Caga-Tió al segle XIX

Sembla que no hi ha una data concreta per explicar l’origen d’aquesta tradició catalana i que tampoc no n’hi ha una sola explicació sobre els seus inicis. Es creu que es pot relacionar el Tió amb el fred de l’hivern i amb la llenya utilitzada per escalfar-se i fer foc. Sembla, doncs, que l’escalfor i la llum d’aquestes fustes o tions cremant eren el millor regal que es podia rebre en les glaçades nits de desembre; d’aquí vindria la idea que un tronc de fusta esdevingués un element màgic, capaç de fer regals.

Més endavant, simbòlicament, la llum i la calor del Tió van començar a transformar-se en altres tipus de regals, com ara dolços, neules i torrons. A mesura que van anar passant els anys, aquesta tradició va anar evolucionant fins a transformar-se en la que coneixem actualment: un tronc, sovint decorat amb una cara, potes, manta i barretina.

Un dies abans de Nadal, normalment per Santa Llúcia, es tria un tronc que es disfressa, s’abriga i s’alimenta fins al dia 24 a la nit o 25 al migdia. El Tió es tapa amb una manta, es col·loca a la vora del foc, i els nens i les nenes (i molts adults també!) piquen el tronc amb bastons i canten una cançó perquè el tió cagui els regals que té amagats. Finalment, s’aixeca la manta que el cobreix i s’agafa el regal que ha cagat.

Caga tió, avellanes i torró
no caguis arengades,
que són massa salades,
caga torronets, que són dolcets,
i també molts regalets!

Categorías:CULTURA