El racionalista francès Joseph Ernest Renan, va pronunciar el 1882 el seu discurs més cèlebre, titulat: “Què és una nació?” En ell va profetitzar: “Les nacions no són eternes. Van emergir i algun dia desapareixeran. Una confederació europea probablement les substituirà.” L’existència d’aquest organisme supranacional és la UE; formada per un conjunt d’instuticions econòmiques, polítiques i jurídiques; i una sèrie de símbols que la caracteritzen, així doncs sembla complir la seva profecia. Se’ns dubte des dels Estats europeus s’està produint des de fa temps un procés d’obertura cap a l’exterior i una cessió de la sobirania nacional que redueix a la mínima expressió les divisions existents. Cal trobar un equilibri entre el manteniment de les característiques nacionals de cada país i la seva participació a la UE, però el nacionalisme català és profundament antieuropeu ja que no només actua en contra d’aquest procés d’obertura sinó que busca més les diferències que el que ens uneix i tenim en comú. En definitiva, va en contra dels signes dels temps. L’art. 1 TUE afirma que la finalitat de l’UE és “una unió cada cop més estreta entre els pobles d’Europa”. És difícil creure que aquells independentistes que es declaren incapaços de conviure amb un extremeny o un andalús, puguin convèncer a un alemany de que serà capaç de conviure amb ell. Conviure dins la UE significa respectar íntegrament les normes pactades; però els antecedents no afavoreixen el Govern de la Generalitat, que sistemàticament ha afirmat que no respectaria aquelles normes aprovades pel Congrés dels Diputats que no els hi agradessin, ni les sentències del TC.

Què passaria immediatament després de la secessió de Catalunya? Atenent a un dictamen pronunciat pel Comitè de les Regions en el punt 64 del seu dictamen de 12 d’abril de 2013: “En cas de que una regió obtinguès l’independència i volgués integrar-se a la UE, hauria de presentar una candidatura oficial al Consell i seguir el procediment d’adhesió de l’art. 49 TUE com qualsevol altre Estat que desitgés convertir-se en Estat membre de l’UE.” En cas d’independència, Catalunya automàticament quedaria fora de l’UE i hauria d’iniciar un procés de negociació que duraria diversos anys per poder formar part. La classe política nacionalista afirma amb tota seguretat que un hipotètic Estat Català formaria part de l’UE. És difícil fer una afirmació d’aquestes característiques quan en els tractats de la UE no es contempla l’ingrés d’adhesió d’un país fruit d’una secessió d’un país membre. A més a més, per a ser acceptat a la UE s’ha de comptar amb el vot positiu de tots els països membres i Espanya se’ns dubte ho vetaria. El propi Artur Mas, en una entrevista concebuda a TV3 l’octubre de l’any passat, va reconèixer que fent una lectura “estricta” dels tractats, Catalunya quedaria fora de la UE i esperava una reforma de la legislació… que no forma part de cap agenda europea. És més, també es comptaria amb el vot en contra per part de França, Itàlia (que també tenen dins el seu territori moviments secessionistes) entre d’altres. Un clar exemple seria Kósovo, que al no ser reconegut per tots els països membres, entre ells Grècia, Eslovàquia i Espanya, s’ha quedat fora d’aquesta organització supranacional.

Quina és la influència internacional dels separatistes? Els famosos viatges que ha realitzat Mas a Brussel·les i a Moscou tenen més de mediàtic que de pràctic i volen amagar una veritat incòmoda: que la influència del Govern de la Generalitat de Catalunya a les institucions europees és ínfima, per no dir inexistent. Durant les eleccions europees, des de CDC s’afirmava taxativament que C’s i UPyD no entrarien al grup dels liberals ALDE. Doncs bé, no va passar un mes i aquests 2 partits unionistes ja formaven part. Si el pes de CDC dins el seu propi grup parlamentari europeu és residual, com pretenen que Catalunya aconsegueixi el reconeixement de la resta de països europeus?

Quins són els seus suports internacionals? Durant el debat dels candidats a les eleccions europees, cap de les forces majoritàries, ni Jean-Claude Juncker del EPP, ni Martin Schulz del S&D van recolzar el dret a decidir. El més curiós va ser que ni tant sols el va recolzar el candidat d’ALDE (grup de CDC), Guy Verhofstadt, que considerà que es tractava d’un afer intern d’Espanya. També és remarcable mencionar que caps d’Estat com Angela Merkel i François Hollande també s’han posicionat en contra del secessionisme. Pel moment l’únic suport clar que han tingut ha favor de la ruptura amb Espanya ha estat el partit xenòfob italià Lliga Nord, caracteritzat per eslògans del tipus “Roma ladrona”

Quines conseqüències tindria la Catalunya extracomunitària? En primer lloc, els bancs catalans quedarien fora de l’eurosistema. Els que volguessin seguir financiant-se a través del BCE haurien d’abandonar la nostra regió. Però, el principal problema vindria de deixar l’ús de la moneda única. Catalunya entraria en una espiral de depreciació de la moneda i inflació. Els principals perjudicats serien els que tenen ingressos fixos, com els jubilats. Alguns pronòstics asseguren que el deute, en euros, doblaria el seu pes sobre la renda nacional i es cauria en una hiperinflació. Tot i així, Catalunya es podria aferrar a l’euro. Malgrat això, s’hauria de fer un ajust brutal per aconseguir un superàvit per compte corrent.

Quin interès tenen els nacionalistes en fer-nos creure que Catalunya estaria dins la UE? Tal i com indiquen les enquestes, és elevat el percentatge de persones que donen suport a la independència però una gran part d’elles s’oposaria, si això suposés estar fora de l’eurozona. Sabent això, ens venen el gat per llebre que l’Estat Català s’integraria sense cap obstacle al mercat europeu quan la realitat és radicalment diferent: la independència suposaria la marginació i l’exclusió de la UE i dels cercles econòmics internacionals.

Però si en contra tot pronòstic i possibilitat, l’aspiració nacionalista es fes realitat, els nacionalistes entrarien en una contradicció flagrant. L’Estat Català estaria per sobre de la renta mitjana dels països de l’UE, cosa que l’obligaria a cedir recursos a favor dels països europeus amb menys renta. Precisament el que es vol evitar amb l’independència seguiria ocurrent al formar part de l’UE. Passaríem del Madrid ens roba al Brussel·les ens roba?

Categorías:DOCUMENTS / PREMSA