Multitud de coros conmemorando el monumento a Anselm Clavé

Partitura del Glòria a Espanya

Josep Anselm Clavé i Camps (Barcelona, 1824-Barcelona,  1874)

Revolucionari i autor del ¡Glòria a Espanya! (1864). 

Fill d’un menestral fuster que s’arruïnà, a disset anys es guanyava la vida cantant per cafès i tavernes acompanyant-se amb la guitarra. Milità de molt jove al partit republicà d’Abdó Terrades i col·laborà en els intents icarians dirigits pel seu amic Narcís Monturiol. El 1843 prengué part en la revolta centralista contra el general Espartero, i el 1845 fou reclòs a la Ciutadella de Barcelona. Projectà de sostreure els obrers de l’ambient miserable de les tavernes on se solien reunir i d’unir-los en societats corals, i adquirí nocions de violí, de flauta i de teoria musical i compongué melodies, que eren cantades als cafès. L’èxit l’encoratjà a organitzar, el 1845, una agrupació coral, L’Aurora, mena d’estudiantina, amb flautes, guitarres, mandolines, bandúrries, etc., que obtingué un èxit popular i que transformà en La Fraternitat, societat d’auxilis mutus i primera coral peninsular (1850); era composta per quaranta homes.

Monumento a Anselm Clavé en Barcelona

Clavé componia la lletra i la música de les seves cançons. Aquesta, de melodia fàcil i encomanadissa, fou popular des del primer moment; italianitzant al principi, esdevingué més original i vinculada a la cançó popular catalana en les millors composicions, suplint amb l’espontaneïtat els mancaments tècnics. Literàriament el procés fou més lent: l’inicià amb poesies castellanes de model neoclàssic amb elements romàntics, recollides en els quaderns El cantor de las hermosas (des del 1846) i Flores de estío (1858). L’impuls de la Renaixença el dugué a escriure les primeres composicions en català: La font del roure i Les nines del Ter (1854); Les flors de maig (1859) constituïren un esdeveniment. Més tard introduí els temes del treball i del progrés (Els pescadors, 1861; La verema, 1862; La Maquinista, 1867) i l’alegria de les festes populars (Els xiquets de Valls, 1867; Pasqua Florida, 1868). Féu patent la seva vocació política en La Revolución (1868), obra coral descriptiva en memòria d’Abdó Terrades, i La Marsellesa (1871), arranjament en versió catalana de l’himne francès. Composà cançons patriòtiques com Els néts dels almogàvers (1860), dedicada als voluntaris catalans de la guerra del Marroc, i ¡Gloria a España! (1864).  Escriví també algunes peces teatrals en castellà (entre elles la sarsuela Una zambra en Alfarache, 1851, i la sarsuela bilingüe L’Aplec del Remei, 1858).

Durant el Bienni Progressista (1854-56) intervingué en la política, però la repressió del 1856, durant la qual s’enfrontà amb el capità general Juan Zapatero, li costà el confinament a les Balears. Retornà clandestinament a Barcelona. El 1867 fou empresonat a Madrid, i, en triomfar la Revolució de Setembre (1868), la política absorbí gairebé totes les seves activitats: militant del partit federal i membre de la Junta Revolucionària, formà part de la redacció de La Vanguardia i d’El Estado Catalán, que dirigia el seu amic Valentí Almirall.

Categorías:CULTURA