Extracte de entrevista de Xavier Rius a Valentí Puig.

– El procés ha generat un complex de superioritat dels catalans: es parla d’Espanya com un país bananer. És cert que allà tenen Bárcenas, però aquí tenim Pujol, entre d’altres.

Al meu parer, Espanya no és un país bananer. Què és un país bananer? És un país de disfuncions totals, gairebé un Estat fallit. Per descomptat és un país sense la sanitat, la seguretat social, les infraestructures i l’Estat de dret que té Espanya. Sí, hi ha comportaments bananers però això passa en gairebé tota Europa, especialment al sud. Però permeteu-me dir que fins i tot entre Berlusconi i Chávez ha una diferència. Bé, doncs Catalunya tampoc és un país bananer, encara que em costa entendre el sentiment de superioritat, pel qual Catalunya és més democràtica, culta i europeista que el conjunt d’Espanya. Això és xovinisme, un català-centrisme molt poc del segle XXI.

– Resten intel·lectuals a Catalunya?

El nacionalisme, i més donat el procés cap a la secessió, ha creat la figura de l’intel·lectual addicte, de quota, tertulià que fou apologista d’Artur Mas fins fa uns dies i ara ho és de Puigdemont. Per a mi això no és un intel·lectual. És un activista. Sospito que el nacionalisme català mai va tenir menys qualitat intel·lectual que ara. Queden aquí els intel·lectuals no nacionalistes, amb molts matisos. I el més inquietant és que l’argumentació secessionista ha tingut una presència mediàtica tan desproporcionada, sobretot si considerem els resultats electorals, en què es veu una societat dividida. De manera que només amb més respecte al pluralisme podria descompensar aquesta desproporció.

– «Després de l’ebullició independentista serà gairebé inevitable una frustració». També ho diu vostè. És un auguri?

Si excites l’emocionalitat nacionalista fins al punt de dir que Espanya ens roba o que es pot, contra tota evidència, sortir d’Espanya i quedar a la Unió Europea, si fas això de manera constant, els que hagin confiat que la independència estava a la volta de la cantonada se sentiran molt frustrats. Llavors caldrà veure en quin sentit es concentra o es transforma aquesta frustració, més conflicte o indiferència, més abstenció o noves maneres de mobilitzar.

– La precarització de les classes mitjanes decanten el poder cap a un costat o cap a un altre? Al meu entendre, a Catalunya s’han fet sobiranistes i a la resta de l’Estat s’han passat a Podem.

Va ser així, però en aquests últims temps em sembla que la classe mitjana catalana ha desconnectat de l’independentisme, per cansament, inseguretat i sentit comú. Pel que fa a Podem, veurem que fa des dels seus escons parlamentaris i fins a quin punt tanta gesticulació fatiga als seus seguidors o acaba substituint al PSOE. Per això és millor que estiguin al parlament que sigui.

– Tinc la teoria personal que el procés afectarà l’autoestima dels catalans.

Com podria ser d’una altra manera quan hem vist al president de la Generalitat als peus de la CUP? Un cop més, la gestió accelerada d’una transformació social i política, en un o altre sentit, està sent un fracàs. Llegim més a Vicens Vives i menys a Fontana.

– També esmenta la manca d’autocrítica.

És una manca temporal, sobredimensionada per les descàrregues d’indocumentació i desinformació que es generen per part del bloqueig mediàtic sobiranista. De nou, la quota: és que a Catalunya només hi ha un sociòleg capaç d’interpretar els destins de la pàtria? TV3 i Catalunya Ràdio són un servei públic o una oficina de connexió? Un reequilibri de l’espai mediàtic faria molt per l’higiènic exercici de pluralisme però, és clar, ja es veu que això no ho arregla el CAC.s Vives i menys a Fontana.

– Jo vaig deixar de creure a la societat civil el dia que es va cremar el Liceu. El van haver de reconstruir administracions. ¿Això de la societat civil és un mite?

Ah, el Liceu. Allò va ser una mena de pacte del capó. Em temo que sí, en bona part l’existència d’una societat civil catalana molt diferenciada de tot Espanya és un mite, però segurament no ho va ser en altres fases històriques. La idea que Catalunya no ha tingut influència a Madrid és una falsedat. D’altra banda, el panorama és contradictori: una política sovint rupestre i un empresariat que obre mercats a Corea del Sud oa Àfrica, un independentisme friki sense autocontrol i una classe mitjana necessitada de seguretat i moderació. La llista és llarga. /

Categorías:MITES NACIONALISTES / MITOLÓGICAS