Escriptor, lingüista i traductor resident a El Masnou, Pau Vidal de formació és filòleg. En una entrevista per l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació, prosa  algunes coses molt interessants i unes altres què són barbaritats.

Recollim les idees interessants, com ara que la immersió lingüística no ha servit per salvar el català. Des de fa temps que des Somatemps defensem que el català fruit de la immersió lingüística és una llengua sintàcticament castellana amb lèxic català. Hi ha altres idees o judicis més discutibles en l’entrevista, però aquí queden recollits.

Per tant, entenc que vostè creu que científicament es pot afirmar que el català tendirà a desaparèixer.
Hi està tendint. És un titular que fa de mal pair, però el català està desapareixent. Cal dir que, a diferència d’altres casos de la història on s’ha interromput la transmissió intergeneracional de la llengua –o sigui, que els pares han deixat de parlar en la seva llengua als fills i passen a parlar-los amb la llengua dominant-, aquí hem resistit. El català està sent transmès de pares a fills, sí, però al preu de la dissolució d’una llengua en l’altra. La llengua dominant, la llengua general, es va infiltrant en la dominada. I no ho dic pels barbarismes, que si el “carajillo” o el “bocadillo”… No, em refereixo, per exemple, a l’adopció per part de la llengua dominada –el català- d’estructures de la llengua dominant –el castellà-. En la modificació de l’ordre de la frase. Per exemple, quan truquem a casa d’algú, fins ara dèiem: “Que hi ha en Joan?”. Ara, sovint es diu: “Hi ha el Joan?“. O directament: “Està el Joan?”. També fonèticament, anem perdent les vocals. Al Camp del Barça, quan diuen la “o” de “nord”; la “o” oberta va mutant cap a una “o” tancada. Amb la “e” passa el revés. A qui li sembli que això són canvis menors, que pensi que aquesta mena de coses són el que dóna singularitat a un codi; d’altra manera, sinó, acabem sent una variant del codi superior. És el que li passa al gallec; el que sentim pel Telenotícies és tan castellanitzat que a les televisions ni es tradueix. És més un dialecte del castellà que altra cosa.

En relació a les noves generacions que van poblant les escoles, quina és la situació del català?
El mateix. Una forma molt cruel de comprovar el que us deia és sentir com parla la canalla. Si tu els sents de lluny, l’entonació és completament diferent de la que tenien els nens 25 anys enrere. Fa esgarrifar. És com si parlessin un altre idioma.

Es pot afirmar que tenint un estat la situació del català seria indefectiblement millor?
No, no. De fet al contrari. Un estat no assegura la llengua, de cap de les maneres, i el cas més evident el tenim ben a prop, és Andorra, on el català –l’única llengua oficial- està perdent terreny molt i molt de pressa, a mans del portuguès, del francès i sobretot del castellà. Per tant, tenir un estat no és garantia …

Carod Rovira deia: “el català, millor que es parli malament que no pas que no es parli”.
Això és la moral del derrotat. Entenc perquè ho diu, però… Jo estic més aviat amb en Monzó, que va dir un dia que les agonies, quan abans s’acabin, millor. Per tant, jo per viure aquesta agonia en directe… prefereixo que s’acabi aviat. I que consti que no em refereixo a qui està aprenent el català ara mateix, vingui d’on vingui, sinó a l’autòcton, que es va deixant contaminar. Perquè estigui així, prefereixo que s’acabi aviat.

Categorías:CULTURA, MITES NACIONALISTES / MITOLÓGICAS