételo el Balearicus, conquista para el imperio romano Mallorca y como en todos los territorios conquistados llega el latín y a partir de ahi la lengua romance correspondiente, que no se dejo de hablar desde entonces.
Ni hubo conquista catalana, ni hubo repoblacion catalana, ni se habla el catalan ni ningún dialecto del catalan en mallorca, ya esta bien……
Me gustaMe gusta
Estamos absolutamente de acuerdo en lo que sentencia. El mallorquín en mallorquín y el catalán, catalán. El texto no pretendía nada de pancatalanismo.
Me gustaMe gusta
Aquest comentari traspua ignorància absoluta, mala fe i catalanofòbia en estat pur. No sé perquè perdo temps en respondre una estultícia tan supina, probablement exhibida deliberadament per un colonitzador recalcitrant i suprematista castellà que odia profundament la nació catalana (de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó) i s’entesta a atacar la seva llengua, la seva unitat, la seva història i la seva cultura, encara que per això recorri a les falsedats més tergiversades que hom hagi llegit mai.
Me gustaMe gusta