Als darrers dies del mes d’octubre de 1937, en plena guerra, el Govern de la Generalitat de Catalunya, acordà el nomenament d’en Bertran de Quintana, com a Jutge especial pels treballs d’inhumació dels cossos dipositats en fosses comuns del Cementiri de Montcada i Reixac, per tal d’aclarir tots els fets succeïts durant el domini de la FAI, entre el període des de 19 de juliol de 1936 fins al 3 de maig de 1937.També va estar motivada aquesta actuació de la Generalitat per investigar si a Montcada havien inhumats aviadors de nacionalitat francesa(2) i que el Govern de França reclamava a la Generalitat. La recerca sobre aquests aviadors va ser infructuosa.Aquesta primera exhumació ordenada per la Generalitat de Catalunya va començar a finals del mes d’octubre de 1937 fins al gener de 1938. Aquests desenterrats foren realitzats des de la fossa comú situada a la banda esquerra -avui desapareguda- dintre del cementiri, junt al mur. Desprès d’examinats, foren enterrats novament a una altra fosa que està actualment situada perpendicularment on es troben el magatzem, l’oficina i dipósit de l’esmentat cementiti. Aquesta segona fossa està parcialment desapareguda, doncs, una mitad d’aquesta es van construir una nova filera de nínxols, la data d’aquesta construcció no s’ha pogut determinar documentalment, però la podem situar entre els anys 1970 atès un testimoni que va afirmar que el seu pare va estar treballant de peó junt al constructor Solano, el qual tenia encomanada la contractació d’aquestes ampliacions. La majoria dels cadàvers –manifestà aquest testimoni- trobats en aquesta fossa tenien els senyals propis dels efectes dels afusellaments: un tir al crani.(3)La la FAI havia obert una tercera fosa que no va ser usada pels anarquistes, avui i són construits ninxols. (4) El número de desenterrats per orde del senyor Bertran de Quintana, arribà als 450 cadàvers i no havent-se trobat els esmentats aviadors francesos, és renuncia a seguir amb les exhumacions, fins que el 27 de Maig de 1940, finalitzada la guerra, prosseguien novament les recerques i aquesta vegada fins a la totalitat, és a dir, allà on ho havia deixat el Jutge Bertran. Aquestes inhumacions van resultar 1176 cadàvers, d’aquests van ser identificats 444 (450 si sumem els cadàvers dels aviadors), la resta, és a dir: 732 no van ser identificats.

D’aquests cadàvers exhumats i reconeguts sumaven 444 segons les dades investigades. (450 – 6 aviadors italians per estavellar-se l’avió que pilotaven, son 444 cadàvers), tots ells, relacionats amb paper timbrat i signats pel secretari de l’ajuntament Sr. Argelaguer i per l’alcalde Joan Mogas Ventura amb data 22 de gener de 1941. D’aquests 444 identificats i enregistrats van ser traslladats una part important a diferents localitats; uns 85 van ser dipositats en nínxols del Cementiri municipal de Montcada, 21 i són en el panteó dels tradicionalistes, i uns 5 més en el panteó de la Maestrança d’Artilleria.

En el nostre cementiri ens troben, així mateix, 21 veïns de Montcada i Reixac afusellats, mitjançant una filera de 21 tombes. Aquests no hi són enregistrats a Montcada, doncs, va ser assassinats a unes altres poblacions.

Durant el mes de maig de 1940 van ser publicats, a instància de l’ajuntament de Montcada Reixac, diferents llistats de cadàvers en els medis de la premsa barcelonina, reclamant l’atenció de persones, principalment dels familiars i amics, per poder facilitar la identitat de les despulles exhumades, a través als detalls com: vestimenta duta, sexe, color dels cabells, calçat, tatuatges, l’edat aproximada del cos, etc. Etc..

El número total de fixes obertes, segons consta en la documentació estudiada va ser 1155 fixes i 21 sense, que fan un total de 1.176 cadàvers. Aquesta xifra es podria arrodonir amb uns 1200 cossos, atès les dades que hem pogut contrastar i els errors propis que s’han comés atès les circumstàncies i les dificultats per comptabiltzar aquests tipus de control, no podem afirmar més enllà de les xifres investigades i naturalment no les podem donar per definitives, però si documentades.

Els cadàvers que varen ser enviats al Valle de los Caidos (Madrid) van ser 7 cossos, tots ells identificats, segons un ofici de presidència d’aquest Ajuntament de data 16/3/1959 i número de sortida 740 adreçat al jutge de Pau del nostre municipi. D’aquests set cossos, el setè va ser enviat al cementiri de Nules (Castelló), la resta al Valle de los Caidos. Aquest trasllat va estar ordenat mitjançant un ofici-circular del Ministeri de Governació i que signava el general Camilo Alonso Vega el 31 d’octubre de 1958.

En un document trobat a la carpeta de Cementiris (Guerra Civil) , s’exposen aquestes dades: (5) “TOTAL DE CAIDOS 1.197(6)

Panteón Caídos de la localidad 21; Panteón Caídos de la Maestranza 5; Panteón Caídos Tradicionalistas 26.(7) Fosa ampliación 12; Caídos colocados en nichos 85; Fosa sin reconocer (aproximadamente) 600; Caídos trasladados al Valle de los Caídos 7; Caídos trasladados a otras localidades 441.”

Ricard Ramos Jiménez
Montcada i Reixac,

Notes:

(1)Treball efectuat sobre les dades que s’han trobat a la carpeta “Cementiri Municipal – Guerra Civil” i que havia estat al departament de Governació (negociat de cementiris) i que que ara està l’arxiu general d’aquest ajuntament.
(2) Podem afirmar, per la documentació consultada, que havia en ninxols els cossos de sis aviadors italians que van ser abatuts per avions republicans de l’aeròdrom de Sabadell. Tots aquests cossos i les circunstàncies de la seva mort tenia coneixement la Generalitat, què ordenà la situació d’aquests cadàvers perquè fossin dipositats en ninxols i no pas en la fosa comú, com era el procediment, així com ordenava al tresorer de la Generalitat fer-se càrrec de les despeses d’aquestes inhumacions efectuades sobre els darrers dies del mes d’octubre de 1937.
(3) Testimoni d’en Joan García Herrera, regidor d’aquest ajuntament.
(4) Aquesta afirmació ha estat contrastada per la documentació trobada i pel testimoni del senyor Miquel Capella.
(5) Sobre aquest document opinem que és tracta d’ un document no massa fiable, doncs, esta sense firmar i sense data.
(6) Aquesta xifra es practicament coincident (1198) amb l’autor del llibre d’en Miquel Sánchez “ La segona República i la Guerra Civil a Cerdanyola (1931-1939) Publicacions de l’Abadia de Montserrat . BCN any 1993.
(7) Hem pogut veure que en realitat hi eren fins l’any 1936-1939: 21 els cadavers dipositats en aquest panteó “Tradicionalista” i posteriormente a l’anterior data hi ha 5 més. (als laterals del panteó).

AMPLIACIÓ, MÉS DADES.

El número d’assassinats hauria estat més nombrós, atès allò que s’explica en un llibre recentment escrit sobre un personatge de la FAI/CNT anomenat José S. , un anarquista que va ser “patrullero” de la FAI, una acurada investigació realitzada per l’autor del llibre Miquel Mir i Serra .(1)
Segons es pot llegir, aquest membre de la FAI va participar activament junt amb Mauricio B., un jove aprenen i ajudant de José S., en nombrosos actes de robatori i assassinats d’aquelles tristes patrulles urbanes que van causar tanta desgracia i tantes morts innocents. Entre aquestes accions de violència, era practicat l’afusellament a les tapies del Cementiri de Montcada i segons l’estatus social de les víctimes i per fer desaparèixer qualsevol rastre, eren portats, una vegada morts en els mateixos camions i amb una destinació distinta de la inhumació, doncs, amb la complicitat de la majoria d’obrers anarquistes de l’Asland, eren cremats en el forn de l’esmentada fàbrica cimentera. D’aquesta manera van fer creure a llurs familiars que estaven desapareguts o bé havien fugit a l’estranger.

En conseqüència, cal pensar que el nombre de morts a les tapies del Cementiri de Montcada es pot elevar a una xifra més alta , segons les investigacions efectuades desprès de les inhumacions efectuades per les antigues autoritats de la Generalitat i posteriorment desprès de la victòria de les tropes nacionals, i acabada la Guerra Civil.

Seria difícil saber amb exactitud el numero de les despulles que van ser cremades als forns de la fàbrica, això caldria veure i comprovar el número de desapareguts en aquella trista etapa, és a dir entre 1936 i 1937, moment aquest, que els comunistes estalinistes i republicans,en el poder, es van fer càrrec de l’ordre públic i decidir el desmantellament de les “Patrulles de Control” i arrencar tots els nuclis de poder de la FAI. A partir de 1938 els anarquistes eren perseguits pels comunistes i l’amenaça imminent dels feixistes, és en aquest moment que José S., decideix fugir a l’exili, amb una bona quantitat de caixes que seran emportades a la Gran Bretanya a través de la col.laboració d’un brigadista anglès. Entre aquestes caixes estan els objectes de valor robats de cases i de les esglésies espoliades, com també aquells papers que han servit, perquè Miquel Mir hagi escrit aquest llibre i també d’algun testimoni, avui mort, d’aquesta, fascinat i dramàtica història.

1) “Diario de un pistolero anarquista” Miquel Mir. Edicions Destino, col.lecció Imago mundi volum 128 BCN 2007.