EL LLARG PROCES: CULTURA I POLITICA A LA CATALUNYA CONTEMPORANIA (1937-2014) 

JORDI AMAT , TUSQUETS EDITORES, 2015

RECENSIÓ D´UN INDEPEDENTISTA 

FONT: http://blocs.mesvilaweb.cat/aandrades/?p=267036

Tinc el llibre de Jordi Amat damunt la meva taula, esperant una lectura atenta. Estic segur que, com tothom anuncia, es tracta d’una obra molt important. Capítols com el que relata la gestació del llibre d’història que Francesc Cambó volia fer escriure a Ramon d’Abadal en plena guerra per mirar de justificar la seva conversió al bàndol franquista, o el que consigna les primeres passes de Jordi Pujol per fer la “construcció nacional” encara dins el marasme de la dictadura, estic cert que seran interessantíssims. A més, Amat escriu bé, molt bé, cosa que fa que la lectura llisqui amb ingravidesa enmig de tantes dades pouades a l’hemeroteca.

Tanmateix, la tesi de partida és tan inequívoca i és en el fons tan antiga que em fa mandra començar. Té gràcia que Jordi Amat sigui del 78. És un home jove, en la plenitud de la seva carrera, que acaba d’escriure, com hem dit, una obra important. El que Amat defensa, però, és molt vell: el fatigós romanço de la regeneració d’Espanya a través del catalanisme. D’un catalanisme, això sí, progressista, obert, jovial, inclusiu i no sé quantes coses més, totes la mar d’enrotllades. Deu ser la joventut allò que el fa ser tan idealista: creure, encara avui, que Espanya té cap ganes de ser regenerada pels catalans és tenir una fe a prova de fets consumats. Però hi ha, entre les idees-força del llibre de Jordi Amat, una que m’inquieta especialment: és aquella que emfasitza “el pes determinant que el pujolisme, com a projecte nacionalitzador, ha tingut en el procés de sobiranització de la societat catalana”. Aquesta idea és precisament la que batega darrera les polítiques més agressives de la dreta espanyola que avui governa a Madrid. És allò d’assenyalar TV3 i la immersió lingüística com els autèntics culpables de la crisi territorial que viu a hores d’ara l’estat espanyol, tot presentant els catalans com uns ninots a qui els han practicat un eficaç rentat de cervell. No sé si Amat és conscient d’aquesta coincidència. No ho crec, perquè sincerament no crec que li fes cap gràcia. A mi em sembla que Jordi Amat, com el Xavier Folch o l’Antoni Puigverd, és un nostàlgic del maragallisme (ell s’autodefineix com “un catalanista desorientat”), i que aquest posicionament ideològic, ben legítim, el fa idealitzar una Catalunya “desacomplexadament espanyola” que no va existir mai.

Perquè Catalunya ha estat –i encara és–espanyola, per raons històriques, per la seva pròpia feblesa, per la força dels veïns, i fins i tot, en ocasions, perquè és el que més li ha convingut. Però el que no ha estat mai –ni tan sols en aquella mítica època del Cobi, que és també la de la primera xiulada massiva al Rei–és desacomplexadament espanyola. Com a “regió” espanyola, Catalunya ha estat sempre un desastre, un andrògin, un experiment fallit. Catalunya, per als espanyols, és un problema. És el problema. Voler vendre, a través d’una interpretació parcial (com ell mateix confessa), que hi va haver un temps en què aquest problema es va superar gràcies a la influència d’un catalanisme més generós i obert de mires, és enganyar-se. Només cal recordar de quina manera va acabar el molt generós intent de Pasqual Maragall de convertir Espanya en un estat realment plurinacional.

Ara bé, l’obra de Jordi Amat hauria de servir per fer-nos reflexionar sobre com pensem el país ara que es troba en una cruïlla històrica. Té raó quan afirma que massa sovint s’ha posat l’honor patriòtic per davant de la valoració estrictament cultural o literària. Té raó quan assegura que de vegades s’ha induït a percebre la llengua castellana com un element aliè a la nostra cultura. Té raó quan reivindica el maragallisme –entès com un moviment republicà liberal i europeista, basat en una capital moderna i cosmopolita–com un dels vectors que han contribuït decisivament a conformar la Catalunya actual. Fins i tot en la hipòtesi que el país esdevingui independent en els propers anys, caldrà fer un esforç per incloure-hi tots aquells que en algun moment s’han pogut sentir bandejats del catalanisme –els que ara estan desorientats, per fer servir la seva expressió–per culpa d’una visió massa estreta de la catalanitat. Si molt convé, caldrà també incorporar el Cobi al panteó de les icones nacionals. A Jordi Amat, per defensar coses com aquestes, l’han crucificat des de “la ximpleria disparada en 140 caràcters”, i això només indica que encara hi ha gent que té por d’obrir el compàs a l’hora de configurar una catalanitat que serà inclusiva o no serà.

Per totes aquestes raons, la lectura promet i us la recomano vivament.

Jordi Amat

Categorías:BIBLIOTECA Y CITAS