Carmelo Tusquellas “Charlot”

Per Toni Coromina, periodista de Vich, publicat a Naciódigital.

«Durant molts anys, milers d’osonencs partidaris de les corrides van acudir regularment a l’antiga plaça de toros de Vic. Recordo vagament l’única vegada que hi vaig anar a veure una corrida, acompanyat del meu avi carlí, poc abans que tanqués definitivament les seves portes. Tenia prop de 6 anys i, en sortir de la plaça, els meus sentiments eren contradictoris: em vaig divertir molt amb la Banda de l’Empastre i m’ho vaig passar molt malament amb la tortura dels banyuts (de fet, em tapava els ulls quan els clavaven les banderilles o quan l’espasa, després d’unes quantes punxades maldestres a l’os, els enviava a l’altre barri).

A casa, els meus avis materns, Josep i Margarida, eren uns grans seguidors de l’espectacle tauromàquic. I si l’avi no es perdia cap corrida en directe, l’àvia no es movia de la cadira quan van comprar la primera televisió; i per res del món es perdia les evolucions d’El Viti, El Cordobés, Curro Romero i Paco Camino, entre altres, i s’extasiava escoltant els comentaris del perínclit Matías Prats. En aquest període, recordo haver vist, darrere el camp de futbol del Seminari Conciliar, grups de joves aprerenents de “matador” torejant amb una capa un toro mecànic (una bicicleta amb banyes incorporades, empesa per algun company).

Durant anys i panys, a Catalunya hi va haver un gran fervor taurí, amb infinitat de penyes, i moltes places a la majoria de ciutats grans i mitjanes. Però amb el pas del temps, pràcticament han desaparegut totes o bé no s’hi celebren curses. A banda de la Plaça Monumental de Barcelona, només en algunes poblacions de les comarques tarragonines conserven la tradició dels correbous.

Expliquen els entesos que a Vic, al segle XVII, ja s’organitzaven correbous en diferents indrets i barris de la ciutat, però sobretot a la plaça Major, amb motiu de la Festa Major. De fet a l’àgora vigatana per excel·lencia s’hi havien fet corrides, acotant la circumferència de la sorra amb carros disposats a manera de barrera, una imatge que en alguna ocasió havia pintat o dibuixat, molts anys després, el mític bohemi local Anton Nofraries, també conegut com Gravat Crosta. En el transcurs del segle XIX s’instal·laven places de fusta desmuntables i itinerants als descampats de la ciutat. Fins que l’any 1917 es va construir una plaça de toros estable, que van inaugurar Manolete II i Machito de Córdoba.

Amb motiu de la polèmica generada  per la prohibició dels toros aprovada al Parlament, el periodista vigatà Wifredo Espina va escriure en un article que, de petit, li havien explicat que un seu oncle havia construït la plaça de toros de Vic, “a la qual mai vaig anar. Després només he assistit per curiositat a dues curses en la meva vida. No m’agraden els toros, però comprenc el magnetisme i l’estètica d’una cursa viscuda directament, no per la tele. Això explica l’afició d’il·lustres literats i artistes catalans i universals. No m’agraden, però em sembla una tonteria prohibir. Els nostres polítics fan moltes tonteries”.

Però tornem als anys 20 del segle passat. Les corrides es van anar celebrant cada vegada amb més regularitat. Poc a poc, Vic es va convertir en una de les ciutats catalanes amb més tradició taurina. I la plaça de toros del costat de l’estació del ferrocarril es va convertir en la catedral dels devots vigatans de la tauromàquia, la majoria gent de dretes (carlins i membres de la Lliga Regionalista), encara que també hi havia republicans partidaris de les corrides.

Passada la guerra, durant els anys cinquanta i seixanta, les curses eren presidides pel comissari Joan Masramon, que feia les funcions de president de la plaça i decidia el moment dels diferents canvis de terços, el número d’orelles que s’havien de concedir als toreros o la retirada als corrals d’un toro en males condicions. En aquesta època el doctor Àngel Rierola, metge de la Unió Esportiva Vic de futbol, també era el metge de la plaça de toros. Tampoc no cal oblidar que a Vic va funcionar durant molts anys la Peña Taurina Vicense, que organitzava animades tertúlies i excursions a Barcelona per veure les figures del toreig a la Monumental i a les Arenes.

Però a banda de sang i fetge, a les places de toros (la de Vic no era una excepció) també hi havia bandes de música locals o formacions mítiques com la de l’Empastre, que animaven de valent el públic i convertien la corrida en una festa amb interpretacions de pasdobles i peces musicals tan immortals com “España cañí”, “Islas Canarias”, “Quiero ser mataor”,”Gallito”, “Pepita Creus”, “El gato montés” o, sobretot, “Valencia”. En algunes ocasions, l’Empastre actuava al mig de la plaça i el concert  s’acabava en sec quan els organitzadors engegaven un jònec (novillo) i tots els músics marxaven cames ajudeu-me en direcció als burladeros. En aquests casos, el músic que tocava el bombo sempre solia tebre alguna revolcada.

Aficionados de Vich

Les places de toros sovint oferien espectacles còmics d’un humorisme pujat. Per exemple, el 28 de juliol de 1913, el tòrero còmic català Carmelo Tusquellas “Charlot” va debutar a la plaça de toros de Vic. Es tractava d’un home que anava vestit de manera estrafolària, que es movia de manera grotesca com Charles Chaplin i va popularitzar el terme “xarlotada”. En altres ocasions va tornar a la plaça de Vic formant part de l’esperpèntica companyia Charlot, Llapisera y su Botones. Altres còmics que van trepitjar l’arena vigatana van ser El Bombero Torero y sus enanitos, Don Tancredo, El Hombre de Piedra, Don Canuto, El Toronto i alguns imitadors de Cantinflas.

Vic també va tenir el seu torero relativament famós: Jose Boixader Españó, “El niño de la Brocha”, un home que segurament havia estat pintor de parets. Jo el vaig conèixer a mitjans dels anys 70, poc abans de la seva mort, ocorreguda el 1978, als 70 anys d’edat. Em va semblar un home entranyable, però molt solitari i una mica amargat (possiblement l’edat no perdona). Suposo que vivia dalt d’un núvol de nostàlgia. Un dia em va convidar a anar a casa seva, al carrer de Manlleu. Allà, a la part del darrere, hi tenia un pati que “El Niño” havia decorat amb tots els ingredients de l’estètica dels típics patis andalusos, amb plantes, una taula i cadires per celebrar hipotètiques tertúlies taurines, que no sé si mai es van produir. Després em va ensenyar, a l’interior, una mena d’altar, el seu sancta anctorum, amb un quadre alegòric de la tauromàquia i de la mort,  representada per una dona morena, posant dreta al costat d’un torero. I sota el quadre hi havia una espasa trencada que havia estat propietat del torero més immortal de tots: Manolete.

Categorías:HISTORIA, MITES NACIONALISTES / MITOLÓGICAS