ETAPES HISTÒRIQUES DEL PENSAMENT MEDIEVAL

Amb totes les limitacions d’una classificació que no va deixar de ser convencional, podem distingir quatre etapes en el pensament cristià medieval: Una primera etapa abraçaria del segle VI al IX, i culmina amb l’Imperi Carolingi. En aquesta etapa s’inicia una reorganització de les escoles, amb base al trivium i el quadrivium. Una segona fase va des del segle X fins al XII. És l’època de la reforma monàstica, de la primera escolàstica, i del màxim esplendor dels monestirs com a centres de producció intel·lectual. La tercera fase és l’edat d’or de l’escolàstica: el segle XIII. El protagonisme intel·lectual i docent passa dels monestirs a les Universitats. Figures estel·lars són Tomàs d’Aquí i Joan Duns Escoto. La quarta i ultima fase tanca l’escolàstica. Comprèn el segle XIV (i part del XV). Comença el divorci entre fe i raó: la figura més representativa es Guillem d’Ockham.

Primer període

Abraça des de la caiguda definitiva de l’Imperi Romà, escenificada pel destronament de l’últim emperador romà, Romul August, per l’hèrul Odoacre, l’any 476, fins a la decadència de l’imperi Carolingi amb la mort de Carlemany, l’any 814. La primera part d’aquest període es caracteritza per la decadència, l’esfondrament de les antigues institucions, la pèrdua de la tradició clàssica, la inestabilitat política i la inseguretat. Les ciutats entren en decadència i la societat europea és primordialment rural. Un esdeveniment de gran importància per a la recuperació cultural i la conservació de les obres escrites és la fundació de l’ordre Benedictina al monestir de Monte Cassino per Benet de Nursia l’any 529. En la promulgació de la seva Regla, Benet va establir els
fonaments a partir dels quals es desenvoluparia tota la vida monàstica occidental en els segles següents.

La Regla estableix un temps diari per la lectura (la qual cosa té un sentit més espiritual que intel·lectual, ja que no diu res sobre objectius intel·lectuals) i la còpia de llibres, que no figura explícitament, formen part de l’idea’l monàstic, a diferencia d’altres ordres posteriors com els dominics. Però al no dir res deixa la L’organització dels estudis i de l’ensenyament en els monestirs (i desprès a les escoles i a les universitats) es farà en base a les anomenades arts lliberals, agrupades en el trivium: la retòrica, la gramàtica i la dialèctica; i el quadrivium: l’aritmètica, la geometria, l’astronomia i la música. La primera al·lusió a aquesta organització la trobem en el llibre de l’escriptor pagà Marciano Capella, escrit pels voltants de l’any 430, De nuptiis Mercurii et philologiae, que subsistirà com un dels texts fonamentals de l’erudició medieval.

Carlomagno

Les arts lliberals són desenvolupades amb més cura en el llibre Institutiones divinarum et saecularium lectionum, del calabrés Magno Aurelio Casiodoro, nascut l’any 477. L’obra està estructurada en dos llibres: el primer indica els autors que han de ser estudiats com a guia per les disciplines teològiques; el segon és un manual de les set arts lliberals. Aquesta obra va ser un dels manuals més usats en tota l’edat Mitjana. Casiodor va ser un home amb visió de futur, que va saber preveure el paper que els monestirs jugarien en els segles següents i que va comprendre el fet fonamental que amb la desintegració de la vida pública aquests llocs de retir serien la principal ajuda per la continuïtat intel·lectual. També és va adonar de la necessitat de fer traduccions llatines de les autoritats greges sobre exegesis, filosofia i ciència, i en aquest sentit va ser també un precursor de les futures traduccions de clàssics que alimentarien en els segles propers la filosofia i la ciència medieval.

L’organització de les set arts lliberals mostra, més que qualsevol altra cosa, com la filosofia i la ciència medieval estan lligades estretament al desenvolupament de les institucions docents, i per això és parla de «escolàstica» (és a dir, allò que es fa a l’escola), i que es concebien (al menys al principi) com una preparació per l’estudi de la teologia. En les arts del quadrivium trobem les matèries més pròpiament científiques (la música s’ha d’entendre com una teoria matemàtica de la música) que, en aquests primers segles de l’edat Mitjana, estan bàsicament relacionades amb les matemàtiques. Al quadrivium s’hi afegiran més tard la física i la historia natural (a partir del descobriment d’Aristotil), i també de la medicina, anomenada en ocasions «vuitena art» o «filosofia segona».

De las matèries del trivium, (gramàtica, retòrica i dialèctica) tindrà especial importància aquesta última. La dialèctica esdevindrà l’antecessora de la lògica i de la filosofia de la ciència, i en el si porta oberta a aquestes activitats. En qualsevol cas, la lectura no podia tenir lloc sense llibres. D’aquesta disciplina tindrà lloc un dels debats filosòfics (amb importants relacions amb la ciència) de l’Edat Mitjana: la polèmica en torn dels universals, que enfrontarà als filòsofs realistes (que afirmen la realitat dels universals) als nominalistes (que afirmen que els universals no existeixen realment, que son només «noms»).

El mètode docent que caracteritza l’escolàstica (des de la primera escolàstica dels monestirs fins a la de les universitats) és desenvolupa en tres fases : lectio, questio i disputatio. La «lectio» es lectura pública d’un text, que realitza el professor a classe. La lectio va portar entre altres coses cap a una gran demanda de textos. Després de la lectura, el professor exposava un problema o qüestió (qüestió) a discutir per part dels alumnes: aquesta discussió era la «disputació», que feia servir sobretot arguments d’autoritat, és a dir, cites d’autors, antics o contemporanis de «reconegut prestigi». Però poc a poc els arguments de tipus racional (dialèctics) van anar tenint més importància, encara que no van substituir mai del tot, als arguments d’autoritat.

L’any 800 Carlemany era coronat Emperador pel Papa. Aquest esdeveniment va significar la unificació en un sol poder les dos societats que pretenien ser universals: la cristiana, formada per el Papa i els membres de la Església, i la constituïda per el rei franc,
ara emperador, i els seus súbdits. L’emperador va liderar un procés de renovació cultural, que s’ha anomenat Renaixement Carolingi. La busca d’una nova organització de l’estructura administrativa de l’imperi va portar cap a una reforma lingüística, i a consignar per escrit les lleis i costums, que fins a les hores es mantenien per tradició oral. Aquesta preocupació pels documents escrits va generar una demanda de persones instruïdes per ocupar els llocs claus de l’organització de l’imperi.

Ja en la Carta Capitular de l’any 789 Carlemany exhortava a bisbes i abats a obrir escoles episcopals i monacals en els següents termes: Que hi hagi escoles per a la instrucció dels joves. Que a cada monestir i bisbat s’hi ensenyin els salms, el còmput, el cant, la
gramàtica i que hi hagi llibres cuidadosament corregits. Doncs sovint els homes que volen pregar a Déu no ho poden fer bé per les
incorreccions dels llibres que tenen entre les mans. Carlemany va predicar amb l’exemple, fundant l’escola Palatina d’Aquisgran. Aquestes escoles que es van crear a les ciutats (palatines o catedralícies) en un principi no van ser tan importants com els monestirs, autèntics protagonistes de l’activitat intel·lectual, però serien els embrions de les futures universitats, que a partir del segle XIII passarien per davant dels monestirs. L’autèntic protagonista intel·lectual d’aquest Renaixement carolingi va ser Alcuino de York (735-804), natural d’aquesta ciutat, i màxim exponent d’aquella cultura irlandesa i britànica que havia conservat el coneixement del grec i del llatí, dels autors clàssics i dels Pares de l’església. Els seus escrits mostren que va saber veure, des del primer moment, d’immens abast de l’obra iniciada per l’emperador.

Alcuino es va dedicar sobretot a l’estudi de les arts lliberals, enteses com a mecanisme d’explicació de la doctrina sagrada, amb un
èmfasi especial en la dialèctica. Va ser professor a l’escola de S. Martí de Tours, on va ser deixeble seu Rabano Mauro, monjo de Fulda i després arquebisbe de Maguncia. Rabano Mauro va escriure De clericorum instituione on va afirmar la necessitat de que tots els homes de l’església coneguessin les disciplines profanes.

Segon període

Va de principis del segle X a finals del segle XII. Representa l’època daurada dels monestirs com a centres de la cultura i de l’activitat intel·lectual de l’Europa llatina. La reforma monàstica iniciada a l’abadia de Cluny dóna un nou impuls a l’organització monàstica. Al llarg d’aquest període es produirà un important procés de traducció, assimilació i comentari de textos d’origen àrab. Alguns són traduccions a l’àrab d’autors clàssics grecs (Aristòtil, Galé), i altres són originals d’autors musulmans (Avicena, Averroes). En la primera part (segles X i XI) el monestir de Ripoll tindrà un paper fonamental, especialment en la traducció de textos matemàtics i astronòmics. En el segle XII agafarà protagonisme l’abadia de Monte Cassini, a Itàlia, i l’escola Traductors de Toledo, on destacarà la figura de Gerard de Cremona. Obres de filosofia, de física, de medicina i d’historia natural seran traduïdes al llatí i serviran de fonament a l’activitat docent de les universitats que es desenvoluparà en el període següent.

En el segle X destaca la gran figura de Gerbert, format a l’escola d’Aurillac. Des de l’any 972 va impartir docència a l’escola de Reims; el 982 va ser abat de Bobbio; en el 991 arquebisbe de Reims; el 998 arquebisbe de Ravena, i en el 999 va ser Papa, amb el nom de Silvestre II. L’any 967 va anar a estudiar a l’escola episcopal de Vic, dirigida per Atton, i després al monestir de Ripoll, atret pel gran nombre de manuscrits sobre matemàtiques i astronomia que es guardaven al nostre Inscriptorium. Va morir l’any 1003, cinc anys abans que Oliba fos proclamat Abat del monestir de Ripoll.

Gerbert es va interessar especialment per la dialèctica, que considerava que era una ciència no de creació humana (com la gramàtica o la retòrica) sinó inserida en la mateixa naturalesa de les coses. També s’interessà per les matemàtiques (se l’hi atribueix
la invenció d’un «àbac»), l’astronomia i la mecànica (també se l’hi atribueix la invenció del primer rellotge de rodes). Deixeble seu
va ser Fulbert, fundador de l’escola de Chartres, que adquiriria gran importància en el segle XII. Al llarg del segle XI les arts lliberals van començar a adquirir una certa autonomia i dignitat per si mateixes, alliberades de la idea qu  nomes servien com a instrument per a la comprensió de les Escriptures. En aquest canvi hi van tenir molt a veure les dificultats pràctiques de la vida organitzada, tant en les comunitats religioses com en la mateixa vida civil, que exigien un cert grau de coneixement aplicat.

Però no van ser ni les matemàtiques ni l’astronomia (que podien estar més relacionades amb la vida pràctica) aquelles que van començar aquest procés, sinó la dialèctica. La seva independència i estructuració com a saber autònom significa un pas molt important en un de les qüestions centrals del pensament medieval: les relacions entre fe i raó (o entre fe i ciència), que de considerar-se com a dues maneres complementaries del saber, es van començar a veure com a dues maneres independents de saber.
La dialèctica es va anar afirmant com una saviesa racional, que podia situar-se en el mateix pla que el coneixement obtingut de les Escriptures i dels Pares de l’església, i fins i tot enfrontar-se’n si fos necessari. Els dialèctics (els mestres de dialèctica) van estar animats per una verdadera preocupació científica, iniciant una actitud vers el coneixement que entroncaria ràpidament amb la nova filosofia i la ciència natural procedent del mon àrab.

Exponent d’aquest pensament dialèctic va ser Berengari de Tours (1000-1088), que va afirmar que la raó val més que la fe. Per altre part tenim a Anselmo d’Aosta, una de les figures filosòfiques més importants del segle XI, que encara que no es pot considerar un dialèctic, intenta aplicar el mètode dialèctic a la teologia. A finals del segle XI i al llarg del XII es produeixen grans canvis a l’Europa llatina, que anuncien ja un canvi de període i preparen el que serà el segle XIII, autentica època clàssica medieval. Es produeix una important revolució agrícola, amb un augment de la producció i un notable progrés de las tècniques de conreu; augmenta la superfície cultivable i se’n millora el rendiment; es desenvolupen les tècniques artesanals i militars; s’incrementa el comerç, tant pel Mediterrani com pel Mar del Nord.

Tot això fa que les ciutats vagin adquirint molt més protagonisme. Les ciutats desenvolupen una nova classe social: la burgesia, formada per comerciants, artesans, funcionaris. Augmenta la demanda d’instrucció, no només pels clergues, sinó també per als laics. Això farà que a partir de les antigues escoles palatines, episcopals o catedralícies es vagin formant les universitats, que, ja plenament organitzades, en el segle XIII passaran el protagonisme als monestir en els afers docents e intel·lectuals. La Universitat és, sens dubte, la principal creació institucional de l’Edat Mitjana, i aquesta creació es comença a gestar al llarg del segle XII. Els monestirs segueixen conservant les seves escoles, però aquestes estan reservades a monjos o a futurs monjos. Las seves biblioteques deixen d’enriquir-se i van perdent protagonisme intel·lectual.

Les escoles catedralícies i episcopals van agafar el relleu, afavorides per tot un seguit de reformes. El Papa Gregori VII (1073-1085) en un edicte va recordar l’obligació de mantenir aquestes escoles, tot exigint que els bisbes es preocupessin de l’ensenyament de les arts lliberals; Alexandre III, que va ser Papa entre 1159 i 1181, va reestructurar els centres docents del món cristià, va regular la licentia docendi, i va fixar la necessitat de que existís a les catedrals un mestre que s’ocupés de la instrucció de clergues i estudiants pobres.

En el segle XII s’inicià un procés de secularització de la societat en general i del món intel·lectual en particular, que va anar acompanyat d’una apropiació de la cultura per un nombre de gent cada vegada més gran. L’autonomia de les arts lliberals respecte a la teologia augmenta de forma notable. La licentia docendi va fer créixer molt el nombre de mestres, molts dels quals eren «clergues» només pel fet d’estar lligats a una activitat docent. Les escoles catedralícies van anant perden prestigi, en front d’una nova institució que començaria a aparèixer a finals d’aquest segle, les lliures associacions de estudiants i professors, la Universitas magistrorum et scholarium: la Universitat.

(continua)

Categorías:CULTURA