Església original de Santa Maria de Sants
Durant el fets de l’estiu de 1909, coneguts com la Setmana Tràgica, els revoltats van intentar incendiar la parròquia sense èxit. El seu emplaçament al mig d’un barri obrer per excel·lència, poblat de classes proletàries que patien mancances, suposava un greu risc per la integritat del temple davant el creixent ambient revolucionari viscut durant el primer terç del segle XX.
Els últims dies d’aquesta església estan inevitablement lligats a la figura de mossèn Josep Puig i Moliner. Aquest capellà tenia ja 72 anys quan al febrer de 1936, després de la victòria de les esquerres del Front Popular a les urnes, es va produir un segon intent de cremar l’església novament fallit. Només cinc mesos després va arribar el 19 de juliol de 1936. A Barcelona el clima de violència que s’hi va viure va fer que les ires de molts es projectessin contra les esglésies. Santa Maria de Sants va ser, aquest cop sí, incendiada i pràcticament destruida.
Només hi varen quedar les parets i l’alt campanar. Uns mesos després l’ajuntament va decidir enderrocar el poc que encara quedava dempeus. Al seu torn, mossèn Puig i Moliner va ser víctima d’una persecució implacable fins que el 15 de setembre d’aquell mateix any un escamot armat de milicians de la FAI el va detenir. A la nit va ser conduit fins a les portes del cementiri de Montcada on va ser afusellat.
Per a uns mossèn Puig i Moliner passarà a la història com un capellà col·laboracionista amb els sublevats que havia aplegat un important arsenal d’armes dins de l’església per lliurar-les als militars facciosos; per altres, en canvi, serà un religiós màrtir i innocent, covardament assassinat per un grup d’anarquistes fanàtics.
Acabada la Guerra Civil, en el mateix lloc s’hi va reconstruir la nova església de la parròquia de Santa Maria davant de la plaça de Màlaga (avui Bonet i Muixí).
Imatge de les restes de l’església de Santa Maria, després de ser enderrocada
Categorías:HISTORIA
somatemps.me 
Deja un comentario