» Vós d´Espanya sou la glòria,
Vòs lo so, del Principat;
nostra pàtria i nostra història.

Vós, oh Verge ens ho heu donat;
tronos són de vostra glòria
Covadonga i Montserrat»

A la Inmaculada. Patrona d´Espanya

Jacint Verdaguer i Santaló va néixer a Folgueroles (Plana de Vic), l´any 1845 en una familia de pagesos i picapedrers de profundes conviccions catòliques. Ell, com a fadrí que era (el tercer de vuit germans), fou enviat al seminari de Vic, a l´edat de deu anys per tal de realitzar els seus primers estudis en règim d´externar, que li permeteren treballar com a jornaler a la Masia de Can Tona. Als quinze anys ja conmençà a escriure les seves primeres composicions poètiques (signava com «Un Fadrí de la Muntanya»), i va despuntar mercés al seu ric lèxic català, ple de nous mots de gran puresa i forta expressivitat.

Poesia religiosa i bucòlica, estudis dels clàssics i col·laboracions amb els esbarts de Vic, son les seves primeres expressions que comencen a arribar a un públic reduït. però que gaudeixen de la seva lírica i musicalitat sense comparació. És l´època dela vifalla, del Reinaixement i en ella la restauració dels Jocs Florals, el català es conreat per nombrosos escriptors i poetes; Aribau (L´oda a la Pàtria) el 1833 és el punt de partida. Influït pels vigatans lletraferits del seminari i el vallfogonisme imperants, Verdaguer escriu poesia.

El 1868 presentà als Jocs Florals una de les seves primeres composicions, L´Espanya neixent, un poema sobre Colom, el descobriment d´Amèrica, la Hispanitat i L´Atlàntida. No tingué sort i el poema no rebé ni un accèsist. L´any 1870 fou ordenat prevere i destinat a Vinyoles d´Oris. En aquest poble va escriure poesia de tipus religiós i místic, i va començar a esbossar el poema èpic de la literatura catalana, L´Atlàntida, on el poema L´Espanya neixent fou el seu esboç embrionari.

Però la seva salut malaltisa, el portà a buscar un nou destí, i aixi va entrar en contacte amb el Marquès de Comillas que lànomenà capellà dels vaixells de la Companyia Transatlàntica. Les seves llargues estades a Amèrica li varen respresentar la creació d´un nou tipus de poesia, en que hi subintejen els temes patriòtics amb l´enyorança de la terra deixada (L´emigrant, Lluny de ma terra, Sortint de Cadis) i sobretot d´asentar les bases de L´Atlàntida.

L´Atlàntida, definida per Marià Manet com: «una sumptuosa síntesi: un poema d´intenció cristiana, centrat en la idea de la culpa, però bastit principalmente amb carreus de la mitologia grega i de les tradicions celtes, i coronat amb l´emoció renaixentista dels grans descobriments geogràfics». La creac`ó cósmica de L´Atlàntida és la creació d´Espanya, la de la Hispanitat, la descoberta d´Amèrica:

«I a tu qui et salva, oh niu de les nacions íberes,
quan l´arbre d´on penjaves al mar foy submergit?
qui et serva, jove Espanya, quan lo navili on eres
com a gondola amarrada, s´enfonsa migpartit?
L´Altissim¡ Ell, de nàufrag tresor omplint ta popa
del Pirineu, niu d´àgiles, t´araca als penyalars,
dessota el cel més blau, darreta eix mur d´Europa,
i al bressoleig, com Venus, de dos inmensos mars»

El nom Plus Ultra

Les llegendes medievals, les tradicions mitològiques, el cataclisme, la creació d’Espanya, les ïlles, la descoberta d´Amèrica, la Hispanitat. La força creativa de l´obra de Verdaguer és insuperable, el seu ric lèxic (difícil d´entendre per molts), la musicalitat, la força imaginativa; va conseguir que per primera vegada el català s’introduís a Europa. L´obra fou traduïda a moltes llengües i va permetre a Verdaguer situar-se en el firmament de la literatura catalana.

L´Atlàntida esdevé el punt fonamental de la literatura catalana, de la poesia hipànica de llengua no castellana, un homenatge a la gesta d´Amèrica, protagonitzada per tots el pobles ibèrics.

El últims versos de L´Atlàntida són dignes de recordar:

«Lo savi ancià, que des d´un cim l’obira,
sent estremir lo cor, com una lira;
veu a l´àngel d´Espanya, hermós i bell,
que ahir amb ses ales d´or cobrí a Granada,
eixemplar-les avui com l´estelada
i fer-ne l´ampla terra son mantell.
Veu morgonar amb l´espanyol imperi
l´arbre sant de la Creu a altre hemisferi,
i el món a la seve ombra reflorir;
encanar-s´hi enlaira a sa escomesa;
-Vola Colom… ara ja puc morir¡»

 El 1879 publicà Idil·lis Cants, recull de la poesia de caire religiós, i es dedicà a escriure el seu segon poema èpic Canigò, poema bèl·lic i mistic, on plasma la Catalunya plena de llegendes y d´enyorança per una perduda Edat Mitjana. Situada sobre l´any mil, la data del naiximent de Catalunya, narra les aventures de Tallaferro en les lluites contra els musulmans.

Fixada la seva residència a Barcelona (al Palau de Comilles), hi romangué durant disset anys, el·laborant nombroses poesies i escrits, i col·laborant en publicacions de caire religiós i catalanista (sempre tenint clar la seva profunda hispanitat):

» Dalt al bell cim del Pirineu un dia
son vol parava l´àliga francesa,
i girant a l´entorn la ullada encesa
vegé al lleó d´Espanya que dormia:
-Ara és l´hora, cridà, l´Espanya es mia¡-
i afalconant-se amb pèrfida escomesa,
da sa corona i d´ella i tot féu presa
que de ferro amb ses urper estrenyia.
Lo ferreny català, que estava alerta,
sa mare pàtria al contemplar captiva
excalmà, al oll posant-se lo trabuc:
-Mentre el lleó d´Espanya se desperta,
jo alçant-ne el sometent, `liga altiva
vaig a esperar-te en los turons del Bruc»

Catalunya a l’any vuit

L´any 1890 va caure en profundes depressions, iniciant-se en pràctiques exorcites (amb el recolçament d´una família barcelonina, que l´afecta negativament). Fou suspès pel bisbe de Morgades i enviat al santurari de La Gleva. durant aquest temps no va cesar en la publicació d´obres poétiques, malgrat el seu estat fisic i psiquic. Trasslladat a Valvidrera, morirà el 13 d´abril de 1902 rodejat d´una gran aureola de popularitat i religiositat.

Independentment de les seves obres èpiques més celebrades (L´Atlàntida i Canigò), Mossèn Cinto Verdaguer va conrear molts temes patriòtics i religiosos. He fet un breu recull (molt breu davant la monumental obra del poeta) d´aquelles poesies que he considerat més representatives, des d´un caire hispànic i català:

«Dels Catalans sempre sereu Princesa,
dels Espanyols Estrella de l´Orient,
siau pels bons pilars de fortalesa
pels pecadors lo port de salvament»

Virolai

«I els dos que tu volies per llaços en Espanya
dels cristians que hi naixen, com blat entre cisanya durant la flor aquí:
d´un vell planer de verges serà Riquilda mare,
de sants i solitaris serà mirall pare
lo penitent Garí»

Llegenda de Montserrat

«Lluïsos d´Espanya,
seguim nostra estel,
del plà a la muntanya,
de la terra al cel»

A Sant Lluis. Himne de Lluïsos a Montserrat

«Diu que per dot Déu vos donà l´Espanya:
guardau-la Vós, guardau-la eternament;
guiau-la a Déu, des d´eixa gran muntanya,
com als Reis l´estrella d´Orient»

Himne de la Coronació

«Donau abric a Espanya, la malmenada Espanya
que ahir abrigava el món,
i avui és com lo cedre que veu en la muntanya
descoronar son front»

A la Reina de Catalunya

«Tabor de nostra Espanya, per tos graons de roca
que sants. que reis i héroes pujaren cap el cel;
Quina aligà en tes torres un vespre no s´ajoca?
quin rossinyol no hi canta del alba al clar estel?»

 A al Verge de Montserrat

«Per ço da Ducs i Comtes a Provença,
i per bandera a Espanya un tros del seu penó;
per ço ni un peix se veia dintre la mar inmensa
que no dugués les barres d´Aragó.»

A Barcelona

«Lliure de Cadenes la sempre invicta Espanya,
de llor cenyit son front
amb refulgenta espasa tenyida amb sang estranya
del Pirineu altivol escriu en la muntanya:
Venci a Napoleon.»

Manso

«Des de Vic a Barcelona
veu los pobles en rebull;
les paraules que s´hi senten
són de: Visca l Archiduc;
Visca en Carles terç lo d´Austria;
muira en Felip lo d´Anjou;
Lo crit que s´alçaen l´Ausona
per tot Espanya retruny»

Los Vigatans

«A arrencar la Creu d´Europa
véne quatre-cents naus;
si avui no escona la Lluna,
què en vol fer Deu de sos llamps?
Millor llamps li sou vosaltres,
naus d´Espanya, sempre avant;
al topar-se Europa i Asia,
una o altra al fons del mar.»

La Batalla de Lepant

«Qui vol veure viu en Balmes.
corre, corre cap a Vic,
lo veurà en ses darreries
agonitzan en son llit…
A Espanya onà una estrella
lo cel, donat-li aqueix fill,
i aqueixa estrella s´acluca
quan arriba el zenit¡…
Oh Espanya, ma dolça Espanya,
pogués escriure un dia
escriure un dia i morir¡…
Lo sol tarmunta la serra;
plorau, campanes de Vic;
per Espanya i per Europa,
que negra baixa la nit;

La mort de Balmes

Lo Tocagaytes. REVISTA L’ESCLAT. FEBRER DE 1999

Categorías:HISTORIA