Visita de Jordi Pujol a Montserrat el 28 de junio de 1980, recién elegido President de la Generalitat. Marc Taxonera, con gafas de montura de pasta color negro, mira a la cámara

Entrevistat a la revista Lligall, aquest monjo de Montserrat ja difunt, Marc Taxonera i Comas, historiador, bibliotecari i arxiver, repasa la història que va viure en persona i realitza judicis interessants. Durant la Guerra Civil la seva familia va fugir a Pamplona i es va allistar a un Terç de Requetès. Amb els anys es va fer catalanista i l’any 2000 va rebre la medalla Sant Jordi de la Generalitat.

Recollim un extracte:

… Pel que ha explicat en algunes entrevistes, vostè va viure la Guerra Civil des dels dos costats i no veu gaire clar el que convenim a anomenar procés de recuperació de la memòria històrica. En què basa la seva crítica?

Perquè la gent encara està massa influenciada pel que va passar a la seva família. Perquè una cosa és haver passat la guerra directament i una altra ser-ne un fill o un nét. A la gent que va patir li és molt difícil reconèixer que ells van patir però que els altres també van patir.

És partidari de revisar els consells de guerra del Franquisme?

Si ara es revisa el procés de Lluís Companys, per què no han de revisar el d’un cosí meu a qui també van condemnar, encara que no el van matar? I els tribunals populars, per què no s’han de revisar, si eren tan il·legals com els consells de guerra?

Com valora el paper de la Generalitat durant els primers mesos de la Guerra Civil? Creu que estava al corrent del que passava?

Ventura Gassol, el mes de setembre del 1936, arriba a la Generalitat, com cada matí. I l’agafen, el pugen a un cotxe i el porten al Prat, i amb un avió el treuen fora perquè no li poden garantir la vida. Aleshores té culpa el Govern, perquè no va fer res. Sí, la Generalitat n’estava completament assabentada, des del primer moment. Ara apareixerà un llibre, El preu de la traïció (de la FAI), on s’explica que els doscents mil francs que van pagar els maristes francesos per salvar els maristes d’ací no van servir per salvar-los.

Ho explica Joan García Oliver en les seves memòries. El secretari general de la Comissaria d’Ordre Públic, que es deia Josep Vidal, i que en començar la guerra va salvar molta gent, entre ells alguns monjos de Montserrat, quan la CNT es va apoderar i es va instal·lar a la Comissaria va haver de marxar a l’estranger, perquè ell els havia perseguit. Quan es va dissoldre el Comitè de Milícies Antifeixistes, van entrar a la Comissaria Dionís Eroles, Aurelio Fernández (dirigia un centre d’investigació que estava a la Gran Via/ Passeig de Gràcia de Barcelona) i, sobretot, Manuel Escorza del Val, que estava instal·lat a la casa de Cambó, des d’on decidia a qui s’havia de matar i a qui no.

Entre la documentació que la CNT es va endur a Londres, s’han trobat les llistes del que cobraven cada mes les patrulles de control. A les patrulles hi havia representants de diferents partits. En una torre de davant de casa, al Passeig de Gràcia xamfrà amb Bonavista, hi havia instal·lats uns d’Esquerra que també mataven gent. Ho explica Joan Pons, un representant d’Esquerra Republicana en el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, en unes memòries que va escriure als anys quaranta i publicades ara. Quan es van dissoldre les patrulles de control, ell diu: «Si això s’hagués fet l’agost del 36, tot el que ens hauríem estalviat!».

Vostè ha dit que només l’Església ha demanat perdó. Qui més creu que ha de reclamar perdó?

L’Església ha demanat perdó. Tots els partits i sindicats que existien abans de la guerra van cometre atrocitats i haurien de demanar perdó. El PSOE, la UGT i Esquerra n’han de demanar. Comissions Obreres no ha de demanar perdó de res, perquè no existia. Dels altres ja no en queden. Va ser només una part, d’acord, i hi va haver gent d’un costat i de l’altre que van salvar gent. Carles Pi i Sunyer va dubtar si havia de marxar, però davant d’aquella situació va creure que s’havia de quedar perquè així ajudava a apaivagar els ànims. Gent com aquesta no ha de demanar perdó, però el seu partit sí.

Categorías:HISTORIA